Nou Cicle

Josep Puig-Pla: Joan Peiró. La seva visió federal de Catalunya i els pobles d’Espanya

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

El 14 d’abril –dia de la República- s’ha presentat a la Fundació Anselmo Lorenzo, a Madrid, el documental Peiró42. De la mà de la productora Clack i la Comissió Joan Peiró,  com un homenatge més al líder anarcosindicalista, afusellat pel franquisme ja fa 75 anys. L’acte ens suscita recordar, ni que sigui de manera sumària, alguna de les seves posicions pel que fa a la política catalana i espanyola, en especial la seva proposta de com s’havia d’organitzar la vida de les col·lectivitats en els diferents nivells territorials.

El 1922 Joan Peiró és el principal redactor de la coneguda com a “Moció política” a la Conferència de Saragossa, que rebutjava el parlamentarisme i la política dels partits i que volia afermar el paper “polític” i “revolucionari” de la CNT. Proclamada la Dictadura de Primo de Rivera, Peiró i altres líders cenetistes estableixen contactes amb Francesc Macià, líder d’Estat Català a l’exili. És l’inici d’una sèrie de conspiracions entre anarquistes i els partits d’oposició a la Dictadura.

El 1924 s’entrevista amb el seu company Eusebi Carbó de nou amb Macià, ara a París, per preparar la instauració de la República Federal. El 1926, però, és partidari de col·laborar amb Macià en els Fets de Prats de Molló, amb els quals es pretenia proclamar la República catalana, tot i que la posició oficial de la Regional catalana de la CNT n’era contrària. Segons el professor Pere Gabriel, “Peiró, com altres dirigents destacats de la CNT, defensà més aviat una estratègia d’abast general, “espanyola”, i una certa entesa amb els polítics”, més que no pas una estratègia més “catalana”, que preconitzava el Comitè de Badalona i altres.

En una conversa amb el periodista Josep Maria Planes a La Publicitat (24.07.1931) reconeixia que la CNT havia adoptat una actitud de simpatia vers ERC i declarava que la Confederació no havia estat mai centralista sinó federalista. Tanmateix en un article a La Tierra (8.04.1932) afirmava que el 1931 es votà per desfer-se de la Dictadura i la Monarquia, no per votar l’Esquerra.

Cal recordar, però, que els vots obrers anaren en gran part a ERC –en coalició amb Unió Socialista de Catalunya i altres republicans- a les eleccions de 1931 i 1936, però no pas el 1933 quan des de la CNT es defensà l’abstenció. Per si hi havia dubtes, Heribert Barrera ho aclarí en una magnífica conferència que recordo a la Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró fa uns anys. Barrera, que ho sabia de primera mà, digué clarament –i sense papers- que quan la CNT donava la consigna de votar, guanyaven les esquerres. D’altra banda, Peiró i la CNT se sentien molt distants dels partits republicans i socialistes, catalans i espanyols, perquè consideraven que preconitzaven una República burgesa, mentre que des dels rengles llibertaris es defensava la revolució social. La CNT només acceptà l’adveniment de la República com un fet instrumental que permetés portar a la pràctica canvis polítics i econòmics profunds. Així, des del primer moment, adoptà una posició crítica i d’agitació envers els governs republicans, tot i que eren inclinats a l’esquerra.

El 1934 Joan Peiró fa la proposta de República Social Federal. El pensament anarquista beu molt del federalisme primigeni de Francesc Pi i Margall. A l’Estatut de Catalunya de 1932, Peiró hi troba a faltar l’autonomia municipal. Seguint Pi i Margall, pensa que els municipis són “la expresión colectiva más ínfima y cercana al individuo, el derecho de autodeterminación en todos los aspectos de la vida de los pueblos”. En un altre article a La Tierra (23.05.1932) argumenta que l’Estatut interessa als directors de la política catalana però no a Catalunya: “La esencia fundamental del hecho estatutario consiste en un desplazamiento de los poderes (…) La virtud del Estatuto catalán consiste en libertar a Cataluña reteniendo esclavos a los catalanes.

A Solidaridad Obrera, òrgan de la CNT, el 5.05.1931 escrivia que ell havia demostrat amor per les coses de Catalunya i que ha lluitat incessantment per les llibertats d’Espanya, i que s’oposa tant a l’imperialisme espanyol com a la independència catalana. Considera que aquesta, si bé aparentment significa la llibertat nacional de Catalunya, per experiència històrica creu que els nacionalismes no representen “la más pequeña garantía para las permanentes libertades políticas, económicas y sociales”. Simptomàticament ja en alguna ocasió havia dit: “Alerta, que no se’ns coli Cambó i la Lliga”.

Reconeixia el dret dels pobles a les seves llengua, cultura i tradicions, però entenia que aquestes no havien de dividir els homes “con el artificio de las fronteras”. I sostenia que “las regiones y los municipios, sinó también los individuos, disfruten de las más amplias autonomía y libertad”, seguint sempre el més pur credo pimargallià. Ho reblava afirmant que lluitarien perquè Catalunya assolís el màxim grau de les seves llibertats, però també perquè hi tinguessin dret les altres regions, en el marc de la solidària federació dels pobles hispans, que predicava com a internacionalista.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: