Després de dos anys de pandèmia, la guerra a Ucraïna, la incertesa econòmica, la ira social i la crisi ambiental, les institucions democràtiques desacreditades, l’extrema dreta trucant a les portes de l’Elisi … els esdeveniments se succeeixen a un ritme vertiginós i ens impedeixen mirar més enllà d’un present angoixós. I, tanmateix, res és tan necessari en aquests moments com considerar els temps llargs de la història, entendre les forces motrius que, al llarg del darrer segle, han modelat aquest món que avui ens apareix convuls i amenaçador. A això ens invita Raimon Obiols, històric dirigent socialista, amb el seu llibre, publicat recentment, “El temps esquerp” (Arcàdia). Son, com diu el seu autor, “Dotze apunts contra la decepció política“. Tot i que aquest enunciat sembla curt quan ens submergim en unes reflexions que resulten de la destil·lació d’una dilatada experiència política, degotejant de l’ala buc d’una vasta cultura literària i artística. Hi ha llibres que es llegeixen amb un merescut interès. I n’hi ha que es degusten. “El Temps Esquerp” pertany a aquesta última categoria. Deia Josep Pla que, a diferència del castellà, llengua propicia a les circumlocucions i les el·lipsis, la llengua catalana operava d’una manera directa i univoca: “La porta és verda“. subjecte, verb, predicat i punt. I afegia el mestre empordanès que, encara que el propi interessat ho ignorés, Azorín escrivia en català. Obiols escriu amb un català elegant i limpid. Tant de bo s’animi a llegir-lo un cercle més ampli que de costum! Per les planes del seu llibre desfilen nombrosos personatges. Però, sobretot, ens trobem amb una nodrida galeria de filòsofs, assagistes i novel·listes, la vida i els escrits dels quals, com les successives pinzellades d’una pintura impressionista, dibuixen els contorns del món en què vivim, revelant al mateix temps els entrellats de la condició humana. (No en va el pare de Raimon Obiols era pintor. D’ell ha heretat el gust per l’observació dels detalls, que “només és possible sota una mitja llum“). Victor Serge, George Orwell, Albert O. Hirschman, Eugenio Colorni, Max Aub, Adelbert von Chamisso … i, per descomptat, Hannah Arendt, Walter Benjamin, Carl Schmitt, Isaiah Berlin, Max Weber … La llista seria molt llarga, i inclou referències a alguns “còmplices” del grup d’opinió Pròleg, constituït després de la tardor de 2017 per promoure espais de diàleg abans de la gravetat de la crisi territorial catalana: Jordi Amat, Victòria Camps, Joan Subirats, Oriol Nel·lo, Joan Coscubiela … No obstant, crida l’atenció l’atracció que manifesta l’autor per la figura de l’escriptor Robert Musil (1880-1942), que va pronunciar una célebre conferència “Sobre l’estupidesa” a Viena, un any abans de l’Anschluss. S’intueix una mena de fratria intel·lectual. La Viena de Musil va ser la ciutat cosmopolita i lluminosa de Stefan Zweig, en els cafès de la qual es podien llegir els principals diaris europeus i on es podia abraçar una cultura i respirar un aire de progrés que bufava per tot el continent. Un món perdut, empassat pel remolí de la guerra. No va ser l’únic, a Europa de l’Est, al nord d’Àfrica o al Pròxim Orient, a ser arrossegat per les furies desencadenades del segle XX. Però Raimon Obiols no és un nostàlgic del passat. És un home profundament europeísta, amb un marcat tint mediterrani i un i dissimulat amor per Itàlia, laboratori de tantes idees, bones i funestes, i lloc d’inefables tresors artístics. Per això, els ecos d’aquella Europa que hauria pogut ser i no va ser reverberen en el seu pensament. No amb accents melancòlics, com un lament, sinó com una il·luminació que ajuda a entendre allò que passa i empeny a l’acció. Sense memòria no hi ha futur. Sense pensament transformador no hi ha canvi. La postmodernitat ens ha submergit en present empantanegat del que ens costa desempellagar-nos. Cal sortir de la boira posant les llums llargues. És aquest desig d’abraçar tot allò de noble i creatiu que han produït les nacions el que batega en el cor del catalanisme polític que professa Obiols -una manera europea i federal de pensar Espanya i de concebre la pròpia convivència a Catalunya, que havia d’oposar-lo al nacionalisme de Jordi Pujol i a l’aventura secessionista d’aquests últims anys.
