CatalunyaPortada

Lluís Foix: Any d’urnes i de ficcions

girona i urnes electL’any que se’n va ha estat cru, tens i desconcertant. Penso que l’estat d’ànim de molts europeus és el desconcert que es manifesta en la política, l’economia i el futur. En qualsevol cas, no ho perdem de vista, ha estat millor que el de fa un segle, aquell any desgraciat de 1914 que va obrir les comportes de dues grans guerres monstruoses, la nostra particular guerra civil, la llarga guerra freda entre dues ideologies i dos sistemes d’entendre la vida, i una concatenació de crisi que han deixat molts milions de morts i desesperats en els racons de la història.

El 2014 ja té el seu balanç. S’ha superat com se superarà també l’any que comença demà. Globalment, el nombre de ciutadans que han ingressat a la franja del que entenem per classes mitjanes ha estat de més de 300 milions de persones al món. Hi ha més riquesa, el coneixement s’ha socialitzat i les expectatives passen de nou per l’esforç personal i col·lectiu.

Però en el balanç cal incloure també les rampants desigualtats que s’han ampliat i consolidat en l’ample món. Hi ha menys que tenen molt més i hi ha molts més que tenen menys. L’equilibri i l’equitat seran els objectius que buscaran les societats que encara creuen en l’humanisme en la política i en l’economia.

Els desastres anunciats no s’han materialitzat tots. Grècia segueix estant en l’euro, la gran coalició alemanya sembla que és estable, França segueix sumida en estat de depressió, els britànics no saben si marxar o quedar-se a Europa. Curiosament, Barack Obama és molt mal valorat per les enquestes, però l’economia nord-americana marxa disparada, l’atur ha disminuït a nivells molt baixos i es va a acabar més de mig segle d’absència de relacions entre Washington i l’Havana. El castrisme haurà deixat una empremta inesborrable, però milions de cubans van fugir i els que es van quedar viuen amb les restriccions dels sistemes estatalistes i autoritaris. No deixa de ser una paradoxa que el sol descens del preu del petroli hagi tingut conseqüències tan inesperades, fins al punt que el president Maduro presideix una Veneçuela més propera al col·lapse intern que l’expansionisme triomfalista bolivarià. Vladímir Putin ha pogut empassar Crimea i fomentar les tensions a l’est d’Ucraïna, però la crisi ha posat de manifest la seva fragilitat davant els seus i davant del món.

En el nostre univers més immediat, l’any ens oferirà una gran activitat electoral. Les urnes poden donar un tomb a les municipals, i si les enquestes encerten en els seus pronòstics, noves cares apareixeran al capdavant de la política espanyola i de diverses comunitats autònomes. Catalunya no serà una excepció.

Els efectes de la corrupció estructural es notaran a les urnes. També l’atur, que afecta més de quatre milions de persones, els ajustos i retallades, la desconfiança en les elits que han gestionat malament les conseqüències de la crisi.

Sabrem en poques setmanes si l’aliança entre Artur Mas i Oriol Junqueras es recompon i es convoquen eleccions anticipades o bé ens sotmetem a una altra incertesa de prolongar els pressupostos sense que es tingui la sensació de bon govern, tan necessària en temps de precarietat. El que no s’accepta és la política ficció, l’aparença, intentar fer veure que les coses van bé quan la realitat s’encarrega de negar minut a minut.

Portem massa temps a Catalunya amb un únic problema polític al qual no ofereix una solució assequible. Això no pot perdurar indefinidament. Mentrestant, Pablo Iglesias collita vots a cabassos amb només assenyalar algunes de les qüestions que no han estat abordades pels partits clàssics i majoritaris.

Les xifres macroeconòmiques, el creixement positiu aquest any i el pròxim, seran l’arma electoral de Rajoy, que ho concentra tot en el creixement econòmic sense tenir en compte que hi ha més de dos milions de persones que viuen per sota del llindar de la pobresa, sense esperança de trobar feina ni de millorar la seva situació.

Any d’eleccions, any de ficcions i de impostures. És propi dels anys electorals aquí ia tot arreu.La batalla de les urnes va començar amb la compareixença de Rajoy en roda de premsa el passat dia 26. L’any que ve serà millor que el que acabem de passar, ha dit Rajoy remarcant unes xifres que no són percebudes igualment per bona part d’una societat que es sent insegura. Rajoy insisteix en les xifres perquè no pot referir-se a la corrupció ni tampoc al litigi obert per Artur Mas davant l’Estat. El Govern no ha llançat cap cable per intentar traçar ponts amb Catalunya, limitant-se a fomentar accions jurídiques i judicials que hauria de saber que no redueixen la tensió, sinó que l’augmenten.

Tenim la fortuna que la Unió Europea és la garantia que no es prenguin dreceres a Espanya ni a Catalunya per resoldre un conflicte sempre latent en la història dels dos últims segles.Europa no té un exèrcit ni pren decisions coercitives. La seva fragilitat és la seva força. Des de les imperfeccions imposa la necessitat de les regles de joc democràtiques, lliures, obertes, sense negar la singularitat de tots. Sort que Europa ens protegeix a tots dels nostres dimonis.

La Vanguardia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Llegeix també
Close
Back to top button