Nou Cicle

Josep Ramoneda: Una oportunitat

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

La decisió de l’Audiència Territorial de Schleswig-Holstein de descartar el delicte de rebel·lió d’una possible extradició de Carles Puigdemont és un cop dur per al Govern espanyol i per als jutges implicats en aquesta causa. L’expressió facial de Sáenz de Santamaría en la seva breu declaració de dijous deia més que les seves paraules.

És un cop per al jutge Llarena i per als qui van validar les seves decisions perquè toca el punt feble de la seva estratègia judicial: l’apreciació en el comportament dels processats dels actes violents que exigeix el delicte de rebel·lió. Una qüestió sobre la qual dins i fora d’Espanya ja s’han expressat molts dubtes que els reiterats pronunciaments del jutge no han dissipat mai pel caràcter subjectiu i especulatiu amb què ha anat adornant el seu relat: els delictes no ho semblen, ho són o no ho són. En un món jerarquitzat com és el judicial, que l’equivalent a una Audiència provincial d’un país estranger corregeixi un jutge del Suprem no és fàcil d’encaixar. Però el fet és que ha arribat el que el mateix Llarena temia: la ruptura de la unicitat de les acusacions. O, dit sense embuts, l’absurda situació en què el presumpte cap de la conspiració pogués sortir amb condemnes inferiors als seus col·laboradors. I si Llarena preveia aquest risc (i així va retirar ja una vegada l’euroordre), ja devia tenir alguns dubtes sobre el camí escollit.

Malgrat tot, qui en surt més mal parat són Mariano Rajoy i el seu govern. Avui encara és més evident el seu fracàs en la gestió del conflicte català. Ara paga l’estratègia de subrogació a la justícia d’un problema polític que ha estat incapaç d’afrontar com a tal. A Europa l’hi han dit mil vegades: és un problema intern que Espanya ha de resoldre políticament. Rajoy es va inhibir: ni projecte polític, ni propostes per a Catalunya (quatre diputats el 21-D), ni vies de reconeixement i negociació: tot el merder per a la justícia. El Govern espanyol ha negat mil i una vegades que la qüestió catalana fos un problema europeu: ja ho és. I de la pitjor manera per als seus interessos, transmetent la sensació d’un Govern que no pinta res a Europa, al qual li han bastat les petites astúcies de Puigdemont per posar-lo en evidència. Ignorància o prepotència? El Govern espanyol escull Alemanya per a la detenció de Puigdemont, presentant-ho com una brillant operació, i li surt el tret per la culata. Rajoy confiava en Merkel i no es podia imaginar que la justícia alemanya no atengués el que ell pensava que eren els desitjos de la seva col·lega. Maneres d’entendre la democràcia.

Sens dubte, el cop és important i la digestió no serà fàcil. I hi pot haver la temptació d’un enduriment, tant judicial com polític. Però en comptes de deixar-se arrossegar per Ciutadans a una competició sobre qui és més implacable contra els enemics de la pàtria, Mariano Rajoy faria bé d’assumir que després d’aquest fracàs és al final del seu trajecte. I que el millor que podria fer és aprofitar el que li queda per afavorir una certa distensió que permeti començar a reconduir el conflicte.

És evident que l’independentisme surt reforçat d’aquest episodi, ha aconseguit que Europa entri en escena, i això ha marcat un cert canvi de paradigma. Però la seva realitat judicial i penitenciària segueix aquí, i l’eufòria del moment es convertirà en una nova frustració si tornen a perdre el món de vista. Si en totes les parts s’imposés la responsabilitat, la via alemanya podria obrir una gran oportunitat: l’ocasió d’assumir, amb totes les lentituds processals necessàries, que s’ha anat massa lluny en les imputacions de violència i que és possible encaixar les coses en una altra dimensió. I això hauria de venir acompanyat pel retorn ple a la política institucional per part de l’independentisme. Més que mai és el moment de formar govern i recuperar les institucions per incidir des d’elles en un context que, de sobte, se li ha fet més favorable.

Europa marca els límits: a la justícia, al Govern i a l’independentisme. I les tres parts haurien d’assumir-ho, començant a crear les condicions per a aquesta nova etapa que no arriba. Si la frustració es converteix en ràbia, i l’eufòria, en esperit de revenja, només podem anar a pitjor. I ningú podrà al·legar ignorància.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: