Nou Cicle

Lluís Bassets: L’enemic és a la Casa Blanca

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

TrumpNo valen les males excuses ni la indulgència interessada. No serveix amagar el cap sota l’ala. Donald Trump no té remei. Per aquest camí, això acabarà malament.

Trump ha anat saltant tots els obstacles – primàries, elecció presidencial, transició, inauguració, tres primeres setmanes – sense canviar ni una mica o, al contrari, superant-se sempre a si mateix, però a pitjor. Les premonicions més negres no han fet més que confirmar-se, mentre es desmenteixen els pronòstics sobre els efectes benèfics de la responsabilitat de govern.

Tres són els arguments dels optimistes antropològics en la projecció dels seus desitjos de conversió de Trump al pragmatisme, la prudència i la moderació. El primer és l’aprenentatge presidencial, que requereix el seu temps. El segon, la força de la inèrcia, especialment en política exterior, on els interessos solen ser permanents. El tercer, el sistema de controls i equilibris, i en concret la divisió de poders.

Trump ha demostrat que no serveixen en el seu cas. El seu aprenentatge -el d’un magnat i showman que arriba als seus 70 anys sense cap experiència política -, si arriba a produir-se, serà tan lent i costós com per dubtar que el fracàs no arribi abans que el control de l’ofici. La seva ruptura amb la política exterior i amb l’establishment de Washington no pot ser més contundent: s’ha enemistat amb nombrosos aliats, ha erosionat l’ordre internacional i ha ofert un increïble avantatge estratègic a Rússia i Xina. Pel que fa a la divisió de poders i als contrapoders, no entren en l’univers de valors i idees d’un personatge capaç de desqualificar als jutges que no li complauen i de culpabilitzar la sencera professió periodística perquè no li balla l’aigua.

La victòria de Trump, amb tres milions de vots populars menys que Hillary Clinton, és un autèntic accident de la democràcia nord-americana, sotmesa a una prova de tensió de la que pot sortir mal lliurada. La prohibició d’entrada als ciutadans de set països de població musulmana, a més d’atemptar contra els valors fundacionals nord-americans, és una crida al xoc de civilitzacions que ja han agraït els dirigents de l’Estat Islàmic i d’Al-Qaida. Les seves fanfarroneries constitueixen un perill per a la seguretat dels militars nord-americans al món i també per als seus aliats europeus. Les seves apologies de la tortura són un estímul al terrorisme. La seva denúncia dels tractats comercials és un regal a Pequín, que ja es disposa a substituir Washington en el lideratge global. El seu relativisme polític i moral, que li permet parangonar a Merkel amb Putin, i els crims de l’autocràcia russa amb els nord-americans, és una rendició ideològica pròpia d’un president antiamericà.

En tres setmanes, Trump ha desmentit l’eslògan de la campanya: el seu país és més petit, menys influent i amb menys autoritat per dirigir el món. I per descomptat, el nou president no té cap dret a reivindicar-se com a líder del món lliure.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: