Nou Cicle

Leigh Phillips: Segons la Banca JPMorgan, a Europa les Constitucions són massa socialistes

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

no-pasaranA vegades, em meravello de com el llenguatge dels documents més dolents pot ser miserablement antisèptic, fins i tot suau.

La setmana passada, l’equip europeu d’investigació econòmica de JP Morgan, el gegant financer mundial, va publicar un document de 16 pàgines sobre la situació d’ajust de la zona de l’euro. Fa un examen del treball que s’ha fet fins ara i del que encara no s’ha fet en termes de sobirania, el despalanquejament bancari i de les llars, de reforma estructural (reducció dels costos de mà d’obra, facilitat d’acomiadar els treballadors,  privatització,  desregulació,  liberalització sectors “protegits”, etc), i de reforma política nacional.

La clau de l’escassa cobertura que s’ha fet del document està en que els seus autors afirmen que la zona euro està a mig camí del seu període d’ajustos, i que l’austeritat és probable que segueixi sent una característica del paisatge “per un període molt prolongat.”

El gran banc prediu molts més anys d’austeritat. En realitat no és que ningú estigui   esperant que l’austeritat desaparegui a curt termini, encara que als països amb programes de la UE i del FMI se’ls hi hagi ofert una flexibilització dels compromisos de reducció del deute a canvi d’un augment gradual del ritme d’ajustament estructural.

La manca de cobertura d’aquest document de JPMorgan és una mica vergonyosa, perquè és el primer document públic que he trobat on els autors són francs, afirmant que el problema no és només una qüestió de rectitud fiscal i de foment de la competitivitat, sinó que també és d’un excés de  democràcia en alguns països europeus, que cal solucionar.

“En els primers dies de la crisi, es pensava que aquests problemes nacionals heretats eren en gran part econòmics: apalancaments per sobre de les sobiranies, desajustaments dels tipus de canvi reals interns, i  rigideses estructurals. Però, amb el temps s’ha fet evident que també hi ha problemes nacionals de caràcter polític heretats. Les constitucions i els acords polítics a la perifèria del sud, es van posar en marxa arran de la caiguda del feixisme, i tenen una sèrie de característiques que semblen ser inadequades per a una major integració a la regió. Quan els polítics alemanys parlen d’una dècada  del procés d’ajust, probablement tenen en compte la necessitat d’una reforma econòmica i política“. [Èmfasi afegit]

Sí: ho heu llegit bé. Els autors han dit bàsicament que les lleis i les constitucions del sud d’Europa són una mica massa d’esquerres, un producte d’haver estat escrit pels antifeixistes. Aquests “problemes polítics profunds en la perifèria”, diuen els autors David Mackie, Malcolm Barr i amics, “al nostre parer, han de canviar si la UEM ha de funcionar en el llarg termini.”

Creieu que estic exagerant una mica? Entrem amb més detall en una secció que descriu aquest “recorregut de la reforma política nacional”:

“Els sistemes polítics de la perifèria es van establir a les acaballes de la dictadura, i es defineixen per aquesta experiència. Les constitucions tendeixen a mostrar una forta influència socialista, reflectint la força política que els partits d’esquerra van obtenir després de la derrota del feixisme”.

Tot això està carregat d’una mica d’impostura històrica. Itàlia, per exemple, mai va passar per un procés similar a la desnazificació d’Alemanya, i a Espanya, el rei de la democratització, Joan Carles, va jugar un paper important en la transició. Només a Grècia i Portugal van haver-hi insurreccions socialistes populars que van provocar o contribuir a l’enderrocament dels règims: L’aixecament de la Politècnica d’Atenes va jugar un paper clau en la Metapolitefsi o “canvi de política” (encara que hi van estar en joc molt més que les protestes estudiantils, incloent un fallit cop d’Estat i la invasió turca de Xipre), i a Portugal una rebel·lió esquerrana, la Revolução dos Cravos o Revolució dels Clavells, va derrocar el règim de l’Estado Novo. Si bé és cert en el cas dels tres últims països que la seva construcció tardana dels Estats de benestar als anys 70 i 80  va ser dut a terme en gran mesura per les forces socialdemòcrates, els arquitectes de la situació de la postguerra italiana van ser els democratacristians, que van dominar el govern durant 50 anys.

“Els sistemes polítics de la perifèria solen mostrar diverses de les següents característiques: executius febles, estats centrals febles en relació amb les regions,  protecció constitucional dels drets laborals,  sistemes de creació de consens que fomenten el clientelisme polític, i  dret a protestar si es realitzen canvis no desitjats del “status quo” polític. Les deficiències d’aquest llegat polític han estat revelades per la crisi. Els països de la perifèria només han tingut un èxit parcial en la producció de programes de reforma fiscal i econòmica, amb els governs limitats per les constitucions (Portugal), regions de gran autonomia (Espanya), i auge dels partits populistes (Itàlia i Grècia).”

Analitzem aquest paràgraf, d’acord? Executius febles significa legislatius forts. Això hauria de ser una cosa bona, no? Recordem que és el parlament qui és sobirà. Hi ha una raó per què la democràcia liberal optés pels parlaments i no per un sistema de reis electes.

Oh, i volem que els estats centrals siguin forts! Sobretot, cap d’aquestes tonteríes sobre la democràcia local, per favor!

JP Morgan, i presumiblement els que tenen el poder a la UE han estant fent ventriloquisme però finalment són honestos amb nosaltres: volen acabar amb la protecció constitucional dels drets laborals i amb el dret a protesta. Hi ha d’haver alguna manera d’evitar que les persones triïn els partits equivocats.

Afortunadament, però, els autors afegeixen: “Hi ha un creixent reconeixement de la magnitud d’aquest problema, tant al centre com a la perifèria. El canvi està començant a tenir lloc”.

En particular, destaquen que Espanya ha començat “a fer front a algunes de les contradiccions de l’acord post-Franco” i a controlar les regions.

Però a part d’això, per desgràcia, el procés de des-democratització (bé, sóc jo que ho estic anomenant  així, ells en diuen “procés de reforma política”) “tot just ha començat”.

El document JP Morgan haestat escrit en anglès, però hi ha una frase venerable en espanyol que tots els bons antifeixistes  de la perifèria de l’eurozona coneixen i que és probablement la resposta més simple i millor  a la provocació: No pasarán!

Bloc de Leigh Phillips a euobserver.com

One Response to Leigh Phillips: Segons la Banca JPMorgan, a Europa les Constitucions són massa socialistes

  1. Àngel Castanyer 13 juny 2013 at 19:33

    “A vegades, em meravello de com el llenguatge dels documents més dolents pot ser miserablement antisèptic, fins i tot suau”.

    suau en les formes i ferms en el fons! just el que no fan les esquerres.
    .

    El discurs de les esquerres també és suau en les formes però nlluny de ser ferm en el fons!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: