Nou Cicle

Kevin Kelly: el nou socialisme

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

nep_newsocialism_f1-300x2052En una ocasió, Bill Gates va voler ridiculitzar els defensors del codi obert amb el pitjor epítet que un capitalista pot usar. Aquestes persones, va dir, venen a ser un “nova versió moderna dels comunistes“, una força malèvola que vol destruir l’incentiu monopolista que ajuda a mantenir el somni americà. Gates estava equivocat: els fanàtics del codi obert són més propensos a ser llibertaris que comunistes. Però hi ha alguna cosa de veritat en la seva denúncia. La frenètica febre mundial per connectar a tothom amb tothom, contínuament, està donant lloc, d’una manera progressiva, a una versió revisada del socialisme.

Els aspectes col.lectius de la cultura digital són amples i profunds. Vikipèdia és un exemple notable d’un col.lectivisme emergent i no només Vikipèdia sinó tot el món wiki en general. Ward Cunningham, que va inventar la primera pàgina web col·laborativa, el 1994, ha obert el camí a prop de 150 motors wiki a dia d’avui, cadascun d’ells alimentant milers d’altres espais. Wetpaint, llançat fa tot just tres anys, acull més d’1 milió d’esforços col.lectius. L’adopció de Creative Commons License, alternativa i sense drets, i de l’intercanvi generalitzat d’arxius són dos passos més en aquest moviment. Proliferen els llocs col.laboratius com Digg, StumbleUpon, The Hype Machine o Cordills, que han afegit més potència a aquesta gran mobilització. Gairebé cada dia hi ha un nou llençament que anuncia amb orgull una nova plataforma per facilitar accions comunes. Aquests desenvolupaments suggereixen un moviment constant cap a una mena de socialisme sintonitzat per a un món en xarxa.

No estem parlant del socialisme dels nostres avis. De fet, hi ha una llarga llista de moviments del passat en la que aquest nou socialisme no encaixa. No és la lluita de classes. No és anti – americà; en realitat socialisme digital pot ser la més recent innovació nord-americana. Mentre el socialisme de la vella escola era un instrument de l’Estat, el socialisme digital és un socialisme sense Estat. Aquest nou tipus de socialisme opera de fet en l’àmbit de la cultura i de l’economia, més que en el de política (de moment). El tipus de comunisme amb el qual Gates volia blasmar els creadors de Linux va néixer en una època de fronteres insalvables, de comunicacions centralitzades, i de processos industrials pesants. Aquestes limitacions van donar lloc a un tipus de propietat col·lectiva que substituí el brillant caos del lliure mercat amb plans quinquenals ideats per un Politburó omnipotent. Aquest sistema polític va fracassar, per dir-ho suaument. Però a diferència d’aquelles velles varietats de socialisme, el nou socialisme passa per una Internet sense fronteres, a través d’una economia mundial altament integrada. Està destinat a augmentar l’autonomia individual i a frustrar la centralització. És la descentralització duta a l’extrem.

En comptes de reunir-nos en granges col.lectives, ens reunim en mons col.lectius. En lloc de fàbriques estatals, estem connectats a cooperatives virtuals. En lloc de compartir broques, pics i pales, compartim aplicacions, seqüències, i APIs. En lloc d’un politburó sense rostre tenim meritocràcies sense rostre, on l’únic que importa és fer les coses. En lloc de producció nacional, tenim producció entre iguals. En lloc de racions i subsidis del govern, tenim una abundància de béns lliures.

Reconec que la paraula socialisme pot fer que alguns lectors posin mala cara. Té un bagatge cultural enorme, igual que els termes “comú”, “comunitari” o “col.lectiu”. Uso el terme socialisme perquè tècnicament és la millor paraula per indicar una sèrie de tecnologies el poder de les quals depèn de les interaccions socials. En termes generals, acció col·lectiva és el que generen els llocs web i les aplicacions connectades a la xarxa, en un àmbit d’ audiència global. Per descomptat, hi ha el perill de caure en la retòrica en agrupar a tants tipus diferents d’organització sota aquesta denominació comuna tan forta. Però no hi ha altres termes immaculats a disposició, de manera que bé podem re-utilitzar el terme socialisme.

Quan masses de gent, que posseeixen els seus propis mitjans de producció, treballen amb uns objectius comuns i comparteixen els seus productes en comú, contribueixen a un treball desinteressat i disposen dels seus fruits d’una manera gratuïta, no és absurd denominar a això socialisme.

A finals del 90, el veterà activista, provocador i hippy John Barlow va començar a denominar aquest fenomen, mig en broma, “dot-communism“. El definí com “una força de treball formada totalment per subjectes lliures”, un fenomen descentralitzat d’economia d’intercanvi, on no hi ha propietat, i on l’arquitectura tecnològica defineix l’espai polític. Però hi ha un aspecte en què socialisme no és la paraula adequada per designar el que està passant: no és una ideologia. No exigeix cap credo rígid. Més aviat, és un espectre d’actituds, tècniques i eines que promouen la col·laboració, el fet de compartir, l’agregació i la coordinació, i obren la possibilitat de nous tipus de cooperació social. Es tracta d’una nova frontera i d’un espai especialment fèrtil per a la innovació.

En el seu llibre de 2008 , “Here Comes Everybody”, el teòric dels mitjans de comunicació Clay Shirky ha suggerit un esquema jeràrquic que és útil per ordenar aquests nous dispositius socials.

Els grups humans que es creen a la Xarxa comencen simplement compartint, després progressen vers la cooperació i la col·laboració i, finalment, vers el col·lectivisme. A cada pas, hi ha un augment de la coordinació. Un estudi del paisatge virtual mostra proves evidents d’aquest fenomen;

I. COMPARTIR

Les masses en línia tenen unes increïbles ganes de compartir. El nombre de fotografies personals publicades a Facebook i MySpace és astronòmic, i és segur que la immensa majoria de les fotos fetes amb una càmera digital es comparteixen d’alguna manera. Després hi ha les actualitzacions d’estat, les ubicacions en mapes, els pensaments publicats a Internet. Afegiu-hi els 6 mil milions de videos servits per YouTube cada mes només en els EUA i els milions d’històries difoses pels fans de tota mena. La llista de les organitzacions que permeten compartir és gairebé interminable.

Compartir és la forma més lleu del socialisme, però serveix com a base per a un major nivell de compromís comú.

II. COOPERAR

Quan els individus treballen amb un objectiu comú a gran escala, es produeixen resultats que emergeixen a nivell de grup. No només els aficionats han compartit més de 3000 milions de fotos a Flickr, sinó que han assignat etiquetes amb les categories, comentaris i paraules clau. Altres en la comunitat organitzen les imatges en sèries. La popularitat de les llicències de Creative Commons significa que de manera comuna, sinó directament comunística, la teva foto és la meva foto.Qualsevol persona pot utilitzar una imatge, igual que un communard podia utilitzar el carretó de la comunitat. No haig de tirar una altra foto de la Torre Eiffel si la comunitat me’n pot proporcionar una de millor.

Milers de llocs agregadors empren la mateixa dinàmica social de benefici compartit. En primer lloc, la tecnologia ajuda als usuaris directament, proporcionat-los etiquetes, favorits, directoris i arxius per al seu propi ús. En segon lloc, els altres usuaris es poden beneficiar de les teves etiquetes , adreces d’interès, etc. Això, al seu torn, crea sovint un valor afegit que només pot venir del grup en el seu conjunt. Per exemple, les instantànies etiquetades d’una mateixa escena des de diferents angles, poden muntar en un impressionant representació en 3-D d’una ubicació. (Photosynth de Microsoft.) Curiosament, aquesta proposta supera la promesa socialista “de cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segons les seves necessitats“, perquè millora la teva contribució i t’ofereix més del que necessites.

Els agregadors comunitaris poden generar un poder sorprenent. Llocs com Digg i Reddit, que permeten als usuaris votar sobre els enllaços web que obren més freqüentment, poden orientar la conversa pública tant com els diaris o les televisions. (Reddit és propietat de la companyia matriu de Wired, Condé Nast.) Els qui contribueixen més intensament a aquests llocs hi posen molta més energia del que mai aconseguiran a canvi, però segueixen contribuint, en part pel poder cultural que aquests instruments subministren. La influència de cada un d’ells s’estén més enllà del seu vot, i la influència col.lectiva de la comunitat pot estendre’s també molt més enllà del nombre dels seus membres. Aquesta és la qüestió de fons de les institucions socials: la suma supera les parts. El socialisme tradicional aspirava a crear aquesta dinàmica a través de l’estat. Ara, desvinculat del govern i connectat a la matriu digital en el món, aquesta força intangible pot operar a una escala més gran que en el passat.

