Nou Cicle

Lluís Foix: Martínez Fraile, un “pallaquista” inquiet

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

martinezfraileLa història del socialisme català no pot completar-se sense la figura de Raimon Martínez Fraile, mort dilluns als 68 anys. Fins a l’últim moment va lluitar contra la malaltia amb la convicció que la podia vèncer. Va fer compatible el dolor amb la inquietud per la política, la cultura i la conversa amb quants debatia i compartia les seves idees i els seus projectes.

Exercia de lleonès, nascut a Sant Criastóbal de la Polantera, però va ser un dels pioners del catalanisme polític forjat en aquella immigració massiva dels anys cinquanta. Explicava que al poc d’arribar a Catalunya va passar fugaçment per un seminari del Maresme. Allà es passava les nits llegint literatura i llibres d’assaig. Les seves inquietuds socials li situarien aviat en els moviments catòlics dels anys seixanta que es van formar a Sants i Les Corts. Molts d’aquells joves havien col·laborat amb Jordi Pujol en les campanyes catalanistes i en l’organització d’una oposició clandestina al règim de Franco.

Diversos d’aquells joves es van orientar cap al socialisme a mitjans dels anys setanta en una Barcelona en què es dibuixaven les corrents polítiques que després cristal·litzarien durant la transició. En aquell grup freqüentat per Raimon Martínez Fraile estaven també Joaquim Ferrer, Lluís Maria Sunyer, Joan Majó, Francesc Esteve, Josep Verde Aldea i altres joves activistes que van acabar formant un dels embrions principals del Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, que més tard passaria a ser el PSC-Reagrupament.

La figura central d’aquell moviment era Josep Pallach, dirigent històric del Moviment Socialista de Catalunya, i en el qual també va participar, durant l’etapa final del franquisme, el líder d’Esquerra Republicana, Heribert Barrera. Un dels joves que van col·laborar activament amb Pallach va ser Joan Tapia que, molts anys després, va dirigir aquest diari durant gairebé catorze anys.

Martínez Fraile era en aquests temps incipients del PSC-Reagrupament un dels més actius. Va ser triat membre de l’executiva del partit a primers de gener de 1977, pocs dies abans de la mort sobtada, als 57 anys, de Josep Pallach quan estava dibuixant el que seria la socialdemocràcia catalana. Raimon sempre es va definir políticament com un “pallaquista”, un socialdemòcrata que no va dubtar a criticar obertament el comunisme quan el leninisme encara estava de moda a la universitat i en els ambients polítics de l’esquerra barcelonina.

Una de les aspiracions de Martínez Fraile era dotar d’una personalitat pròpia al socialisme català, una de les batalles que ha perdurat fins als nostres dies.
En les primeres eleccions de 1977 el PSC-Reagrupament va ser en les llistes del Pacte Democràtic per Catalunya amb la CDC de Jordi Pujol i l’Esquerra Democràtica de Trias Fargas. Però, poc després, la majoria del Reagrupament, Martínez Fraile entre ells, va concórrer a la fundació del PSC-PSOE, en el qual es va integrar també la federació catalana del PSOE que havia guanyat en coalició les eleccions generals d’aquell 15 juny 1977.

Va ser triat regidor en les primeres eleccions municipals que va guanyar Narcís Serra a Barcelona. En ser nomenat ministre de Defensa després de les eleccions d’octubre de 1982, Martínez Fraile va passar a ser tinent d’alcalde amb Pasqual Maragall. Raimon va ser sempre fidel als seus principis “pallaquistes” militant al PSC en totes les temporades i en totes les circumstàncies deixant sentir la seva veu, moltes vegades incòmoda i valenta, en la política catalana. Va ser Pasqual Maragall qui el va nomenar president del Patronat de Turisme de Barcelona.

Va saber projectar al món el gran èxit dels Jocs Olímpics que van constituir un abans i un després de la posició de Barcelona com a referència mundial del Turisme. Maragall i Martínez Fraile tenien personalitats massa vives per treballar junts i va acabar deixant l’Ajuntament quan Mercè Sala, presidenta de Renfe, el va cridar per estar a la cúpula de la companyia que es volia modernitzar en els temps en els que l’AVE era només un projecte executat des de Madrid a Sevilla.
La presentació del seu llibre “Gran Turisme. Mites i veritats d’un dels motors de l’economia “es va realitzar al remodelat recinte de Les Arenes el 2013. Estava satisfet de la seva col·laboració a convertir Barcelona en una referència internacional. L’any 2000 va ser elegit diputat socialista per Barcelona en la legislatura que José María Aznar obtenia una àmplia majoria absoluta. Però va dimitir aviat. La disciplina del grup socialista al Congrés, dirigit llavors pel jove Rodríguez Zapatero, se li va quedar estreta i va dimitir per integrar-se al grup hoteler de Joan Gaspart.

El salt de la gestió pública a l’activitat privada i al revés va ser constant en la seva llarga trajectòria. Entre 2004 i 2007 va tornar a l’administració com a secretari general de Turisme del primer govern de Rodríguez Zapatero. I quan José Montilla va ser elegit president de la Generalitat el 2006 va passar a ser delegat de la Generalitat a Madrid. Va desplegar una gran activitat però va acabar dimitint per un excés de franquesa en una entrevista radiofònica. Pasqual Maragall havia declarat que l’esforç per l’Estatut no havia valgut la pena i Martínez Fraile li va contestar al·ludint a les facultats de l’ex president. José Montilla li va demanar que rectifiqués i Martínez Fraile es va disculpar però va dimitir al cap de poques hores. Uns mesos després, a l’octubre de 2007, Pasqual Maragall va anunciar que patia Alzheimer i que es disposava a lluitar contra la malaltia.

Des de llavors es dedicava a l’activitat privada en el sector turístic assessorant a empreses hoteleres espanyoles i internacionals. El coneixia des del periodisme i des de l’amistat. Entre les seves activitats més personals està l’impuls d’una trobada mensual, els últims divendres de cada mes, d’un grup de dotze catalans amb inquietuds en el qual només s’entrava per defunció o canvi de residència d’un dels membres que havien estat presentats per Martínez Fraile. En morir Joan Solà en 2010, el gran lingüista català, cunyat de Raimon, em va proposar substituir-lo en el dinar que cada últim divendres de mes vam celebrar amb un grup amb el qual ens uneixen afinitats diverses. Va ser un honor. L’amistat i l’humanisme de Raimon ha fet que aquesta trobada perdurés.

Foixblog, bloc de Lluís Foix

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: