EconomiaMónPortada

Josep Vicent Boira: Espanya, la tercera integració

El 4 de novembre del 1969, a l’avió que el portava a casa seva a Mèxic, l’escriptor valencià­ i exiliat republicà Max Aub anotava sobrevolant encara­ el territori espanyol: “Qui va dir que ja no hi havien els Pirineus? Que voli de dia, de França a Espanya, o al revés­, i que contesti! De nit, esclar, és una altra cosa”. La frase ens ajuda a entendre que molts dels nostres compatriotes viuen­, en re­lació amb la resta del con­tinent, en una nit perpètua.

Espanya és un país amb tirada per l’aïllament. I el pitjor és que, dins d’aquest sentiment general, hi ha una profusió de cercles ­ concèntrics locals que tanquen pro­gressivament la nostra perspectiva fins a quedar presoners del fatídic­ quilòmetre zero de la Puerta del Sol, el lloc on tot passa i cap a on tot conflueix­. 

Sobre aquest esquema se­cular de re­traïment, la modernitat d’una xarxa d’alta velo­citat ferroviària semblava que vencia aquest destí, però només el va acon­seguir emmascarar. Avui dia, Madrid no disposa de connexió directa en fer­rocarril amb cap capital europea, mentre que per arribar des de Barcelona fins a París calen set hores.

Se’m podrà argüir que Espanya va entrar a la Unió Europea el 1986 i que el 2002 ens vam adherir a l’euro. És així. Fa 36 anys es va procedir a una primera integració, la política i institucional, i fa una vintena, a l’econòmica i monetària. Però la integració material, la que permet entendre l’espai europeu com un tot, dista molt de ser certa. N’és el millor exemple l’ample de la nostra xarxa ferroviària: 1.668 mil·límetres contra els 1.435 de la resta de països europeus (excepte Portugal). Mai 23 centímetres no van comptar tant en la història d’un país. Un tra­jecte com el Brussel·les-París (nascut el 1846), travessant la frontera sense obs­tacles, no va ser possible a Espanya fins a més de 120 anys després, quan un primer tren va connectar de forma directa Madrid­ amb París (1968) i Barcelona amb Ginebra (1969), serveis que es van deixar morir.

Però si estem veiem alguna cosa des que va començar l’agressió a Ucraïna per part de Rússia, és que ha arribat el moment que Espanya protagonitzi una tercera integració europea, després de la política del 1986 i l’econòmica del 2002. Una integració vigorosa i fins i tot impetuosa per urgent. Cal deixar anar llast i emprendre un gran pla d’integració material –mecànica sisplau, res de digital–, amb la resta del continent. El materia­lisme històric com a filosofia de vida adopta a Espanya, avui, un sentit diferent: dels tractats, les banderes i els himnes als elements materials passem al ferrocarril, el gas, l’electricitat i la logística com a nous estendards.

La península Ibèrica finalment ha trobat el gran paper geopolític que persegueix des de fa decennis. Més enllà de proveir de sol i platja la resta d’europeus, estem en condicions de constituir una gran plataforma de renovació del projecte europeista. El tradicional i bel·licós impuls cap a l’est del nacionalisme alemany del XIX i el XX (el Drang nach Osten) es pot tornar en una pacífica i renovada mirada cap al sud (Drang nach Süden). Alemanya i Brussel·les comencen a adoptar una perspectiva meridiana del continent després de l’explosió del somni de la Mitteleuropa. 

Espanya i Portugal han d’exercir un paper rellevant almenys en cinc camps fins ara impossibilitats de creixement: el gas, l’electricitat, l’alimentació, la producció industrial extraviada a Àsia i la logística civil i militar, no perdem de vista aquesta última faceta. Ara podem dir que el gran secret del corredor mediterrani que alguns impulsem no és la feina tècnica de col·locar travesses aquí o allà, sinó la de vèncer el tradicional aïllament espanyol, de tal manera que, més que parlar de trens, cal parlar d’un vector d’interoperabilitat profundament transeuropeu. En el fons, no hi ha res que s’assembli més al corredor mediterrani ferroviari que el corredor del gas o que el corredor de la fruita i de la verdura o que el corredor portuari… 

A tot això, hem de sumar dos efectes lloables. El primer, la possibilitat, com s’està veient­ amb la fàbrica de bateries, que Espanya protagonitzi processos de reindustrialització després de la repatriació fabril d’ Àsia. Com assenyalava el conseller delegat de Seat en aquest mateix diari, no té sentit que, per estalviar cinc euros en una peça, s’hagi de parar la fàbrica a causa de crisis geo­polítiques i de la dependència asiàtica, i es perdi la venda d’un cotxe que dona una facturació de 30.000 euros. I compte amb l’efecte ròtula de la Península respecte al nord de l’ Àfrica, regió que, per cert, té en marxa plans de desenvolupament d’infraestructures de connexió ben interessants. Si ahir va ser el gas (com va veure venir Pere Duran Farell), demà poden ser altres infraestructures.

Agitat el tauler geopolític mundial, el momentum ha arribat de manera brusca. És l’ocasió que buscàvem. Finalment Espanya pot vèncer la mandra i la constant migdiada material rere la barrera dels Pirineus. Mà a l’obra: acció decidida per finalitzar el corredor mediterrani i negociacions actives amb França per aconseguir un passadís de mobilitat àgil fins a Lió, treballar sense cap pausa per reprendre el projecte gasístic del Midcat, acord geopolític amb Portugal per oferir un projecte global peninsular, plena interoperabilitat de les estructures de connexió energètica amb la resta del continent, consecució d’un estàndard de comunicació civil i militar europeu de les nostres infraestructures sense obs­tacles a la frontera, oferiment a la resta de socis europeus d’un proveïment fiable i sostenible d’aliments des del rebost d’Europa (Múrcia i Almeria, on també neix la conducció de gas), pla estratègic portuari des d’ Algesires fins a Barcelona per disposar d’una façana portuària preparada davant un congestionat mar del Nord i un inestabilitzat Bàltic, mapes per al Magrib…

Després de la primera i la segona integració d’ Espanya i Portugal a Europa, ha arribat el torn d’una tercera. Només els qui viuen en la nit dels temps o els qui habiten el món d’allò simbòlic i immaterial continuen creient que els Pirineus no existeixen. La nostra pròxima frontera hi és, com sempre. Però ara ens esperen a l’altre costat.

La Vanguardia, 12 de març de 2022

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button