Son molts els passatges del llibre que mereixen ser llegits i meditats: sobre el nacionalisme, la naturalesa dels moviments populistes que assetgen les democràcies liberals, el repte ecològic, les evolucions del capitalisme tecnificat i el repte que significa avançar cap a una governança democràtica de la globalització … Ni és possible sintetitzar-los en una nota de lectura, ni es tracta de fer aquí un spoiler. Valgui dir, simplement, que les dotze meditacions constitueixen una ferma reivindicació de la política en un moment en què aquesta sembla impotent o és interessadament vilipendiada: “Per rehabilitar i revitalitzar la política – objectiu imprescindible del nostre temps -, hem de prestar més atenció als nostres problemes col·lectius i aplicar uns quants principis, discriminants i normatius. Els hem de defensar, aquests principis, contra la barroca plètora de valors individualitzats que imposen els mercats.” Perquè “les nostres democràcies han emmalaltit de desatenció, individualisme, emotivitat i malfiança. Podrien morir d’intrascendència, cedir als nous autoritarismes, avalats per les majories acovardides i irritades per les crisis (…)”. I, en aquest sentit,”la necessitat més urgent és mantenir o crear agregacions polítiques actives i permanents. D’aquestes agregacions en diem ‘partits polítics’, una realitat deteriorada. Aquests col·lectius s’han de transformar, si volem que les alternatives vencin la partida als ‘fets alternatius’. Els processos democràtics no poden ser el simple joc contingent i versàtil dels sentiments, les emocions i les rancúnies del moment”. Però, probablement, són les pàgines dedicades a reflexionar sobre els orígens del “procés” i la possible sortida federal que Obiols proposa a la qüestió catalana les que acabin suscitat el major interès del públic. En elles es contraposa la Catalunya concebuda com a àgora (Maragall) a la nació sacralitzada com a temple (Pujol), el país com a projecte col·lectiu o com a drama històric. Les esquerres ‘apostaren des de la transició, per la primera opció. Aquest va ser el sentit del catalanisme popular que impularen les forces progressistes, amb la recuperació d’una Generalitat de legitimitat republicana, la defensa de la llengua i la cultura maltractades per la dictadura i la ferma voluntat de forjar la unitat civil d’una societat mestissa, en plena transformació després de successives ones migratòries. Per a Jordi Pujol, però, la qüesti sempre fou el perill existencial que amenaçava a Catalunya, la pàtria en risc d’una extinció volguda pels seus enemics seculars. “Fins que arribà el moment en que els seus hereus, sota el pes combinat de la crisi econòmica de 2008, la involució aznarista d’Espanya, els escàndols i les retalladess, van optar per una fugida endavant, a la desesperada… “.
Les conseqüències de tot això són prou conegudes. Les seves rèmores – les ferides de la societat catalana i les friccions amb l’Estat -, per bé que submergides per les noves sacsejades de la situació mundial, segueixen aquí, latents, pendents d’un tractament adequat. Per Obiols es tracta de fer plans de futur. Quelcom que exigeix imaginació i no fantasia, ens diu. Ni Catalunya desapareixerà com a nació, diluïda en un magma que subsumeixi la diversitat dels pobles d’Espanya – com voldrien una bona part de la dreta i d’una extrema dreta que ha declarat la guerra en el títol VIII de la Constitució-, ni cap república catalana “seurà al Consell Europeu“. “El projecte d’una Catalunya plural, unida i civil”- conclou – “i d’una evolució federal a Espanya i a Europa constitueix, al meu entendre, l’alternativa desitjable i possible després de tants sotracs; implica avançar simultàniament per dues vies paral·leles, i que s’alimentin l’una a l’altra: la d’un” federalisme dels fets” inspirat en el mètode dels pares fundadors de la Unió Europea (funcionalisme, cogovernança, projectes compartits, aliances reformadores, lleialtat recíproca) i la del camp de les idees i les sensibilitats, del diàleg, del reconeixement, del respecte“. “En la política”, ens recorda algú que porta sis dècades immers en ella, “la realitat no son només els fets, sinó una barreja estranya, un teixit dens de fets, opinions i sentiments“.
Lluís Rabell, 16 d’abril de 2022
