CatalunyaEspanyaEuropaPortada

Josep Vicent Boira: El corredor mediterrani: un projecte europeu gestionat per Espanya

BoiraSe sol incórrer en dos errors molt comuns quan es parla del Corredor Mediterrani. En primer lloc, circumscriure’ns a la infraestructura de manera exclusiva i, en segon lloc, referir-nos al mateix com un projecte intern espanyol. Que el Corredor Mediterrani té a veure amb les vies és innegable. Sense ample internacional no hi ha Corredor, però no tot són vies. D’altra banda, crec que al Ministeri de Foment no s’és molt conscient que aquest projecte ha escapat ja de l’àmbit espanyol per situar-se en una escala europea, de disseny de la xarxa continental de comunicacions amb la què la Unió Europea ha decidit dotar-se per l’any 2030.

Més enllà del debat sobre les vies i les inversions, hauríem d’avaluar el Corredor Mediterrani com un instrument de mobilitat en relació als serveis que ofereix. Aquesta és una de les claus de l’operació. La gran pregunta no és per tant quant s’ha invertit (que també), sinó com i on s’ha invertit i si això ha contribuït, o no, a promoure una millor mobilitat de persones i mercaderies com a servei. Si la resposta a la primera pregunta (quant s’inverteix) entra de ple en la legítima discussió política, que no defuig, les altres dues (com i on) afecten una dimensió més tècnica. Avui, la gran aglomeració humana del litoral mediterrani de l’Estat, ¿disposa de serveis de mobilitat interna i externa eficaces i a l’altura del seu dinamisme demogràfic i urbà? Avui, les empreses de l’eix mediterrani -espina dorsal de la recuperació econòmica espanyola-, ¿disposen dels serveis necessaris per exportar i per competir en el mercat europeu? Avui, els ports del Mediterrani -que concentren bona part de la càrrega export/import espanyola-, compten amb els serveis de connexió intermodal apropiats a la seva dimensió logística? La resposta a totes aquestes preguntes és no. Cal entendre la infraestructura com associada a la mobilitat i aquesta com un servei i això ens porta a fer un judici negatiu de la situació del Corredor Mediterrani en 2017. Com és possible que en aquesta columna vertebral de la connexió d’Espanya amb la resta d’Europa hi hagi encara un tram de ferrocarril en via única en obres des de fa 17 anys i que la segona i tercera ciutat d’Espanya estiguin pagant aquesta conseqüència? Com és possible que en una de les dues entrades i sortides d’Espanya cap a la resta d’Europa no hi hagi una autovia lliure de peatge com a la resta de l’estat? Com és que, en tota l’orla mediterrània, no hi hagi una cadena enllaçada de potents nuclis logístics intermodals en aquest balcó cap al món que és el litoral portuari mediterrani? Com és que la majoria de ports del Mediterrani no tinguin connexió ferroviària d’ample internacional? Com és que una empresa no pugui  muntar la seva mercaderia a Múrcia o a Alacant o a València i que aquest tren arribi directament al cor d’Europa?

I això ens porta a un segon problema: la perspectiva europea. Arribarà un dia, permetin-me la profecia, en el que la Unió Europea alertarà al govern del Regne d’Espanya sobre la marxa del Corredor Mediterrani, perquè aquest no és ja un corredor “espanyol”. És un corredor europeu “gestionat” pel Ministeri de Foment, el que és molt diferent. Entendre el mapa de les connexions europees com un agregat de projectes nacionals és un error. Europa va definir el 2011 nou grans “camins” multimodals a Europa (tren, carretera, avió, vaixell …) i un d’ells és el Corredor Mediterrani entre Algesires i Hongria. Agradi més o menys al Ministeri de Foment aquesta és una realitat a la qual ha de donar resposta i no pot fer el que li passi pel nas. Per això, ens sembla deslleial, sí, deslleial amb les autonomies del litoral mediterrani, que emparant-se en el doble disseny del Corredor Mediterrani (un tram interior AlgesiresSevillaMadrid i un altre pròpiament mediterrani, litoral, entre Almeria i la frontera francesa) es destinin fons a fer del Gran Madrid el nucli millor dotat d’Espanya des del punt de vista dels serveis de mobilitat de persones i mercaderies amb operacions, permetin-me la ironia, tan “mediterrànies” com la connexió amb Coslada o Torrejón, el túnel passant AtochaChamartín o el nou accés d’Alta Velocitat des d’aquesta última estació a l’aeroport Adolfo Suárez-Barajas, que ja em dirà el lector quina dimensió qualitativa té associada al desenvolupament del Corredor Mediterrani. Aquesta deslleialtat és doble, perquè ve a més rubricada pel fet que, en la seva condició d’eix interior tant del Corredor Mediterrani com de  l’Atlàntic, el tram AlgesiresMadrid és finançat per tots dos fons de manera indistinta, cas únic a Espanya. Si el Ministeri de Foment vol desenvolupar el Gran Madrid que ho faci, però que expliqui per quines raons ho fa en detriment de desenvolupar serveis de mobilitat associada al trànsit de persones i mercaderies d’una regió urbana de quinze milions d’habitants (la litoral mediterrània), que exporta quinze milions a l’any de productes hortofructícoles a l’any (exclusivament en camió per no disposar de vies fèrries per fer-ho i, per tant, pagant peatges) i amb els ports ( els principals d’Espanya) que encara no tenen les connexions multimodals necessàries. I que expliqui també per què fa del Gran Madrid i de les seves connexions amb Algesires (una agenda oculta cada vegada més evident) un gran projecte d’estat quan Espanya com a país hauria d’abordar un nou model amb perspectiva europea i no radial. Aquest és el futur: la mobilitat com a servei al mapa europeu.

És necessari entendre el Corredor Mediterrani com una infraestructura multimodal. Fins avui és un agregat de projectes desconnectats la utilitat del qual, justament per aquesta desconnexió, és reduïda. A hores d’ara encara no sabem res oficialment dels plans de Foment per a un tram essencial com el TarragonaCastelló per exemple, sense el qual no és possible moure res amb eficiència entre Almeria, Múrcia o Alacant i Girona. Però es necessari avançar i entendre el Corredor Mediterrani en la seva dimensió de mobilitat com a servei. I com a servei dins d’un esquema europeu i, per què no, europeista. Abordat així, el seu interès estratègic creix, es converteix en un corredor multimodal que obre Espanya al món, reafirma la vocació europea de l’estat, ajuda a construir més Europa, beneficia la població i a l’activitat productiva i no va contra ningú. I no ho fa perquè ja no es tracta de discutir sobre si més o menys inversions, sinó sobre si les inversions estan a l’altura del grau de demanda i si allò executat és un instrument a disposició de la mobilitat com a servei de persones i empreses.

Els asseguro que, des d’aquesta perspectiva, el Corredor Mediterrani seria una realitat rendible, útil i eficient, tres adjectius que, malauradament, estan molt allunyats dels judicis que es poden fer avui en dia sobre el model d’infraestructures d’Espanya.

Josep Vicent Boira és el Secretari Autonòmic d’Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori de la Generalitat Valenciana

El País

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button