Nou Cicle

Lluís Maria de Puig: Nous estats a Europa?

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Sentim comunicar la mort del nostre company Lluís Maria de Puig. Durant anys acollí a la seva casa de Vilopriu les trobades estiuenques de Nou Cicle. En record seu, publiquem un dels seus darrers articles, aparegut a ‘El Guaita’, i enviem el nostre condol a la seva família, als companys i companyes gironins, i a tothom que tingué la sort de compartir amb ell afanys i esperances.

Un dels principis sagrats que es van instaurar a la política europea després de la Segona Guerra Mundial va ser el de la intangibilitat de les fronteres, que es va reforçar en forma d’acord de la comunitat internacional el 1975 a Hèlsinki, i que es va mantenir fins la caiguda del mur, el 1989. Però l’esfondrament de l’ordre soviètic va canviar totes les perspectives i va comportar immediatament el canvi de fronteres: van desaparèixer diversos estats (l’URSS, Iugoslàvia, la República Democràtica Alemanya, Txecoslovàquia) i en van aparèixer altres nous: els bàltics, Estònia, Letònia i Lituània, els caucàsics , Armènia, Geòrgia i Azerbaidjan, la pròpia Federació Russa, Ucraïna, Bielorússia, Moldàvia i el desmembrament dels Balcans amb l’aparició d’Eslovènia, Croàcia, Macedònia, Bòsnia i Hercegovina, i es mantenia una Iugoslàvia que no era sinó Sèrbia.

Com a conseqüència d’aquells canvis es va produir també la separació de comú acord d’Eslovàquia i la República Txeca i més endavant hem viscut la declaració d’independència de Montenegro, després d’un referèndum d’autodeterminació avalat per Nacions Unides i la Unió Europea, i avui estem davant el procés d’independència de Kosovo, molt complicat, fruit d’una declaració unilateral d’independència acceptada només per una part de les Nacions Unides i amb una força militar internacional en el seu territori, que no forma part de la Unió Europea ni, pel que sap, de la qual serà membre en molt temps.

És innegable pel dit que no va prevaler aquell principi que semblava de ciment armat de la intangibilitat de les fronteres. L’Europa total, la que avui ocupa el territori del Consell d’Europa, el 1989 era constituïda per 35 estats, avui ho és per quaranta-nou, (els 48 membres del Consell d’Europa més Bielorússia). Han aparegut catorze nous estats. La major part eren repúbliques pertanyents a estats federals (Unió Soviètica, Iugoslàvia), encara que va haver-hi processos diferents (Txèquia i Eslovàquia o la unificació alemanya). I ens queda pendent la decisió final sobre Kosovo que podria portar-nos a la xifra de 50 estats, quinze d’ells creats en els últims tres lustres.

Això és el que ha succeït, són dades incontestables del passat immediat. El procés obert sobre la hipotètica independència de Catalunya ens obliga a ser prudents i rigorosos. La realitat històrica que acabem de descriure nega rotundament la major d’aquells que afirmen que no pertoca la creació de nous estats. El que ha passat ha estat exactament el contrari. I han de tenir molt en compte aquells que pensen que la Unió Europea no incorporarà nous estats.

Dit això cal recordar als de l’altre extrem que no existeix cap certesa sobre l’admissió a la Unió Europea de parts escindides d’un altre estat. Ningú pot afirmar que puguin aparèixer fàcilment nous estats a Europa. No es fa versemblant, per exemple que Kosovo pugui entrar a la Unió Europea durant anys. En el cas britànic, acceptant la hipòtesi improbable de la proclamació d’independència d’Escòcia, que està ara per ara molt lluny d’obtenir una majoria favorable (i d’aquí les facilitats de Londres per al referèndum), el govern del Regne Unit europesimista i a punt de saltar del projecte europeu, li donaria l’aval per a la seva integració en la Unió Europea? I en el cas català, a més del veto d’Espanya i els països afins en aquest tema, que per si sol poden allargar el procés d’hipotètica entrada d’Espanya a la Unió Europea ad calendas grecas. Hi ha una forta oposició a l’eventualitat de proliferació de nous estats. Molts són els que pensen que una Europa amb deu estats més dels 28 de la Unió Europea (però amb el mateix territori) és difícil d’imaginar. D’altra banda sembla que si això succeís ningú sap què seria de la Unió Europea ja bastant difícil de governar amb l’actual configuració. Ara per ara a la Unió Europea hi ha una opinió negativa a l’atomització de les seves estructures polítiques amb més estats. I és que la Unió Europea no es plantejarà només si Escòcia o Catalunya individualment poden ser nous membres de la Unió. La Unió Europea té (i ha de tenir) una visió global de les potencials demandes en aquest camp, del nombre i naturalesa de les demandes i de les conseqüències de les seves resolucions sobre això. En llocs tan diferents com Voivodina, Escòcia, Gal·les, Flandes, Catalunya, Euskalerria, Irlanda del nord, Galícia, l’Alt Adigio, Còrsega, Madeira, nord de Xipre i altres zones europees més allunyades (Txetxènia, Abkhasia, Ossètia del Sud, Transnistria, el Kurdistan) existeixen tendències nacionalistes de caràcter independentista. Per no parlar de minories nacionals que reivindiquen la seva integració a l’estat-mare, els hongaresos, per exemple. El mapa de les minories a Europa és d’una complexitat considerable.

Tot això ens situa davant l’enorme dificultat que constitueix la creació d’un nou estat malgrat els discursos il·lusoris d’alguns. El desafiament és fenomenal i exigeix ​​molta feina, d’anys, en múltiples direccions que no ha començat si més no. Els que promouen la independència han de recordar que no estan sols a Europa i que la seva proposta pot topar amb el pes del context europeu, que al meu parer reaccionarà desfavorablement a la possibilitat d’admissió de nous estats. Amb aquest teló de fons cal comptar. Com cal comptar amb un veto espanyol i dels seus aliats. Així estan les coses. Per això la improvisació i la precipitació són mètodes equivocats per operacions històriques d’aquesta envergadura. No es pot jugar, diem, amb les coses de menjar. Encara que també és cert que tenim tot el dret d’anar col·lectivament a la frustració, que és en el que sembla que estem.

El Guaita

Lluís Maria De Puig, un dels polítics gironins més reconeguts i fundador del PSC, va ser escollit diputat per primera vegada l’any 1979, quan va ser el número 2 de la candidatura socialista encapçalada per Ernest Lluch. La seva incansable activitat parlamentària es va prodigar durant tres dècades, primer com a diputat i després com a senador, fins el 2010. També va ser primer secretari i president dels socialistes gironins, havia presidit el consell nacional del PSC i durant quinze anys va ser membre de l’executiva del partit.

El dirigent socialista era conegut pel seu europeisme i la seva aposta pel regionalisme a Europa. Així, Va ser president de l’Assemblea de la Unió Europea occidental i posteriorment president del Consell d’Europa, essent reconegut com a president d’Honor de l’Assemblea Parlamentària l’any 2011 en reconeixement a la seva trajectòria.

Articulista, autor de 18 llibres i gran especialista en la Guerra del Francès, a partir del 2010, en deixar la primera línia política, Lluís Maria de Puig va tornar a la docència i la investigació. Actualment era el president del Consell Català del Moviment Europeu, President de la Fundació Ernest Lluch i president del Bugs World University Service de la Universitat de Girona.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: