Portada

Judit Carrrera: La casa

A hores d’ara, pocs negaran que l’habitatge hauria d’estar entre les prioritats de l’agenda política. Una de les paradoxes de la crisi econòmica avivada pel boom immobiliari és que, havent-se construït més pisos que mai durant l’última dècada, mai l’habitatge havia estat tan inaccessible com en aquests anys. El drama dels desnonaments ha destapat la realitat preexistent d’una població massa hipotecada i amb moltes dificultats per accedir al lloguer. Alhora, la necessitat de sostre és imperiosa per als ciutadans víctimes d’una exclusió social que cada vegada és més visible als nostres carrers.

Davant aquesta realitat, sorprèn que una tinença d’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona anomenada “Hàbitat Urbà” no hagi reaccionat de manera clara. Es dirà que les autoritats locals tenen poques competències en habitatge, però menys poder té la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i aquí està, salvant vides i forçant canvis legislatius. Mentrestant, els responsables municipals, assessorats per instituts d’arquitectures avançades, es distreuen amb jocs dialèctics que asseguren que Barcelona es convertirà en una “ciutat autosuficient, de barris productius de velocitat humana, en el si d’una metròpoli hiperconnectada d’alta velocitat i de emissions zero”.

És difícil trobar un relat per a la nova Barcelona i aquest mantra bensonant sembla sensible al canvi climàtic, les noves tecnologies i la regeneració econòmica de la ciutat. No obstant això, aquest enfocament planteja dos problemes polítics de fons. El primer té a veure amb la representació. A qui està representant el Govern local quan al·ludeix a l’autosuficiència, la hiperconexió o la velocitat humana? En nom de qui parla? Quin problema real dels ciutadans que l’han elegit està pretenent resoldre? Potser és complex governar la societat actual, però la representació és el principi bàsic dels sistemes democràtics. La desconnexió de la realitat i la manca d’empatia amb els ciutadans són una irresponsabilitat que, a més, tard o d’hora s’acaba pagant a les urnes.

El segon problema té a veure amb el llenguatge. En política, el nom que es posa a les coses és important. Inventar metàfores vinculades a argots internacionals potser resulti seductor, però corre el risc de simplificar la realitat local que pretén descriure. “Fablabs”“City protocols” són expressions suggerents, però serveixen per governar? Permeten millorar la qualitat de vida dels veïns? I, mentrestant, de quines realitats ens impedeixen parlar?

Aquesta ambigüitat lingüística també afecta el moviment de les Smart Cities que, a través de les noves tecnologies i amb el suport del sector privat, busca crear ciutats més eficients, especialment en el terreny de la mobilitat i l’energia. Les tecnologies són una eina extraordinària, però aquest moviment té el risc de sucumbir al dogma de l’eficiència i l’acceptació acrítica del progrés tecnològic. Dissenyar cotxes autoconduibles podria ser un avanç tècnic, però ens hem preguntat quins efectes tindrà en la nostra vida privada i pública? Deixarem el centre de la ciutat i crearem noves perifèries perquè podrem dormir i treballar mentre el nostre cotxe condueix sol? No acabarà sent contraproduent per a la lluita contra el canvi climàtic?

Automatitzar els processos urbans té conseqüències individuals i col·lectives. El problema de les Smart Cities és que, obsessionades per l’eficiència i l’ordre, poden acabar atrapades en els processos i deixar de preguntar-se al servei de qui estan. Cal recuperar la política per a la ciutat. En un article recent, Richard Sennett revela una investigació que demostra que, quan els serveis bàsics estan garantits, els ciutadans prioritzen la qualitat de vida per sobre de l’eficiència. Barcelona hauria de recuperar els serveis bàsics i la qualitat de vida dels seus habitants com a objectius principals de la seva política urbana. Posats a experimentar amb models exportables, podríem imaginar la casa com a idea nuclear d’una ciutat-refugi, que ofereixi protecció i faciliti l’accés universal a l’habitatge. Seria una ciutat més justa i productiva que l’actual.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button