Portada

Laia Bonet: Trias, Barcelona i la contaminació

bcn_contaminacioFa molt pocs dies ens va visitar Joel Schwartz, professor d’Epidemiologia Ambiental a Harvard. Les seves investigacions sobre la pol·lució van provocar un canvi (un enduriment) en la regulació de les normes de qualitat de l’aire als EUA; i van aconseguir, també, que es prohibís la benzina amb plom. Els seus estudis són concloents: la pol·lució mata 200.000 persones a l’any al seu país i a Europa (més que la suma de les morts causades pel càncer de mama i de pròstata). Convidat pel Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental, Schwartz afirmava sense embuts: «Tenim la tecnologia per reduir la contaminació. L’únic que falta és la voluntat política» i va alertar del retrocés europeu en una regulació més exigent de les normes de l’aire. La seva visita ha coincidit amb un episodi pic de contaminació a Barcelona. Però, com ell mateix ens ha recordat, el problema no són els episodis aguts que es donen de tant en tant, sinó els nivells mitjans durant l’any i l’absolut coneixement que tenim que aquestes exposicions continuades són molt nocives per a la salut.

Mentrestant, el Govern municipal de Xavier Trias (i el Govern de la Generalitat) rebutja limitar el trànsit en casos de pol·lució. Prefereix que no surtin els infants al carrer, però sí els cotxes. En aquest últim pic, hem superat el límit de la UE i l’OMS dels 200 micrograms per m3 de NO2 (el principal contaminant dels cotxes) fins a arribar als 257mcg. Cal fer un seriós replantejament de les actuacions d’excepcionalitat i, sobretot, les encaminades a reduir —dràsticament— els nivells mitjans de contaminació. Això afecta el pla de mobilitat, al del transport públic, els parcs de vehicles (i l’aposta pel cotxe elèctric) o les normes de trànsit, entre altres accions coordinades.

Trias no vol problemes visibles (restriccions de trànsit) i, així, crea —o es resigna a— els invisibles: els d’un aire contaminat que mata i és perjudicial. La seva responsabilitat política és inequívoca, i no vol que parlem del tema. Amb la seva inacció (ha arribat a plantejar a la UE un ajornament fins al 2015 per complir les normes europees sobre el nivell del NO2) busca guanyar temps, mentre es mostra incapaç de tenir un pla seriós i realista per dur a Barcelona pel camí de Boston o Estocolm, que registren un terç dels nivells de contaminació de Barcelona. Aquests han de ser els nostres models. Això serà una prioritat absoluta.

Barcelona ha de liderar la Xarxa de ciutats que caminen, una iniciativa que impulsa les bones pràctiques i les solucions que combinen mobilitat amb qualitat ambiental i entorns saludables. Hi està adherida, però no és suficient. No es tracta d’estar en una llista, sinó d’assumir els principis de la Carta Internacional del Caminar (per la creació de comunitats sanes, eficients i sostenibles on la gent esculli caminar). Menys posat i més determinació i responsabilitat és allò que ens cal.

Schwartz va deixar aquesta reflexió final: «Votin a polítics que es comprometin a reduir la contaminació seriosament. Siguin exigents». La comparteixo.

Bloc de Laia Bonet

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button