Portada

Josep Ramoneda: La bona imatge

“La guerra econòmica mundial, declarada a finals dels anys setanta, pel neoliberalisme tatcherià i reaganià, ha consistit en curtcircuitar als òrgans públics guanyant-los per velocitat, a partir del poder financer”. Aquesta descripció de la batalla que ha posat en crisi el model europeu de postguerra és del filòsof Bernard Stiegler. Entre els objectius a batre van figurar des del primer moment els sindicats. La reforma laboral ha vingut acompanyada d’una estratègia per debilitar-los. Primer, el PP i la patronal van jugar amb ells, allargant unes negociacions que no tenien altre objectiu que esperar l’arribada de la dreta al Govern, perquè els empresaris sabien que Rajoy seria manifestament parcial a favor seu a l’hora d’imposar per decret el que els sindicats no van acceptar a la taula de negociació i molt més. Després, amb dos exercicis a cada qual més obscè: la utilització dels aturats com a argument per desqualificar els sindicats pel que fa a presumptes representants dels que tenen treball, i la presentació dels sindicats com un grup de paràsits que bloquegen el desenvolupament econòmic. No tinc cap dubte que en la relació entre poder polític i poder sindical s’han donat situacions avantatgistes, en forma de privilegis laborals i recursos econòmics no sempre justificables, i és cert que s’ha desenvolupat un espai fosc que ha generat dubtes sobre la real independència dels sindicats, però la necessitat d’acabar amb certs vicis corporativistes no desqualifica als sindicats per a la vaga.

La reforma laboral col·loca els sindicats en una posició que no els ofereix una altra sortida que plantar cara. La reforma laboral és la retallada de drets dels treballadors més gran que s’ha fet fins ara, drets dels que tenen treball i drets dels que no tenen però aspiren a tenir-lo: digne i no precari. Per això és obscè que encara ahir De Cospedal seguís insistint: “La reforma agrada molt als que no tenen feina”. A més de l’indecent intent d’enfrontar a treballadors aturats amb treballadors empleats, pretén fer còmplices als primers d’una reforma destinada pura i simplement a regular el mercat de treball a la baixa. La mateixa De Cospedal ho diu amb tota claredat: “Els espanyols han de treballar més”. Jo havia entès que la veritable competitivitat era treballar millor, ara resulta que és treballar més hores. I més barat.

Els sindicats no poden deixar sense resposta una reforma laboral que atempta contra drets protegits per la Constitució espanyola. El Govern argumenta amb falsedats i especula amb la por. És fals dir que la reforma laboral col·loca Espanya al nivell dels països europeus més avançats. Ni hi ha un model laboral únic a Europa (entre el model anglès i el francès o l’alemany hi ha un abisme), ni en molts països europeus, començant per la veïna França, serien admissibles unes retallades en drets que s’imposen als espanyols, però a altres no. No hi ha res que demostri que la reforma laboral és a mig termini, -a curt ni el mateix Govern s’atreveix a dir-ho- generadora d’ocupació. Si una llei fa més fàcil acomiadar, en primer lloc s’usa per acomiadar. I una persona, un cop comiat, està a l’atur, i res li garanteix sortir-ne.

Per erosionar als sindicats, el Govern compta amb la mateixa arma que utilitza per legitimar la seva política d’austeritat salvatge: la por. La gent està espantada perquè no veu futur i perquè no veu alternativa. Així s’explica que el 63% dels ciutadans desaprovin la reforma i que el 67% discrepin de la vaga general perquè no servirà per res. I aquí apareix la responsabilitat de l’esquerra que ha deixat a la societat sense horitzó alternatiu. Les coses van malament -molt malament, insisteixen des del Govern en la seva estratègia atemoritzadora- i no hi ha altra política possible. Cap dirigent polític té coratge per proposar-la, de què servirà la vaga general? Donarà una mala imatge d’Espanya, diu el Govern. Més aviat donarà una bona imatge si és un èxit, perquè voldrà dir que el país no claudica, excepte per als que creuen que defensar el model social europeu és negatiu.

Els sindicats no tenen una altra escapatòria de dur la lluita contra la reforma laboral el més lluny possible. Necessiten, això sí, mesurar bé els temps i les forces. En una societat espantada, el que es mou és sospitós. I necessiten modular els instruments. No tot és vaga.

El País

Un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button