Portada

Lluís Rabell: És pitjor que un error…

C’est pire qu’un crime, c’est une faute“. La frase, erròniament atribuïda al ministre de l’Interior de Napoleó, Joseph Fouché, va ser en realitat pronunciada per Boulay de la Meurthe el 1804 en conèixer la notícia de l’execució del duc d’Enghien, que deixava oberta la via a les ambicions imperials de qui era encara primer cònsol. Permeteu-nos parafrasejar aquell tètric enunciat i dir, després de l’analogia establerta per Pablo Iglesias entre l’exili republicà de postguerra i la situació de Puigdemont: “És pitjor que un error, es tracta d’una línia política“. El vicepresident, molt bregat en les entrevistes, és un excel·lent comunicador. Diu el que vol dir, i no altra cosa. La sofisticació de les seves respostes a les preguntes de la Sexta durant l’entrevista emesa el 17 de gener passat donen fe d’un discurs controlat. Així, per exemple, Puigdemont hauria defensat les seves “idees” per “vies que no tenen per què ser indiferents al dret“. Quina virgueria! No nega explícitament – però tampoc anomena – la violació de l’ordenament democràtic, de la Constitució i de l’Estatut de Catalunya, per part dels dirigents independentistes el 2017. Aquí no hi ha improvisació, ni escalfament. En realitat, tampoc hi ha novetat en relació a posicions anteriorment expressades des de l’esquerra alternativa. Però, davant l’enrenou que s’ha format, s’han prodigat justificacions, matisos i fins i tot desautoritzacions – o gairebé – de les paraules de Pablo Iglesias. Ada Colau, sense anar més lluny, ha sortit a el pas de la controvèrsia dient que no podia comparar-se la situació actual amb la tragèdia de 1939. Per descomptat. No obstant això, no hi ha categories d’exiliats, ni de presos polítics. I la qüestió no la dirimirà el diccionari. Durant anys, l’independentisme ha construït el poderós imaginari col·lectiu d’una Catalunya pletòrica d’aspiracions democràtiques, subjugada per una Espanya impertorbablement franquista. Els termes encunyats – “presos polítics“, “exili“, “causa general contra l’independentisme” … – s’inscriuen en aquest imaginari. Podemos i, en primer lloc els Comuns, van fer seva des del principi aquesta terminologia … que no només perverteix la percepció de la realitat, sinó que té una gran força gravitatòria cap a l’òrbita nacionalista. El llaç groc va penjar durant mesos de la façana de l’ajuntament de Barcelona. La raó de tot això era una temptativa d’aproximació a una part de l’independentisme, concretament a ERC. Però era una aproximació oportunista, sense principis. D’aquella pols vénen aquests fangs. I això no acabarà aquí.

Molts amics de l’esquerra catalana, vinculats ideològica i personalment amb el drama dels vençuts de la guerra civil, s’han sentit ofesos. Tant de bo serveixi el xoc per obrir un debat de fons sobre les apostes que està fent l’esquerra alternativa! Perquè, encara que sigui aquesta part de l’entrevista allò què ha suscitat més fragor mediàtic, hi ha també certa coherència entre el despropòsit en qüestió i l’abordatge de el paper d’UP al si de el govern de coalició que va fer Pablo Iglesias. Vegem-ho. Cap forma d’aliança de l’esquerra representa una solució ideal. Les tensions i discrepàncies són inevitables entre forces polítiques amb cultures diferents. Alguns pensàvem que hauria estat més apropiat assajar un pacte “a la portuguesa“. Es va escollir, però, la via de la coalició – que té els seus avantatges, però que és també més constrictiva pel soci minoritari. Doncs bé, ara no hi ha marxa enrere. Amb aquesta fórmula cal tirar endavant les reformes previstes. El contrari suposaria el retorn d’una dreta agressiva i revengista, esperonada per l’extrema dreta. Però la lectura que fa Iglesias de la singladura governamental, no per comprensible – tracta de posar en valor la seva influència en les decisions de l’executiu -, i no per reflectir part de la realitat, deixa de ser perillosament simplista. La cosa no és tan senzilla com un PSOE monàrquic i sensible als cants de sirena de l’IBEX 35, i un Podemos lliurant en solitari una titànica batalla social en el si de govern. Les tensions entre el ministeri d’Economia i el de Treball han estat una constant de tots els governs socialistes. És cert que, en les files del PSOE conviuen diferents sensibilitats, des del social-liberalisme fins a una socialdemocràcia netament escorada a l’esquerra. Els partits que ha aixecat històricament la lluita social són ells mateixos objecte i terreny de disputa del conflicte insomne ​​entre les classes. Però això també és cert per a l’esquerra alternativa. El pes excessiu a les seves files d’una intel·lectualitat precaritzada, que va accedir a la consciència política en un món hegemonitzat pel neoliberalisme, fa sensible aquest espai a determinades modes reaccionàries, en ruptura amb les tradicions del moviment obrer i del pensament materialista. És el cas del transgenerisme, de què UP s’obstina a fer bandera, o d’un feminisme capaç de conviure amb la prostitució o la pornografia.

No cal negar per això l’aportació d’UP i els seus èxits concrets. Però aquests han estat fruit de la tenacitat i la intel·ligència, com en l’àmbit del diàleg entre patronal i sindicats, i no del soroll. No és bo intentar créixer increpant una ministra com Teresa Ribera a propòsit del rebut de la llum … des del desconeixement de la feina realitzada per aquest departament i la complexitat de la seva intervenció en el mercat de les elèctriques. Tampoc ho és voler treure pit republicà amb comissions parlamentàries de recorregut merament propagandístic. Si s’esdevé un dia la República, serà per l’exigència de transparència i exemplaritat de la prefectura de l’Estat, i la seva submissió als mandats de la justícia. L’esquerra en el seu conjunt ha de saber en quins marges es mou i com pot acumular suport social per emprendre els canvis que propugna. L’esquerra crítica, en particular, ha d’evitar tractar de compensar les seves limitacions amb impostures i artificis. Hi ha hagut algunes declaracions de Pablo Iglesias en què pràcticament els deia als sindicats què havien de fer. (Afortunadament, el sindicalisme de classe ja està molt bregat. Ha après a bregar, des de la seva autonomia, amb governs amics i amb executius poc amens. Uns i altres han tingut els seus vagues generals. El de Pedro Sánchez haurà de sentir a les pròximes setmanes les demandes de CCOO i UGT sobre el SMI i la reforma laboral). Més perillós és, però, tractar d’influir sobre el rumb de govern des aliances exteriors a aquest. Aquesta és l’orientació inconfessada que ha propiciat la relliscada de la ditxosa entrevista.

Ja és hora d’anar al fons de el problema. Una cosa és que es plantegi la necessitat del diàleg i dels pactes amb determinades forces nacionalistes. Una altra molt diferent és que l’esquerra renunciï a liderar, amb el seu projecte social i federal, a les diferents nacionalitats ibèriques. La veritable qüestió subjacent en les declaracions de Pablo Iglesias és la subalternitat respecte a ERC per part de l’esquerra a Catalunya. Amb aquesta perspectiva és impossible avançar. Per això Podemos té aquí una franquícia, però mai ha aconseguit forjar res que s’assemblés a un partit. Per això els Comuns, si no es replantegen seriosament la seva estratègia, poden acabar sumits en la irrellevància. La qual cosa seria dramàtica per a tota l’esquerra, que necessita que els seus diferents espais es consolidin. De manera més o menys convincent, Pablo Iglesias rectificarà tard o d’hora les seves paraules. Però el tema no és tant l’irritant error que en elles mateixes representen com l’orientació política subjacent. I això és molt pitjor que una equivocació.

Lluís Rabell, 19 de gener de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button