Catalunya

Josep Ramoneda: El malentès

Les crisis tenen un efecte revelador. La part sòrdida del sistema social que en temps de bonança no es veu perquè ningú té interès en mirar, emergeix quan les coses es torcen de debò. El cas Bankia, exemple insuperable del malbaratament fruit de la promiscuïtat entre política i diners, és la icona d’una crisi que ha posat en evidència un alt deteriorament de les institucions espanyoles. A la crisi econòmica s’hi ha sumat una greu crisi política: l’esgotament de l’estat de les autonomies i el desgast de tot el sistema institucional. Urgeix una reforma institucional profunda, és a dir, una redistribució democràtica del poder.

Enmig d’aquesta crisi institucional, la reivindicació de la independència de Catalunya, que trenca amb el paradigma en què s’havia mogut fins ara el nacionalisme català, acapara els debats. Les eleccions del 25-N són la segona etapa d’un procés obert per la manifestació de l’11-S. Des de llavors el debat s’ha mogut sobre dos eixos que aporten poc a la claredat exigible: la por i la faula. Des del costat sobiranista han imperat dues tendències: donar el procés com a irreversible i pintar la independència com un quadre de Jauja. No tinc cap dubte que, en condicions normals de temperatura i de pressió, com dèiem a l’escola, Catalunya reuneix totes les condicions -població, mida, capacitat econòmica, infraestructures, etcètera- per ser un Estat de la Unió Europea del nivell de Dinamarca, posem per cas. Però és indubtable que el procés de transició és ple d’incerteses. La primera, saber si hi ha o no una majoria social per la independència. Enfront de la faula, la por: les mil plagues que assolarien Catalunya, els rebuigs que vindrien de tot arreu. Simplement: la porta tancada. No perdin el temps, la independència és impossible. Ningú ofereix un projecte polític alternatiu a la independència: o l’statu quo o el caos, diuen.

Aquest debat està llastat per un malentès, vestit amb vestidures constitucionals. No poden anar-se’n. O, si es vol dir més retòricament, a l’estil de Ruiz Gallardón: Espanya no existeix sense Catalunya, per tant, no podem permetre que se’n vagi perquè és negar-nos a nosaltres mateixos. I, en versió constitucional, la sobirania pertany a la totalitat del poble espanyol i ningú pot anar-se’n unilateralment. Són posicions que reflecteixen una idea de Catalunya com a part inseparable d’un tot. És a dir, a Catalunya se li reconeix la condició d’extremitat o fins i tot d’òrgan vital (en el dramatisme fatu de Gallardón), però no de cos. És una part d’Espanya, no una entitat per si mateixa, enganxada per naturalesa i no per voluntat pròpia. Una idea organicista de l’Estat que fa impossible el diàleg de tu a tu.

El president Pujol, que sempre recorda que ell mai va ser independentista encara que ara potser no tingui altre remei, acaba de publicar un llibre, El caminant davant del congost, on desgrana la seva relació amb Espanya al llarg de 60 anys, i descriu la sensació de manca de reconeixement que l’embarga. Reconèixer no és un gest unilateral de tolerància i magnanimitat cap a l’altre. El reconeixement és també atorgar a l’altre el dret a reconèixer-te, és a dir, convertir-lo en igual. Això és el que Pujol no va trobar. Sempre pesa el malentès: el cos i l’extremitat. Una cama o un braç no poden anar-se’n pel seu compte. Com a màxim el cos pot decidir amputar-lo per evitar la gangrena, com suggereix un sector de l’extrema dreta mediàtica. D’aquí es deriva tota la resta: no al referèndum, no a la independència. Però precisament aquí està el problema: la política democràtica no pot ser orgànica, és funció de la voluntat. Votar lliurement una Constitució no significa convertir-se per sempre en òrgan inseparable d’una entitat superior. Només d’igual a igual es pot canalitzar democràticament el problema. La resta és entrar en la guerra dels ressentiments.

Les eleccions del 25-N donaran pistes sobre la següent etapa d’un procés gradual en què res està escrit per endavant. La convocatòria d’un referèndum obtindrà un suport aclaparador a les urnes. Que el Parlament espanyol ho acceptés seria un punt de trobada democràtic, un gest real de reconeixement. Per què negar la paraula als catalans? Per por que la independència guanyi el referèndum o per una qüestió de principis: repugna que des de Catalunya s’expressi la voluntat de ser un cos autònom, és a dir, de parlar entre iguals? Ambdues hipòtesis remeten a l’eterna prolongació d’aquest malentès.

El País

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Llegeix també
Close
Back to top button