Portada

Josep Xurigué: El PSC, una mata de jonc

Necessitem un partit plural i unit. Un partit creatiu, cabalós, en moviment.

El cronista Ramon Muntaner, descriu la mata de jonc, en una metàfora de la unitat indestriable dels regnes de la Corona d’Aragó[i][ii], de la següent manera:

“I si algú em demana: “En Muntaner, quin és l’exemple de la de mata de jonc?”, jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l’arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà.”

A les eleccions del 28 de  novembre el PSC va obtenir uns resultats que obliguen a replantejar i reconstruir un projecte polític socialista i catalanista per servir millor la nostra societat.

Ha estat un context complex. La crisi econòmica ha colpejat els barris treballadors. En un marc, a tot el món occidental, on hi ha un progressiu desaliniament de la classe treballadora amb el vot d’esquerres, des dels anys 70.  El crèdit barat, la il·lusió del consum, el declivi de la consciència de classe, i l’avenç de la societat del coneixement, postindustrial, en són algunes claus. Molts d’aquests factors arrenquen els anys 70 i 80s, les desregulacions de Thatcher i Reagan hi van contribuir.

La crisi, l’increment de la immigració i l’ús de la xenofòbia per part de l’extrema dreta i la dreta parlamentària han acabat de reblar el clau als barris treballadors de les àrees metropolitanes de Barcelona, de Girona, de Tarragona. Com fa anys ho ha fet a Marsella, a París, i d’altres ciutats europees.

La crisi genera desafecció, cal imaginació i reformes en el sistema polític, electoral, de partits. Audàcia i un sentit generós de país per part de totes les forces polítiques per impulsar-les. La societat viva ha de tenir més canals d’expressió. Els partits hem de tornar, coordinar o compartir el poder amb la societat. Un camí ha explorar i a iniciar. El PSC en podria ser capdavanter.

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut ha estat letal pel federalisme. Una maniobra del PP orquestrada contra Catalunya, i contra aquells projectes polítics constructors de ponts, en primer lloc, el del socialisme català.

Vam virar el rumb de manera sobtada, d’un plantejament fermament catalanista a un altre més proper a les tesis del socialisme espanyol. Probablement la centralitat perduda reclami un rumb central, intermig, socialista, de centre esquerra i d’un catalanisme popular integrador. I fer milles.

Ni som una força independentista, ni som nacionalistes. Tampoc hauríem de ser, no som, antiindependentistes, ni antinacionalistes. Ni som una força que hagi de tenir la prioritat en Espanya, tampoc hem d’adobar una visió antiespanyola. No seríem nosaltres mateixos. El què som ho hem de ser en positiu, constructivament. Som solidaris i fraternals amb el socialisme espanyol i europeu. Però el PSC es va crear per servir a la societat catalana de manera prioritària, amb una mirada corresponsable i oberta, és clar.

Un projecte que malgrat que el signes dels temps siguin d’agressivitat divisora en molts àmbits socials, recuperi els valors tan nostres com a societat, de diàleg, llibertat, raó, pacte, unió, respecte a diferència. Valors que l’Ernest Lluch, fa uns dies rebia un sentit  homenatge a la Generalitat, va encarnar com pocs ciutadans de la Catalunya contemporània ho han fet.

El president Montilla ha navegat els quatre anys per aigües complexes, convulses, afermant l’autoritat en un govern tripartit de díficil gestió, ho ha fet molt bé, amb una gestió conjunta intel·ligent, estratègica, social, eficaç. I un equip de consellers socialistes i d’altres membres del Govern de primer nivell. Un patrimoni que forma part del present i del futur. Un patrimoni que cal i caldrà reivindicar.

Cal també reconèixer el valor ètic de la reacció política i personal del president al resultat. L’acceptació i la seva disposició ferma i humil a posar-se al servei de la reconstrucció del projecte. Sumar i construir equilibris guanyadors. Ho farem.

Ara s’inicia un debat que només pot tenir un resultat. Un gran partit, un gran projecte, guanyador, convincent, autèntic, fidels als seus orígens i lleial al què necessiten els catalans. Un projecte que ha de ser majoria, central, arrelat al país, a les necessitats de la seva gent.

Tots els homes i dones que servim l’ideal i el projecte socialista a Catalunya som cridats a un procés que ha de concloure, sí o sí, bé: sí o sí, molt bé. Tenim, col·lectivament, una gran responsabilitat. És un procés que s’ha de fer en el temps necessari perquè surti bé. Sense pressa. La responsabilitat és més alta, és clar, en aquells companys i companyes que pilotaran el procés. Només hi ha una sortida, el pacte, l’equilibri, sobre la base d’un projecte d’amples fronteres.

Hi ha alguns elements en el projecte socialista per a Catalunya de 1999 i de 2003 que va encapçalar el president Maragall, malgrat que la crisi i el discurs xenòfob i d’apel·lació de la divisió civil de la dreta no hi fossin, que caldrà explorar. La unió electoral i programàtica amb ICV-EUiA a les circumscripcions de Girona, Tarragona i Lleida, o les aliances d’una altra naturalesa (fa temps vaig escriure que la unitat socialista no es va acabar, o no s’hauria d’haver acabat, el 1978). El patriotisme social d’ampla frontera que desborda partits i parla directament a la gent, amb la societat, etcètera, és necessari i forma part de la nostra tradició.

Certament, el primer repte es tornar a ser la primera força municipalista de Catalunya, forma part de la nostra identitat política. Si el debat afecta aquesta aspiració fonamental, angular, caldrà esperar i contemporitzar per assolir, sense afectacions, aquest objectiu imprescindible. Des de l’equilibri i la prudència, la societat catalana ha d’intuir i visualitzar que el PSC analitza, valora i comença a resituar i a renovar plantejaments i projecte. Els projectes municipals poden ser l’oportunitat sàvia per poder iniciar amb prudència i eficàcia els pactes, els consensos, sobre les línies mestres centrals i compartides d’un projecte esperançador. Un projecte que acompanyi la gent en aquest moment difícil i miri d’oferir sortides i llum cap endavant. Els projectes municipals que construïm d’ara a maig, han de ser l’oportunitat de mostrar que coneixem bé els problemes i les solucions que cal donar als catalans i les catalanes per poder viure millor i fer un país més just i pròsper, un país solidari i obert.

Torno a la mata de jonc. El PSC ha de ser fort, resistent, flexible com el jonc. Si les seves sensibilitats que són una, (unió en llibertat, unió en diversitat), sumen i aconsegueixen, sí o sí l’equilibri, el PSC anirà esdevenint, tornarà a esdevenir, la mata de jonc de la societat catalana, la corda que la cohesiona. Amb joncs diferents que s’assemblen al país. Quin és el límit del debat i del procés?: la unitat socialista (d’amples fronteres). Des de Nou Cicle amb Raimon Obiols es recorda, permanentment, aquest principi.

Una mata de jonc unida i flexible enmig de les aigües de canvis i transformacions de la societat catalana, espanyola i europea. Amb reflexos, fresca, oberta, imaginativa, creativa, ferma i arrelada.

L’abril de 1978 naixia un partit que recollia orígens i sensibilitats socialistes diferents. Un gran partit que ha governat 7 anys Catalunya i molts anys les principals ciutats catalanes ( i vol continuar-ho fent, ho farà). Un partit que ha transformat Barcelona en capital europea, mediterrània, en urbs admirada; una Barcelona olímpica. Un partit que fa europeisme progressista a casa nostra, a Brussel·les i a Estrasburg. Un partit que lluita per l’Espanya federal i ha governat el país amb responsabilitat, l’ha contribuït a modernitzar. Ara el federalisme és en hores baixes. Però la interdependència i el federalisme són eines i ideals principals i universals. Ben actuals en el terreny conceptual, vindrà el seu temps polítics també.

La corda que uneix els nostres joncs, és com deia Albert Hirshman, tenir clar que el nostre país, la nostra societat, el nostre  partit, és complex. La complexitat és diversitat: la  realitat és així. I la unitat l’engloba.

Sumar, construir equilibris i guanyar. Projecte per sobre de les persones. Catalanisme i socialisme, socialisme i catalanisme com una unitat indissoluble. No podem fallar i no fallarem des de la responsabilitat, la intel·ligència i el sentit generós de país.


[i]  La unió indestriable dels regnes d’Aragó, Mallorca i Sicília. A la mort de Jaume II, Muntaner dóna aquests consells al nou sobirà d’Aragó, Alfons el Benigne.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button