III. COL.LABORAR

La col.laboració organitzada pot produir resultats que van més enllà dels resultats d’una cooperació ad hoc. Només cal mirar qualsevol dels centenars de projectes de programari de codi obert, com ara el servidor web Apache. En aquests àmbits, unes afinades eines comunals generen productes d’alta qualitat mitjançant la tasca coordinada de milers o desenes de milers de membres. En contrast amb la cooperació informal, la col·laboració en projectes grans i complexos tendeix a proporcionar als participants només beneficis indirectes, ja que cada membre del grup interactua només amb una petita part del producte final. Un entusiasta pot esmerçar mesos escrivint el codi d’una subrutina quan la utilitat total del programa és a diversos anys de distància. De fet, la relació treball – retribució està fora de la lògica de lliure mercat: els treballadors donen una immensa quantitat de treball d’alt valor de mercat sense ser retribuïts; aquests esforços de col·laboració no tenen sentit dins del capitalisme.

A més d’aquesta dissonància econòmica, ens hem acostumat a gaudir dels productes d’aquestes col·laboracions de forma gratuïta. En comptes de diners, els productors es guanyen crèdit, status, reputació, gaudi, satisfacció i experiència. No només el producte és lliure, sinó que pot ser copiat lliurement i utilitzat com a base per a nous productes. Esquemes alternatius per a la gestió de la propietat intel·lectual, inclosos els de Creative Commons i les llicències GNU, es van inventar per assegurar aquestes “gratuïtats“.

Per descomptat, no hi ha res d’específicament socialista en la col·laboració per se. Però les eines de col·laboració on line impulsen un estil comunal de producció que tendeix a dissuadir els inversors capitalistes i manté la propietat en mans dels treballadors i, en certa mesura, de de les masses consumidores.

IV. CREAR COL.LECTIVITAT

Si bé la cooperació permet escriure una enciclopèdia, ningú no és responsable si la comunitat no arriba a un consens, i la falta d’acord no posa en perill l’empresa en el seu conjunt. L’objectiu d’un col.lectiu, però, és dissenyar un sistema en la que persones iguals i autònomes assumeixen la responsabilitat dels processos crítics on les decisions difícils, tals com ordenar les prioritats, són decidits entre tots els participants. Al llarg de la història, centenars de grups col·lectivistes a petita escala han intentat aquest sistema operatiu. Els resultats en general no han estat encoratjadors.

El cert és que un examen detallat de l’esquema de govern de, per exemple, Viquipèdia, Linux o OpenOffice mostra que aquests esforços estan més lluny de l’ideal col.lectivista del que es desprèn vistos des de fora. Mentre que milions d’escriptors contribueixen a la Viquipèdia, un petit nombre d’editors (al voltant de 1.500) són els responsables de la major part de l’edició. El mateix val per als col.lectius que escriuen codis. Un enorme exèrcit de contribucions és dirigit per un grup molt més petit de coordinadors. Com va observar Mitch Kapor, president fundador de Mozilla: “Dins tota anarquia que funciona hi ha una xarxa de veterans“.

Això no és necessàriament una mala cosa. Alguns tipus de col.lectius es beneficien de la jerarquia, mentre que altres es veuen perjudicats per ella. Plataformes com Internet i Facebook, o la pròpia democràcia – destinades a servir com a substrat per a la producció de béns i prestació de serveis i beneficis -, es beneficien del fet de ser tan poc jeràrquiques com sigui possible, minimitzant així les barreres d’entrada i distribuint drets i responsabilitats en pla d’ igualtat. Quan apareixen actors poderosos, tota l’estructura se’n ressent. D’altra banda, les organitzacions construïdes per crear productes sovint necessiten líders forts i jerarquies en funció d’una escala temporal: Un nivell s’enfoca en les necessitats a curt termini, un altre en els propers cinc anys.

En el passat, la construcció d’una jerarquia que explotava la jerarquia tot maximitzant el col·lectivisme era quasi impossible. Ara, les xarxes digitals proporcionen la infraestructura necessària. La Xarxa permet que les organitzacions orientades als productes funcionin col·lectivament, tot impedint que la jerarquia s’imposi. L’organització darrere de MySQL, una base de dades de codi obert, no és romànticament no jeràrquica, però és molt més col.lectivista que Oracle. De la mateixa manera, Viquipèdia no és un bastió de la igualtat, però és molt més col.lectivista que l’Enciclopèdia Britànica. El nucli de l’elit que trobem en el cor dels col.lectius on line és realment un senyal que el socialisme sense estat pot treballar a gran escala.

