Nou Cicle

Laia Bonet: Hisenda no som tots ni totes

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

impostosLa setmana passada el Consell de Ministres va aprovar l’avantprojecte de llei de la reforma fiscal. Una reforma que arriba quan les dades sobre la desigualtat a Espanya senyalen una escletxa quasi bé irrecuperable per a milions de persones. Just quan més calen polítiques actives contra la desigualtat i l’exclusió, Mariano Rajoy aplica les tisores, un cop més. Tisores contra els serveis públics, primer. I ara, tisores a favor dels més afavorits. Tisores que trenquen la cohesió i posen en perill el desenvolupament. No hi ha progrés sense justícia social. Ni progrés moral. Ni progrés socioeconòmic. Una dada recent: la pobresa infantil ja és 27,5% i gastem 14% menys per combatre-la. I una altra dada estructural: la crisi acaba amb la convergència d’Espanya amb Europa. El PIB per càpita baixa al 95% de la mitjana (105% el 2007). És en -i des de- aquesta realitat on cal reflexionar sobre la reforma fiscal del PP.

“Esta reforma es una rebaja”. Amb aquestes il·lustratives paraules començava la seva roda de premsa el 23 de juny el Ministre Cristóbal Montoro. El Ministre de las “risitas”. El PP ha perdut una oportunitat d’or per transformar la fiscalitat a Espanya, per fer una veritable reforma modernitzadora, que reequilibri la càrrega existent entre els rendiments del treball i els del capital, i entre la tributació directa (IRPF, IS) i indirecta (IVA). Sense aquests reequilibris, el sistema fiscal no assolirà amb eficàcia una veritable redistribució de la renda. Sense redistribució, no hi ha futur.

Enlloc d’això, ha optat per una solució merament electoralista, anunciant baixades d’impostos de cara a les municipals i les generals del 2015. És una irresponsabilitat no tenir prou en compte les eventuals implicacions que aquestes rebaixes suposaran per a la Hisenda Pública i pel finançament dels serveis públics. Una irresponsabilitat a la que cal afegir l’increment del frau fiscal, i de l’economia submergida a Espanya que representa el 20% del PIB com han denunciat recentment la Organización Profesional de Inspectores de Hacienda.

L’any 2014 els ingressos públics es troben a hores d’ara un 15% per sota del previst als Pressupostos, la Seguretat Social manté un dèficit de 20.000 M€ i resten aproximadament uns 30.000 M€ (3 punts percentuals de PIB) per complir amb l’objectiu de dèficit marcat per la UE. No sembla un panorama massa favorable a les frivolitats fiscals, i així ho han transmès a Mariano Rajoy el Banc d’Espanya i l’ECOFIN, poc sospitosos de tenir vel·leïtats d’esquerra. No han descartat que aquesta rebaixa generi una nova tanda de retallades un cop superat el calendari electoral.

Segons Montoro, abaixar impostos genera creixement econòmic i ocupació. L’estalvi fiscal per famílies i empreses serà de 5.500 M€. El Govern pensa que la gent i les empreses els gastaran, generant un increment del PIB del 0,55%, fent créixer el consum i finalment, l’ocupació. Això no és gens clar. En un entorn on les famílies i les empreses estan molt endeutades, no és evident que els diners que no hagin de pagar a Hisenda els gastin: poden estalviar-los (si estan a l’atur) o bé reduir deute (hipoteca, préstecs, etc.).

És clar que, a favor del Govern Rajoy, cal dir que aquesta vegada ha complert el seu programa electoral: ha baixat els impostos directes, especialment a les rendes altes. Per cert, unes rendes que, segons les darreres dades, no deixen de créixer. Les famoses SICAV ja han superat els nivells de patrimoni del 2008 i la suma del seu patrimoni se situa a l’entorn dels 29.000 M€. I, evidentment, les SICAV no han vist alterada la seva privilegiada i injusta tributació de l’1% dels beneficis a l’Impost de Societats. Seran, doncs, les classes mitjanes treballadores les que continuaran assumint la major càrrega tributària, especialment en aquells que tenen una nòmina i no tenen cap societat que possibiliti “eludir” la tributació. I a més, en alguns casos, veuran com incrementen els seus tipus impositius, compensant paradoxalment la rebaixa de les rendes més altes.

Tres dades últimes. La primera: la reducció dels trams de l’IRPF que preveu aquesta reforma comportarà una reducció de progressivitat en l’impost (menys trams, menys diferència entre l’impost que paguen els diferents nivells de renda). La segona: aprovada aquesta llei, el marc tributari resultant se centrarà encara més en els impostos indirectes (IVA i especials), que no són progressius. Per tant, el conjunt de la fiscalitat serà menys progressiva que abans de la reforma. I la tercera: la reforma amagava un plat ben amargant. Les indemnitzacions per acomiadament superiors a 2.000 per any estaran subjectes a l’IRPF. És a dir, tot aquell treballador acomiadat que hagi tingut un sou superior als 20.000 € aproximadament, veurà com la seva indemnització es veu minorada de forma notable per Hisenda. Així, el mateix Govern que aprova la reforma laboral per liberalitzar l’acomiadament dels treballadors, aprofita l’avinentesa per tenir més ingressos d’aquests treballadors acomiadats.

Hi ha alternativa. I cal construir-la amb una nova majoria política i social. Ens hem de rebel·lar contra l’etiqueta conservadora que ens impedeix fer reformes. Una revolta contra el pensament conservador del “no hi ha alternativa”. La reforma fiscal ha de ser la clau de volta d’una nova concepció econòmica i de quina fiscalitat hem de construir al seu servei. Bona part de les alternatives més transformadores (urgents i inajornables) es generen en la malla social que més directament treballa contra la desigualtat. Cal fer d’aquesta malla una majoria política. Ens cal, també, una adequació dels instruments. Mentre els capitals financers aprofiten la globalització per especular i defraudar, els instruments públics de regulació es mostren ineficaços des de la capacitat dels Estats. A Europa, ni tant sols la taxa Tobin avança com cal i com s’han compromès les forces polítiques i la majoria dels Governs. Una fiscalitat estatal i una defraudació global. Així estem.

A nivell de propostes, ho tindria clar: reformaria la tributació de les rendes del capital, igualant-les a les rendes salarials en l’IRPF. Pel que fa a l’impost de societats, caldria eliminar l’excés de deduccions existents, que deixen el tipus efectiu molt lluny del nominal. Només caldria apostar per aquelles deduccions que tinguin un veritable impacte econòmic i social: R+D+i, mecenatge i increment de la capitalització de l’empresa. I més enllà dels diferents impostos, un cop més, es troben a faltar mesures més dures contra el frau fiscal que cauteritzin la pèrdua contínua d’equitat que els defraudadors generen.

Espanya pateix la crisi més desigual d’Europa, juntament amb Grècia. Aquesta reforma servirà per incrementar o per reduir aquest greu problema de desigualtat? A primera vista, tot indica que l’augmentarà i que per tant no servirà per lluitar contra els dos principals problemes socials: l’atur i la desigualtat. Quanta desigualtat podem suportar?

LaiaBonet.cat

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: