Eleccions al ParlamentPortada

Llàtzer Moix: Missatge als extravagants

Salvador Illa guanyarà les elec­cions catalanes que se celebraran d’aquí dues setmanes. Aquest és el pronòstic del Centre d’ Investigacions Sociolò­giques ( CIS). Per tant, i coneixent l’his­torial d’aquesta entitat, recomano als votants d’ Illa que es prenguin el pronòstic amb ­cautela i no avancin celebracions ni obrin encara ampolles de xampany. Perquè des que el di­rigeix el guerrista reformat Félix Tezanos, el CIS difon enquestes obsequioses per als socialistes, però no sempre precises. Per exemple, el 2019, davant les eleccions del 10- N, el CIS li donava 150 diputats al PSOE, que després només en va tenir 120. I no fou aquest l’únic sondeig fantasiós del CIS.

Tot i que aquests precedents conviden a la incredulitat, tot pot passar el 14- F. La història de la campanya que acaba d’arrencar està per escriure. Però, tot i donant per bo l’anunci del CIS, amb una hipotètica victòria d’ Illa no n’hi hauria prou per garantir-li la presidència de la Generalitat. Una aliança de forces ­independentistes l’hi podria arrabassar. Sense oblidar, esclar, que l’electorat sobiranista és peculiar: sol rondar la majoria, però els electors dis­posats a votar a favor de la independència en un referèndum convocat a tal efecte són menys. I això ja no ho pregona una ­enquesta del CIS de Tezanos, sinó la que va divulgar l’octubre passat el Centre d’Es­tudis d’Opinió (CEO), dependent de la Generalitat.

És, doncs, difícil que vegem Illa com el 132è president de la Generalitat. Per tot el que s’ha dit i perquè, després de gairebé deu anys de procés estèril, guanya terreny el fatalisme i ja sembla que el dia de la marmota sobiranista serà etern. O sigui, que estem atrapats en el seu model de societat somiatruites, amb un Govern molt qualificat per a la segregació, el victimisme o la inoperància i, alhora, també per sostenir que no té mai la culpa de res.

Ara bé, que sigui difícil veure Illa com a president no ens impedeix d’imaginar el que podria suposar per al nostre país aquesta circumstància. En primer lloc, ens permetria tancar una llarga etapa política en la qual els estimats líders no han aconseguit el seu objectiu, però han polaritzat el país i l’han deixat desmillorat, gairebé exhaust. En segon, es donarien noves condicions per abordar abans que res els problemes reals de la ciutadania, des del reforç de la sanitat retallada en temps d’ Artur Mas, i mai ben refeta, fins a cobrir els dèficits educatius, passant per una millora de les polítiques mediambientals, iguali­tàries, etcètera. En tercer lloc, seria pos­sible un país més ben gestionat –no amb arengues sobiranistes–, on es treballés per la urgent recuperació econòmica. Finalment, ens estalviaríem el vergonyós espectacle caïnita en el qual fa anys que els socis de la coalició del Govern es rebolquen sense decòrum, mentre asseguren tenir a la seva mà la clau d’un futur color de rosa.

Pel que fa a les maneres, i tenint en compte el seu pas per Sanitat, el president Illa ens brindaria una cosa de la qual la política catalana manca: un estil sobri, con­ciliador, que eludeix la batussa o l’insult i prefereix persuadir el rival amb plans integradors, abans que dir-li de tot.

Aquesta possible perspectiva de canvi i fins i tot de progrés respecte a la situació actual ha despertat una unànime ani­madversió contra Illa. Catalunya i Espanya som així. Amb els partits independentistes ERC i Junts en funcions de sapadors, gairebé tot l’arc polític, inclosos el PP i UP, ha desfilat sincronitzant els seus càntics i diatribes contra el candidat Illa: oportunista, covard, pocavergonya, assassí i d’aquí cap amunt.

No ha estat fàcil ser ministre de Sanitat en temps de pandèmia mortífera i encara imprevisible. La qual cosa ha abonat el linxament mediàtic. Un pres­tigiós radiofonista va arribar a definir Illa, Sánchez, Igle­sias i Simón –atenció a l’acròstic que formen les seves ini­cials– com “l’ISIS de la pandèmia”. I li va sortir de franc: avui continua prodigant el seu magisteri radio­fònic, després de comparar el ja ­exministre, home mesurat i de fe catòlica per més senyes, amb un terrorista islamista aficionat a la bomba i la decapitació.

Se sap que la divisió regnant al país no facilita l’admissió dels fracassos propis, per més que siguin manifestos, ni l’estima de les virtuts del rival, encara que siguin incompletes. Però això no justifica l’acarnissament contra qui proposa de fer les coses d’una altra manera, menys destructiva que l’aplicada fins aquí pels salvadors de la pàtria, d’aquesta o d’aquella pàtria. És cert que ni la divisió, ni l’estrès derivat de la pandèmia i les seves restriccions, ni la prevista alta abstenció, ni, sobretot, el sondeig d’un CIS que sol equivocar-se en els pronòstics encoratgen l’esperança d’ Illa. Però ell no s’atura i ofereix un canvi, per si quedés cap ciutadà extravagant a qui li semblés que podríem estar millor que no estem.

La Vanguardia, 31 de gener de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Llegeix també
Close
Back to top button