La majoria de la gent a Occident, inclòs jo mateix, van ser adoctrinats amb la idea que l’ampliació del poder dels individus necessàriament disminueix el poder de l’Estat, i viceversa. A la pràctica, però, la majoria de les polítiques socialitzen alguns recursos i individualitzen d’ altres. La majoria de les economies de lliure mercat han socialitzat l’educació, i fins les societats més socialitzades permeten algun tipus de propietat privada. En comptes de veure el socialisme tecnològic com una part d’un trade-off de suma zero entre l’individualisme de lliure mercat i l’autoritat centralitzada, se’l pot veure com un sistema operatiu cultural que eleva l’individu i el grup a la vegada. L’objectiu encara àmpliament inarticulat però intuitivament assumit de la tecnologia comunitària és aquest maximitzar l’autonomia individual i el poder de les persones que treballen juntes. Així, el socialisme digital pot ser vist com una tercera via que fa irrellevants els vells debats.

La noció d’una tercera via és compartida per Yochai Benkler, autor de The Wealth of Networks (La riquesa de les xarxes), que probablement ha pensat més que ningú sobre la política de xarxes . “Veig el sorgiment de la producció social i igualitària com una alternativa tant a la que es basa en l’estat com a la que es basa en el mercat, sistemes tancats, propietaris“, diu, tot assenyalant que amb aquestes activitats “es pot millorar la creativitat, la productivitat i la llibertat“. El nou sistema operatiu no és ni el comunisme clàssic de la planificació centralitzada sense propietat privada ni el caos insoluble del mercat desregulat. Per contra, es tracta d’un espai de disseny emergent en el que la coordinació pública descentralitzada pot resoldre problemes i crear coses que ni el comunisme ni el capitalisme purs, poden aconseguir.

Els sistemes híbrids que combinen mecanismes de mercat i de no mercat no són nous. Durant dècades, els investigadors han estudiat els mètodes socialitzats i descentralitzats de producció de les cooperatives del nord d’Itàlia i del País Basc, en les que els treballadors són propietaris, i decideixen sobre la gestió i la distribució de beneficis, independents del control de l’Estat. Però només des de l’arribada de mètodes de col.laboració de baix cost, instantània, a tot arreu, s’ ha fet possible estendre l’abast d’aquestes idees a nous àmbits, com l’escriptura de software per empreses o de llibres de referència.

El somni és ampliar aquesta tercera via més enllà de les experiències locals . De quina mida? Oidà: la indústria de codi obert, pot tenir llistes d’al voltant de 250.000 persones treballant en una xifra impresionant de l’ordre dels 275.000 projectes. Això és gairebé de la mida de General Motors en mà d’obra. És una enorme quantitat de persones que treballen de forma gratuïta, encara que no sigui a temps complet. Imagineu si tots els empleats de GM no se’ls pagués però continuessin produint automòbils!

Fins ara, els grans esforços són els projectes de codi obert, i el major d’ells, Apache, agrupa diversos centenars de col.laboradors: com la mida d’un poble. Un estudi estima que s’han emprat 60.000 anys-home de treball en el liurament, l’any passat, de Fedora Linux 9. És a dir que tenim la comprovació que l’auto-acoblament i la dinàmica d’intercanvi poden governar un projecte de l’escala d’una ciutat descentralitzada.

Per descomptat , el cens total de participants en el treball col.lectiu en línia és molt més gran. YouTube diu que té uns 350 milions de visitants mensuals. Gairebé 10 milions d’usuaris registrats han contribuït a Viquipèdia, 160.000 dels quals són permanentment actius. Més de 35 milions de persones han publicat i etiquetat més de 3000 milions de fotos i vídeos a Flickr. Yahoo hostatja 7,8 milions de grups centrats en tots els temes possibles. Google en té 3,9 milions.

Aquests números encara estan lluny dels d’una nació mitjana. Els seus percentatges ni tan sols superen el llindar del mainstream de les nostres societats (encara que si YouTube no és mainstream, què és?). Però és evident que la població que viu amb aquests mitjans de socialització ja és significativa. El nombre de persones que fan coses gratuïtament, pertanyen a “explotacions” de programari col.lectiu, treballen en projectes que requereixen decisions comunes, o experimenten els beneficis del socialisme descentralitzat que ha arribat a milions i segueix creixent. Les revolucions han sorgit de nombres molt menors.

En vista d’això, es podria esperar un munt de postures polítiques de gent que s’està construint una alternativa al capitalisme i al corporativisme. Però els programadors i hackers que disenyen les eines de cooperació no es veuen a si mateixos com a revolucionaris. Cap nou partit polític s’està organitzant, si més no en els EUA (a Suècia, s’ha format el Partit Pirata sobre una plataforma d’intercanvi d’arxius; va guanyar un insignificant 0,63 per cent dels vots en l’elecció nacional de 2006.)

