Nou Cicle

Lluís Bassets: Poble digital en marxa

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

democracia_digitalEl populisme és un vell conegut. No hi ha democràcia sense populisme, en dosis més o menys exagerades. Obtenir el favor de la majoria exigeix ​​a vegades alguna concessió a la demagògia que pocs polítics, dretes i esquerres confoses, s’atreveixen a evitar. Els que fan bandera de l’antipopulisme solen perdre les eleccions quan es presenten. Així que res de fariseismes.  Qui no hagi pecat de populisme que tiri la primera pedra.

En moments de crisi, i sobretot en una crisi que fa època com l’actual, el llenguatge populista envaeix el sencer camp semàntic. La demanda es troba en l’arrel mateixa de la crisi, que és de confiança i de mediació. Els ciutadans desconfiem dels que ens representen a tots els àmbits de la societat. De manera que avancen els seus peons els que saben parlar el llenguatge a vegades groller del populisme.

El populisme és sobretot una reacció contra les elits. Es disfressa d’anticapitalisme quan és una rebel·lió contra els rics. D’antiintel·lectualisme quan s’aixeca contra els saberuts que monopolitzen les veritats celestials i terrenals i menyspreen al poble pla. I d’antipolítica quan rebutgen la casta que segresta la voluntat dels ciutadans per als seus interessos particulars, sovint corruptes.

El populisme viu del mite del poble, un ésser viu que parla, sent i s’expressa, té voluntat, actua, i busca a les palpentes al guia que sàpiga prestar la seva veu i els seus gestos. Hi ha alguna cosa de misteri en aquesta recerca mútua en què s’embranquen el poble i els que volen dirigir-lo. Misteri que acaba en epifania, quan una estranya llum il·lumina l’elegit, que s’electritza amb les seves paraules als qui l’escolten i aconsegueix l’efecte sobrenatural que les masses el segueixin i obeeixin.

Estranya i inquietant, és clar que sí. I evocador d’èpoques sinistres. Els populismes més recents, amb carismes més cigronaires, semblen tranquil·litzar-nos, encara que no hauríem. D’aquí l’interès del llibre recentment publicat El poble contra el Parlament. El nou populisme a Espanya, 1989-2013, de Xavier Casals, que traça una genealogia dels nostres populismes, els situa en el context dels populismes en el món i els utilitza com a reveladors de tendències. Missatgers de futur els anomena, atribuint-los una capacitat d’anticipació respecte a les crisis que ens esperen.

Populistes sempre són els altres, naturalment. Casals no dubta a repassar l’espectre polític i social, des del PP fins als indignats, ni a assenyalar que “Catalunya s’ha convertit en l’escullera populista de les Espanyes i en el seu laboratori polític”, afirmació d’impacte encara justificada: 1. – L’erosió dels grans partits és més accentuada, 2. – Com en un microcosmos, es reprodueixen a escala tots els populismes europeus, des de Plataforma per Catalunya fins als èmuls de la Syriza, 3. – El populisme plebiscitari es troba en ple vigor; 4. – S’estén una cultura de la insubmissió, des de les protestes antipeatges fins al moviment per la hisenda pròpia, i 5. – Compta amb una capital de llarga i profunda tradició rebel i contestatària.

La novetat del populisme dels nostres dies, assenyalada tant per Casals com pel seu prologuista, Enric Ucelay de Cal, ve de mà de la tecnologia. Les xarxes socials, imprescindibles per entendre els moviments de protesta, omplen el buit que ha deixat la mediació política en crisi. I ho fan en forma d’una quimera: les multituds poden dirigir la societat amb el nou instrument de poder que és un telèfon mòbil, la democràcia directa és possible gràcies a la tecnologia.

El funcionament de les xarxes s’acomoda al llenguatge divisiu, polaritzador i estrident del populisme, però afegeix una paradoxa: l’individu aïllat, amb els vincles socials trencats i sol amb el seu mòbil, se sent part d’una nova comunitat virtual, un poble digital en marxa. I en l’altra cara de la difusió tecnològica del poder, oculta en el núvol, avança l’organització totpoderosa de l’espionatge d’Estat fins a controlar els més íntims racons de la vida privada d’aquest ciutadà solitari, que li lliura voluntàriament les seves dades. El repte de la nostra època és mantenir espais per a la democràcia representativa entre el CiberControl universal i el populisme digital.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: