Eleccions al ParlamentPortada

Lluís Rabell: Emergència democràtica

Heus aquí l’alarmant diagnòstic que, fa tot just uns dies, formulava el meu bon amic Joan Coscubiela sobre la situació política que vivim a Catalunya. I la veritat és que, vist el què hem vist, no sembla exagerat. Els anys del “Procés” han desballestat forces polítiques i degradat institucions representatives. Però han tingut també un gran efecte corrosiu sobre la cultura democràtica en general. Els dies 6 i 7 de setembre de 2017 vam veure una majoria parlamentària actuar com si el seu poder fos sense restriccions i no hagués d’atenir-se a les lleis. Daniel Innerarity ens ho recorda amb freqüència: en realitat, la democràcia és un entramat de dispositius i contrapesos, concebuts per impedir que una majoria, que sempre és una cosa circumstancial i canviant, pugui fer el que li vingui de gust. El poder judicial constitueix, en un Estat de Dret, un d’aquests contrapesos fonamentals. Molt al contrari, la República imaginada per l’independentisme preveia la submissió del poder judicial a l’executiu. Aquesta pulsió autoritària, pròpia dels moviments nacional-populistes, segueix bategant al cor dels partits que governen la Generalitat. Tot i que la dreta nacionalista de Puigdemont presenta els trets més genuïnament “trumpistes”, ERC no escapa a aquesta visió esbiaixada i deforme de la democràcia. Prova d’això és l’embolic en què, un i altres, ens han sumit amb l’intent de desconvocar –que no ajornar– les eleccions autonòmiques del 14F.

Seria ociós especular sobre quant havia d’incompetència o d'”astúcia” el matusser decret signat pel vicepresident Pere Aragonès. El cas és que, legalment, només el president de la Generalitat té potestat per convocar eleccions, i aquestes estaven convocades automàticament davant la incapacitat de Parlament per investir-ne un de nou després de la inhabilitació de Torra. En un sentit jurídic estricte, la data del 14F era inamovible. Es pot pensar, però, que davant la situació provocada per la pandèmia, un retard tècnic d’algunes setmanes, destinat a reforçar les mesures sanitàries, però respectant les regles de joc i consensuant una data raonable, difícilment hagués estat impugnat per ningú. (Tot i la distorsió que això suposaria en la seqüència dels processos electorals establerta per la LOREG). Però el que feia el decret no era això: suspenia la convocatòria … i deixava en mans de la incerta deliberació d’un govern en funcions la realització d’una nova convocatòria, sense establir ni tan sols els criteris a què anava a atenir-se. La data del 30 de maig era merament indicativa. Davant d’aquest cúmul de despropòsits, era difícil que no edcprosperessin les reclamacions que, inevitablement, arribien als tribunals. I així ha estat: el TSJC ha suspès cautelarment l’últim decret de la Generalitat, mantenint la convocatòria de febrer … a l’espera d’un pronunciament sobre el fons de l’assumpte, que sortirà el 8 de febrer, en plena campanya electoral. L’embolic és monumental i caldrà veure com ho assimila la ciutadania.

La primera reacció de l’independentisme ha estat intentar sumir-la en la confusió, accentuant si és possible la retòrica populista. Amb tons més o menys histriònics, Puigdemont, Junqueras, Canadell o Rufián, coincideixen en una tesi: hi hauria una conspiració contra l’independentisme, formada pel govern d’esquerres de Pedro Sánchez i un poder judicial d’indiscutible filiació franquista, per imposar la celebració de unes eleccions en condicions avantatjoses per al candidat socialista Salvador Illa. Espanya ens roba i, a més, el seu ministre de sanitat és indiferent al patiment dels catalans que omplen les UCI. Emoció i demagògia en vena. Decididament, Trump ha deixat empremta. Però, en realitat, el que ha fet el TSJC era el previsible: aplicar la llei. Una llei que contempla la protecció de drets i béns jurídics que diferents entitats i particulars consideren conculcats pel decret en qüestió. No obstant això, en la lògica del populisme resulta intolerable la ingerència de la magistratura en una decisió que emana dels que creuen encarnar el “mandat” de poble, per no dir que es consideren a si mateixos com els intèrprets i sacerdots del seu veritable ‘esperit ‘. El poble contra la democràcia, que diria Yascha Mounk. La democràcia no existeix sense lleis, sense institucions … Però tampoc sense l’alè democràtic de la societat, dels seus partits i els seus governants. I això és el que més falta. Primer se suspenen els procediments democràtics –¡Res menys que pel que fa a una cosa tan substantiu com unes eleccion

Desprès es desqualifica als tribunals i es vilipendia als ciutadans que busquen empara en la justícia. Finalment, a força de deliris conspiranoics, es prepara l’opinió pública per deslegitimar el veredicte de les urnes, si per ventura no resultés favorable a l’independentisme. És difícil sostreure’s al sentiment que els indicis d’un canvi d’escenari per l’anomenat “efecte Illa” no hagin estat determinants en la maniobra d’un govern al què, segons Enric Julianali tremolen les cames” I encara hi ha qui es s’enfada quan establim una analogia amb el que ha succeït als Estats Units!

Moltes són les incerteses que pesen sobre les properes eleccions catalanes: des de les pròpies condicions de la seva realització fins, és clar, els seus resultats. És significatiu que l’últim baròmetre electoral del CIS, les projeccions del cual es veuran sens dubte sacsejades per molts avatars en les pròximes setmanes, indiqui que pràcticament el 40% de les persones enquestades no té encara decidit el seu vot. Una de les poques certeses que cal aventurar és aquesta disjuntiva: o bé la societat catalana, a través del seu vot, envia un missatge clar perquè els seus representants passin pàgina de la fracassada agitació de l’últim període i se centrin en la reactivació econòmica, la urgència social i la recomposició de la convivència … o bé l’enquistament del conflicte polític, gestionat per tal de perpetuar el poder d’una mesocràcia sense projecte, sumirà en la decadència a un país cansat, irritat i entotsolat. La degradació de les formes democràtiques constitueix un avís molt seriós.

Crònica global, 23 de gener de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button