De fet, els dirigents del nou socialisme són extremadament pragmàtics. Una enquesta de 2.784 desenvolupadors de codi obert ha explorat les seves motivacions. La més comuna era ” aprendre i desenvolupar noves habilitats.” Això és pràctic. Un acadèmic ho ha exposat d’aquesta manera : La raó principal per treballar gratuïtament és millorar el meu maleït programari“. Bàsicament, la política oberta no és prou pràctic. Bàsicament, la política explícita no li és prou pràctica.

Però el comú dels mortals no som políticament immunes a aquesta marea creixent de compartir, cooperar, col.laborar i crear col.lectivisme. Per primera vegada en anys, la paraula “S” (socialsme) és pronunciada pels presentadors de televisió i apareix a les revistes com una força en la política dels EUA. Òbviament, la tendència a nacionalitzar sectors de la indústria, universalitzar la sanitat o desenvolupar polítiques actives d’ocupació amb els diners dels impostos no és a deguda al tecno-socialisme. Però les darreres eleccions van demostrar el poder d’una base descentralitzada, “webificada” amb la col.laboració digital com a nucli nucli. Com més ens beneficiem d’aquesta col.laboració, més oberts ens tornem a institucions socialistes en el govern. El sistema opressiu i alienant de Corea del Nord ha mort; el futur és un híbrid que pren el caràcter tant de Viquipèdia com del socialisme moderat de Suècia.

Fins a quin punt ens porta aquest moviment a una societat no-capitalista, open source, de ciutadans iguals? Cada vegada que aquesta pregunta ha estat formulada, la resposta ha estat: més a prop del que pensem. Penseu en Craigslist. Només anuncis classificats, no? Però aquest lloc web va ampliar pràcticament un sistema d’intercanvi comunitari per arribar a un públic regional, amb més fotos i actualitzacions en temps real, per convertir-se de sobte en un tresor nacional. Funcionant sense finançament o control estatal, connectant els ciutadans directament amb els ciutadans, en un mercat lliure que produeix béns socials amb una eficiència que faria tremolar a qualsevol govern o empresa tradicional. És clar que soscava el model de negoci dels diaris, però al mateix temps constitueix un cas indiscutible que el model de col.laboració és una alternativa viable tant per a les empreses amb ànim de lucre com per a les institucions cíviques.

Qui hauria pensat que els agricultors pobres podien obtenir préstecs de 100 dòlars de perfectes desconeguts de l’altra banda del planeta, i tornar-los? Això és el que fa Kiva amb els préstecs peer-to-peer. Cada expert en sanitat pública deia amb seguritat que compartir era adequat per a les fotografies, però que ningú voldria compartir els seus registres mèdics. Però PatientsLikeMe, on els pacients comparteixen el resultat dels seus tractaments per millorar la seva pròpia atenció, demostra que l’acció col.lectiva pot prevaler sobre els metges i la privacitat. L’hàbit cada vegada més comú de compartir el que estàs pensant (Twitter), el que està llegint (StumbleUpon), les teves finances (Wesabe), i molt més (la Web) s’està convertint en un fonament de la nostra cultura. Fer-ho, tot redactant enciclopèdies, formant agències de notícies, arxius de vídeo i de programes en grups que abasten els continents, amb gent que no coneixes i la classe de la qual és irrellevant, fa que el socialisme polític sembli el següent pas lògic.

Una cosa similar va passar amb els mercats lliures en el segle passat. Cada dia, algú preguntava: Què no poden fer els mercats? Prenem una llarga llista de problemes que semblaven requerir una planificació racional o un govern paternalista i apliquem en el seu lloc la lògica de mercat. En la majoria dels casos, la solució de mercat va treballar millor d’una manera significativa. Gran part de la prosperitat de les últimes dècades s’assolí deixant que les forces del mercat s’apliquessin als problemes socials.

Ara estem explorant un nou procés amb la tecnologia de col.laboració social, aplicant el socialisme digital a una creixent llista de necessitats – i en ocasions a problemes que el lliure mercat no pot resoldre – , per veure si funciona. Fins ara, els resultats han estat sorprenents. En cada ocasió, gairebé totes, el poder de compartir, la cooperació, la col laboració, l’obertura, la llibertat de preus i la transparència han demostrat ser més pràctics del què els capitalistes creien possible. Cada vegada que ho intentem, ens trobem que el poder del nou socialisme és més gran del què imaginàvem.

Subestimavem el poder de les nostres eines per a reformar les nostres ments. Podiem creure realment que construir en col·laboració i habitar mons virtuals durant tot el dia, cada dia, no afectaria? La força del socialisme en línia està creixent. La seva dinàmica s’està estenent més enllà dels electrons, potser fins arribar a les urnes.

Kevin Kelly

Aquest article de Kevin Kelly va ser publicat a la revista Wired

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: