Nou Cicle

Josep Ramoneda: Trencar el fatalisme

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

corrupcion2Retorno de viatge i veig que la corrupció continua copant les portades en els mitjans de comunicació. Es diu que necessitem motius per a l’optimisme si no volem quedar definitivament atrapats al pantà del pessimisme. Permetin-me una nota d’optimisme: resoldre el problema de la corrupció és possible si es donen dues condicions: voluntat per part dels que tenen poder,-no només polític sinó també econòmic-, i una actitud molt més activa -i no només de lament i indignació- de la ciutadania. Aquests dies abunden els llistats de mesures legislatives: la corrupció no es resol simplement modificant la llei.

Què vol dir resoldre el problema de la corrupció? Senzillament, que deixi de tenir caràcter estructural, que és el que que destrueix la legitimitat de la democràcia. Comportaments delictius de persones concretes n’hi haurà sempre en política, com en qualsevol altre àmbit d’activitat. El problema és que la corrupció a Espanya no és un fet aïllat i individual (a tractar com a tal) sinó quelcom articulat amb els partits polítics i les estructures de poder, amb l’anuència per acció o per omissió dels caps. Alimentat, a més, per una promíscua relació entre política i diners, fruit alhora de la dependència econòmica dels partits.

La poca traça amb què els polítics han afrontat els problemes de corrupció els ha convertit en boc expiatori. No és estrany: els principals partits van pactar unes reformes legislatives que pràcticament eximeixen de delicte al corruptor. A què respon aquest desequilibri en les responsabilitats? Per què protegir al corruptor? La ciutadania s’escandalitza per comportaments dels polítics que no generen escàndol quan es produeixen a la vida civil. Que un ciutadà evadeixi diners per eludir al fisc es considera normal, que ho faci un polític és un escàndol. Aquesta actitud cobreix de engolat fariseisme l’escena mediàtica de la corrupció. I carrega de fatalisme a la deriva del sistema polític.

La clau està, per tant, en la voluntat dels dirigents polítics d’afrontar la corrupció. I aquesta brilla per la seva absència. Ells mateixos s’han col·locat al centre de la diana, pel que han fet o pel que ha tolerat i per la seva actitud defensiva. La sensació de que totes les seves energies se centren en defensar-se, a sortir indemnes de les acusacions, resta tota credibilitat a les seves respostes. L’única forma de generar confiança és prendre la iniciativa. La iniciativa és anticipar-se a la denúncia o anticipar-se en la clarificació. Però els partits només coneixen una tàctica: resistir.

Rajoy és el responsable polític màxim del sistema de finançament del PP gestionat per Bárcenas (com en el passat ho va ser Aznar). Per què el va mantenir quan va arribar? Com no va detectar els senyals manifestos d’enriquiment del personatge? Com podem creure que no estigués al corrent dels tripijocs financers del partit? Si no pot respondre, no pot seguir com a president. Mantenir-se en el càrrec pot ser un incentiu democràtic, perquè obliga al governant a escoltar a la ciutadania, però també pot ser font d’autoritarisme, de populisme o de demagògia. Una acció política orientada a crear una barrera de protecció per seguir com a president a qualsevol preu és una opció autoritària incompatible amb una gestió política adequada i més en temps de crisi. És en si una forma de corrupció, perquè juga al deteriorament de les institucions, al servei de l’interès personal. I el que dic sobre Rajoy, val també per a Artur Mas i el cas Palau. Mas ha promès explicar-se. L’única explicació que val és anticipar-se als fets judicials, dir tot el que sap i treure conseqüències. Mentre això no passi, mentre no hi hagi senyals inequívoques per a l’entorn dels partits i dels governs, els canvis no serviran de res. O s’avisa amb fets contundents que es va acabar el festeig o la degradació del sistema és irreversible.

Ja no hi ha marge per a les bones paraules. Els partits han d’obrir les finestres al preu que sigui. Ja va desaparèixer UCD i no es va enfonsar el món. El que degrada la democràcia és que actuïn com una societat d’assistència mútua. Per exemple, quan CiU, PSC i Esquerra veten Agustí Colom a la Sindicatura de Comptes donen una senyal pèssima. La corrupció es fa estructural quan els diners es converteixen en referència absoluta i tot té un preu. És el clima ideològic del nostre temps, assumit per la major part de l’espectre polític. És el fatalisme que cal trencar.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: