Eleccions al ParlamentPortada

Lluís Rabell: L’anatema tribal

No, el compromís subscrit pels partits independentistes excloent la possibilitat, sigui quin sigui el veredicte de les urnes, de qualsevol acord amb el PSC, no és una simple anècdota de campanya. Ni tan sols hauria de ser tractat com una d’aquestes promeses que no sobreviuen a la nit electoral.

És impossible predir l’abast i totes les conseqüències que tindrà aquest anatema, tant en l’arena política catalana com en l’espanyola. Però sí que podem intuir en quin sentit es produiran. Com comentava avui mateix l’historiador i periodista Steven Forti, a tot Europa es discuteix d’establir cordons sanitaris al voltant de l’extrema dreta; a Catalunya, es tracta de posar setge als socialistes. Atenció! Als socialistes … no a Vox.

En realitat, l’independentisme necessita a Vox per mantenir un clima de crispació entre identitats nacionals: només així, sense un altre projecte més que créixer en l’entramat institucional, mediàtic i clientelar que els ha procurat la gestió autonòmica, podran mantenir emocionalment captiva a una part de la societat catalana. Així doncs, l’independentisme identifica el seu enemic en l’esquerra federalista. Però la seva nèmesi no és la socialdemocràcia, sinó l’extrema dreta. És indiscutible que Vox es beneficia d’aquest improvisat “front nacional“. Veurem fins a quin punt ho aconsegueix en els barris populars de les àrees metropolitanes, singularment entre gent treballadora jove, sumida en un sentiment d’abandó. Encara que, sens dubte, la imatge ingrata d’una Catalunya tribal que projecta semblant pacte serà fàcilment explotada per les forces més conservadores de l’espectre polític espanyol. I, per descomptat, no ho faran per solidaritat amb el vilipendiat Salvador Illa: Vox vol ficar-lo a la presó i el PP l’acusa d’haver-se “colat” a la tanda de vacunació contra el virus. (Sense cap prova, és clar. Però és que, segons el manual del bon populista, no es tracta de demostrar res, sinó de fer soroll i intoxicar a l’opinió pública).

Però, el segon ensenyament que cal extreure d’aquest esdeveniment és la volubilitat i covardia política d’ERC. N’hi ha prou que la dreta nacionalista mani a formar perquè els de Junqueras es posin en fila, alineant per l’esquerra. (És un dir). Els que xifraven les seves esperances en que un gir de la política catalana cap a la moderació i el realisme vingués de la mà d’ERC poden començar a revisar els seus càlculs. La seva disputa amb els cortesans de Waterloo és aferrissada i ha sumit a la Generalitat en una perllongada paràlisi. Però la por a ser titllats de “botiflers” i d’amics dels “carcellers” pesa més que totes les coses. El més significatiu és que el veto contra el PSC ha estat promogut per un reduït nucli de gent de l’ANC que ningú ha triat, que no representa més que a si mateix, però l’admonició ressona a oïdes dels independentistes com la veu del “Procés“; un moviment que ells mateixos van amplificar, sobre l’ona del qual van cavalcar … i del què no poden desfer-se sota pena de perdre-ho tot. El més greu és que aquesta “foto de Colón de l’independentisme” – devastadora analogia de Salvador Illa – pretén cristal·litzar la divisió en la societat catalana, fent-la perenne. Qui s’atreveixi a sobrepassar els marges d’una demarcació cada vegada més tenyida de etnicisme, qui estigui temptat de superar aquesta asfixiant política de blocs, serà fulminat per una fàtua dels aiatol·làs de la pàtria. Però el bloqueig polític o la reedició d’un caòtic govern de germans enemics suposaria inevitablement la decadència econòmica i social. Quan és urgent implementar bons projectes per aprofitar els fons europeus, la inestabilitat segueix propiciant que empreses desplacin la seva producció fora de Catalunya. Formatar la crisi social que s’acosta sota els paràmetres d’una confrontació de sentiments nacionals pot tenir conseqüències tràgiques: per a la convivència entre catalans … i per a la continuïtat de govern progressista a Espanya.

La sort està pràcticament llançada pel que fa al 14-F. Ara es veu la vacuïtat d’aquelles estratègies que s’aferraven a la perspectiva d’un “tripartit d’esquerres“. Després de les projeccions aritmètiques, aquesta ensomni obviava el problema crucial de l’orientació d’un govern de canvi: un gir cap a les polítiques socials i cap a l’enfortiment de l’autogovern i de la cooperació institucional, incompatible amb una agenda de referèndums i de confrontació amb l’Estat. De la mateixa manera que aquesta quimera comptava amb que prevalguessin unes virtuts – lleialtat, fermesa en els propòsits … – de les que no va precisament sobrada la menestralia nacionalista. No hi haurà sortida al marasme català sense un enfortiment del pol de l’esquerra. Que ara voti cadascú segons la seva consciència. Ja vindrà el temps de fer balanç i d’analitzar l’escenari que dibuixaran aquests comicis. Mentrestant, en el punt de mira dels intolerants o no, totes les sensibilitats democràtiques i d’esquerres haurien de rebutjar sense embuts l’anatema tribal de l’independentisme.

Lluís Rabell, 11 de febrer de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button