EspanyaPortada

Lluís Rabell: Trump en el pont aeri

Si algú va pensar que la derrota electoral de Trump marcaria l’inici d’un declivi del populisme al món, pot anar abandonant aquesta il·lusió. Les causes objectives que expliquen l’eclosió d’aquest fenomen a nivell mundial segueixen molt presents en la crisi de la globalització neoliberal. Una crisi que els impactes econòmics i geopolítics de la pandèmia no deixaran d’agreujar. Les democràcies liberals i els sistemes de representació política es degraden a ulls vista, incapaços de contenir la desafecció ciutadana i la inquietud de les classes mitjanes. Està a l’ordre del dia la invocació al poble, la voluntat del qual tindria legitimitat per desbordar els marcs jurídics establerts de la convivència democràtica … i el mandat és encarnat i interpretat per un líder incontestable. Només cal observar els esdeveniments de les últimes setmanes a Espanya per constatar fins a quin punt aquestes dinàmiques es manifesten amb força en la nostra política nacional. Es podria dir que el populisme té copat el pont aeri entre Madrid i Barcelona.

Populisme castís al compàs d’un xotis a la Puerta de Sol, inflamació nacionalista amb trabuc i barretina al Parc de la Ciutadella. Laura Borràs, recentment elegida presidenta de Parlament de Catalunya amb la tremolosa aquiescència d’ERC i l’abstenció franciscana de la CUP, s’estrena en el càrrec declarant que cap tribunal podrà coartar la sobirania sense restriccions del poble, ni cap llei constrenyirá els seus anhels. El poble contra la democràcia. I, passant de les muses al teatre, Borràs pretén modificar d’entrada el reglament de la cambra per evitar ser apartada del seu càrrec, com estableix l’actual normativa, en cas d’iniciar-se judici oral contra ella – una cosa que succeirà tard o d’hora com a resultat de la causa oberta al Suprem per la seva gestió al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes, on suposadament hauria procedit a l’adjudicació irregular de contractes. No seria estrany que les tribulacions judicials originades per un vulgar assumpte de corrupció es convertissin en tot un greuge nacional. Sentimentalisme en vena, apel·lació constant a regirar-se contra un enemic exterior – Espanya – causa de tots els mals, menyspreu per les normes democràtiques, voluntat de confrontació institucional … I invocació d’una nació irreal que només existeix en el somni supremacista de les classes benestants. No en va Laura Borràs va ser en el seu dia promotora del Manifest Koiné, que titllava a l’emigració castellanoparlant de “colons lingüístics del franquisme“. I no en va el seu partit, JxCat, arrasa electoralment als barris, urbanitzacions i localitats on es concentren les rendes més altes i que tendeixen a segregar-se de la resta de país, dibuixant una mena de “territori amish” de la dreta nacionalista, com deia en un recent comentari el professor Francesc Trillas. El populisme segueix tenallant la vida política catalana.

Però els guionistes del “Procés” s’han vist aquests dies emulats pels seus homòlegs de la capital de el regne. La reacció de la presidenta Díaz Ayuso, convocant eleccions anticipades després de l’anunci de la – finalment frustrada – moció de censura a Múrcia, conté tots els ingredients de la recepta trumpista: arrogància desmesurada, desqualificació de qualsevol adversari polític, tensió dels procediments reglats … i, per damunt de tot, establiment del marc mental on es lliurarà la contesa electoral: no hi haurà lloc per balanços crítics sobre la gestió de govern de la comunitat. Es tractarà, proclama Ayuso, d’un xoc entre “socialisme” – esdevingut “comunisme” després de la irrupció de Pablo Iglesias – i “llibertat“. Madrid resplendent davant Caracas empobrida i en flames. Madrid, on es respira una llibertat que no es gaudeix a la resta d’Espanya. Trump va tenir com a assessor a Steve Bannon. Díaz Ayuso té a Miguel Ángel Rodríguez. Tot està fredament, per no dir cínicament, pensat. L’exabrupte i la provocació esdevenen constants, polaritzen el debat, el crispen, delimiten el terreny de joc, expulsant d’ell qualsevol indici de racionalitat i obrint les portes a l’emotivitat més primària: “Quan et tracten de feixista saps que ets en el bon costat de la història“. Vox haurà d’esforçar-se molt per intentar superar-ho. Hi ha en la comunitat de Madrid un ampli substrat de classes benestants i mitjanes conservadores – i fins i tot de sectors populars sensibles a un discurs regionalista -, beneficiari de la força centrípeta de la capitalitat i fortament sedimentat després de llargs anys de govern de PP. A ell apel·la Ayuso amb el seu exaltat patriotisme provincial. Com un ressò a l’irredemptisme català – i no menys disgregador que aquest -, heus aquí el secessionisme madrileny.

En aquest marc de múltiples tensions, la decisió de Pablo Iglesias de concórrer als comicis autonòmics té nombroses implicacions. Decisió audaç, sens dubte, molt pròpia de la personalitat d’Iglesias, que se sent més a gust en una trepidant campanya electoral que en la compromesa gestió d’un govern de coalició – del què probablement tenia ja ganes de sortir. I és que, més enllà de la fascinació que alguns comentaristes com Enric Juliana puguin sentir pel fulgor i l’estètica heroica d’aquestes jugades, aquesta entrada en escena potser plantegi més problemes que solucions per a l’esquerra madrilenya. Sembla indiscutible que la irrupció del líder de Podemos suposarà un baló d’oxigen per a la seva formació en hores baixes, garantint – segons indiquen les primeres estimacions – que superaria amb escreix el fatídic tall del 5% dels sufragis, necessari per obtenir representació. Això suposaria una excel·lent notícia, no només per al partit morat, sinó per al conjunt de l’esquerra, evitant que es perdessin vots. Però si la presència d’Iglesias motivarà sens dubte als seus seguidors, és evident que el seu enfocament de la contesa difícilment pot ultrapassar aquesta frontera i, encara menys, unificar i mobilitzar el conjunt de l’esquerra. Mas Madrid i el PSOE volen parlar dels seus programes, volen contraposar les seves alternatives de govern a la desastrosa i classista gestió de l’executiu de les dretes. Entrar a la lliça sota la bandera del “no passaran” i del “Madrid serà la tomba del feixisme” revesteix certament connotacions èpiques. Però els termes d’aquesta confrontació han estat marcats per Ayuso, per a qui resulta vital evacuar el debat polític, la discussió de les polítiques fiscals, de la gestió sanitària, de les desigualtats socials en la comunitat, de la segregació escolar, de les prioritats industrials , dels desequilibris en el territori … En el xoc de populismes, la dreta té totes les de guanyar. En aquesta contesa, l’esquerra, més enllà de possibles èxits parcials i esporàdics, s’incapacita per vertebrar la població treballadora al voltant d’un programa de mesures efectives que millorin les seves condicions de vida. És a dir, s’incapacita per formar quadres, per teixir vincles sòlids amb la seva gent, per construir una força social amb la qual poder governar. La dreta, per contra, quan recorre al populisme amb els poderosos mitjans de què disposa, aconsegueix emmascarar la naturalesa de classe del seu poder.

Encara és aviat per saber el que ens oferiran en les pròximes setmanes les eleccions madrilenyes i els sobresalts de la política catalana. En qualsevol cas, com més aviat s’allunyi l’esquerra d’uns mètodes populistes que tan malament sustenten als seus propòsits estratègics, millor serà per a la democràcia.

Lluís Rabell, 17 de març de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Llegeix també
Close
Back to top button