Portada

Josep Ramoneda: L’hora del canvi

rajoyQuina és la prioritat per a Rajoy, salvar-se ell o salvar la democràcia? Si algun dubte quedava, dissabte al matí va quedar clar. En la seva intervenció davant els seus, transmesa als altres sense dret a la mediació periodística, deixo clar que el seu objectiu principal era salvar-se ell mateix. Sempre parlant en primera persona del singular, prenent distàncies del col·lectiu (del nosaltres) al qual es dirigia i que ell presideix, va fer bona l’afirmació d’Etienne de la Boétie que la política “és complicitat sense amistat”. L’eix de la intervenció del president, com subratllo ell mateix, estava en aquestes frases: “No necessito més que dues paraules: És fals. Mai repeteixo, mai, he rebut ni repartit diner negre en aquest partit ni enlloc”. Tot el missatge aquí contingut: el president es compromet per si mateix, per ningú més. Campi qui pugui. Rajoy fa bona la frase de Richard Sennett: avui dia “la vida social és brutalment simple: el nosaltres contra ells combinat amb què cada-un-s’apanyi”. És cert que el president corre un risc: una sola nota que confirmi que ha donat o rebut diner negre l’obliga a deixar la política a l’instant. Però tot el que no sigui imputable directament per ell, ho carrega en el compte dels gestors del partit. Estrany cap el que eludeix les seves responsabilitats com a president del col·lectiu.

Per recuperar la credibilitat de les institucions el primer i principal és demostrar voluntat de transparència i exemplaritat davant la corrupció. Quina transparència és ensenyar els comptes del partit analitzades per una treballadora? On s’ha vist que el diner negre figuri en la comptabilitat oficial? A quin defraudador se li pot ocórrer col·locar els cobraments irregulars en la seva declaració de renda? Ens pren per idiotes? I quina transparència és negar-se a presentar una querella contra Luis Bárcenas. Aquesta és la qüestió central: si no temés un xantatge o no fos ja objecte d’ell, Rajoy ja s’hauria querellat contra l’extresorer. És l’enorme precarietat del president. Quant a l’exemplaritat, cau des del moment que el primer objectiu del president és la seva defensa personal, però s’enfonsa definitivament, quan recolza els tripijocs d’Ana MatoRajoy exigeix ​​adhesió incondicional als seus sense que a canvi els ofereixi res més que reconèixer “el mateix despreniment que jo”. El valor del despreniment, del qual Rajoy presumeix, el va explicar amb vergonyoses afirmacions com “jo sé guanyar-me la vida. Jo guanyava més diners en la meva professió que com polític. No he vingut a la política per guanyar diners”. Vol que li donem les gràcies? “El nostre jo és un objecte ple d’insatisfacció en què no trobem res més que desgràcia i vanitat”, escrivia Montaigne. La intervenció de Rajoy va ser un monument a la vanitat en una circumstància massa greu per aquests ostentacions. El mateix Montaigne aconsellava mirar més enllà de nosaltres per sortir de les penúries del nostre jo. Si Rajoy ho hagués fet, en comptes de veure fantasmes que volen fer mal al PP ia Espanya, veuria una ciutadania desmoralitzada i preocupada perquè les elits (no hi ha corrupte sense corruptor) li ofereixen un espectacle desolador. I sabria que, amb el primer partit de l’oposició en hores tan baixes com el Govern, i amb gairebé totes les institucions de l’Estat sota sospita, la responsabilitat del president no és salvar-se a si mateix: és posar en marxa els mecanismes per a una refundació de la democràcia espanyola, amb la llibertat que dóna saber que ja no en formarà part. Res d’això va aparèixer en un discurs sense cap grandesa.

I, no obstant això, no hi ha altra prioritat que la renovació a fons. Per això costa entendre l’estratègia de Rubalcaba. El que el país necessita del PSOE no és que demani la dimissió de Rajoy sinó que acceleri els processos de canvi per donar pas a un nou lideratge, net de càrregues, que pugui ser l’alternativa. En cas contrari, poden passar dues coses: que qualsevol dia Europa ens imposi una solució a la italiana, empetitint una mica més la nostra democràcia, o que el malestar social esclati i unes eleccions canviïn per complet, i de manera imprevisible, l’escenari actual. Rajoy té dues opcions: la numantina, que és la que ha escollit, i només serveix per augmentar el deteriorament democràtic, o l’obertura consensuada d’un veritable procés de canvi. En els dos casos, la seva presidència té data de caducitat. Amb la segona opció, si més no salvaria la dignitat.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button