CatalunyaPortada

Josep Puig-Pla: Diari de la guerra i Barcelona viscuda, de Manuel Reventós

El brillant intel·lectual i economista Manuel Reventós Bordoy, un home de la burgesia barcelonina il·lustrada, va viure una època que li va trastocar tots els valors en els quals s’havia format. Uns valors que havia compartit amb altres joves de la seva generació, que aspiraven a influir en la Catalunya del primer terç del segle XX, per millorar-la i modernitzar-la. 

Primer la Dictadura de Primo de Rivera, després una República que feia tombarelles constants i finalment la guerra contra els militars revoltats. Per  acabar-ho d’adobar, la cruenta revolució social que va commoure Barcelona i Catalunya. Totes aquestes experiències el van abocar a un pessimisme respecte a la gent, la classe política i el país en general. A mesura que avançaven els mesos de la guerra, passa d’unes esperances primerenques al cansament i l’enuig, i finalment a una decepció gran. Tot plegat, unit a la seva feble salut, el portaran a una mort prematura, als 53 anys. 

L’obra que ha publicat L’Avenç (2021), de la mà experta de Josep Maria Muñoz, són en realitat dues obres, Diari de la guerra i Barcelona viscuda, sorprenentment inèdites fins avui. Un veritable regal per al lector desapassionat i obert de mires que, lluny de dogmes i de “partis-pris”, agraeix l’autenticitat i el coratge de l’autor en dir les coses com les viu i les pensa. Perquè Reventós escriu per a ell i la seva consciència, i no pas pensant publicar-les. Escrites en calent, sense elaboració, sense concessions per agradar o justificar-se.

L’edició de Josep M. Muñoz va acompanyada d’unes notes precises i ben definides que ens situen en el context històric. I que aclareixen dades que al lector actual potser li són necessàries. Muñoz ha comptat amb la col·laboració inestimable de dues netes de l’autor, Anna Moretó Reventós i Laia Reventós Rovira, generadores de la publicació dels escrits d’aquell avi que no van conèixer. Manuel Reventós (1888-1942), nascut a Barcelona, on va viure i morir, va ser pare del dirigent socialista Joan Reventós Carner i gendre de l’industrial i polític Jaume Carner Romeu.  

L’home i el seu temps 

A Reventós l’hem d’emmarcar en la coneguda com a Generació de 1917, influenciada pel Noucentisme, aquell moviment de civilitat, mesura, ordre, mediterraneïtat, que maldava per una Catalunya culta, endreçada i neta. En formarien part gegants com Lluís Nicolau d’Olwer, Agustí Calvet (Gaziel), Ferran Valls Taberner (“Fernando”, en el futur franquista), Jordi Rubió i també uns més joves Josep M. de Sagarra i Carles Riba, grans referents de les lletres catalanes. 

Com la majoria de membres de la seva generació, Reventós es va implicar en política ja des de l’època de la Solidaritat Catalana i el Primer Congrés de la Llengua Catalana (1906). Segons Claudi Ametlla es vinculà a l’esquerra solidària i més tard entrà al partit Acció Catalana amb Rovira i Virgili. Fou un dels signants de la convocatòria de la Conferència Nacional Catalana el 1922. Aquells joves catalanistes que, segons Borja de Riquer en el magnífic pròleg del llibre, «discrepaven de la política imposada per Cambó a la Lliga Regionalista i al conjunt del catalanisme (…) per esdevenir una força conservadora, monàrquica i classista».

La dictadura de Primo de Rivera expulsà el nostre home de professor a l’Escola de Funcionaris i de l’Escola Social, creades per la Mancomunitat. Llavors entrà a treballar amb un alt càrrec a la Banca Arnús. Nicolau d’Olwer, ministre d’Economia del primer govern republicà, el designà director general de Comerç i Política Aranzelària el 1931. Dimití del càrrec en ser nomenat ministre del govern Azaña el seu sogre Jaume Carner per evitar així una sensació de nepotisme. Quina ètica i quins temps! També ocupà un càrrec destacat a la financera Crèdit & Docks i el curs 1933-1934 va exercir de professor d’Economia a la Universitat, llavors Autònoma. 

El seu capteniment com a liberal, catalanista i republicà (però no de la República que viu i pateix en el període 1936-1939) neix del seu origen i la seva posició personal i familiar, de burgès, culte, il·lustrat, responsable i compromès. Tots aquests trets es faran palesos en els seus escrits, en el Diari que aquí tractem i en estudis anteriors. 

Seguint Riquer, Reventós analitzà en altres treballs «la crisi del liberalisme, la “corrupció burocratico-electoral” i el desprestigi de la democràcia, […] que possibilitaven el sorgiment de nous règims dictatorials» a nivell europeu, com a l’Alemanya que ell havia conegut.  Anunciava així la mort del liberalisme, «de la idea fecunda i consoladora de la llibertat […] que en el camp econòmic produïa harmonia d’interessos i riquesa per a tots». Veient la marxa dels afers públics, en guerra i revolució, la seva lucidesa el farà tornar-se cada vegada més escèptic i desenganyat. 

Tot i ser liberal, Riquer el considera l’intel·lectual de la seva generació amb més sensibilitat social, com ja havia demostrat amb l’estudi Els moviments socials a Barcelona durant el segle xix. Allí havia escrit: «La lluita social és condició necessària de la vida moderna i que no ens ha d’espantar excessivament». Diríem que Reventós era un liberal amb preocupacions socials, de caire centrista, no com els liberalismes (ultra)dretans que hem conegut els darrers temps. El seu amic i exministre d’Hisenda Nicolau d’Olwer el qualificà al final de la guerra de «liberal tenyit de laborista». Seria una bona definició. 

El desengany de la guerra i la revolució

Viu la guerra, amb incomoditats i estretors, manca d’aliments, fred, la preocupació pels fills, la malaltia del petit Joan. L’afecta molt la revolució social, que no entén de cap manera, per les arbitrarietats amb què es desenvolupa. Com la detenció de persones properes —un fet que el commou profundament— i per a les quals en alguns casos les “patrulles de control” en demanen un rescat. Denuncia amb fermesa la violència de la lluita de classes, que ha portat a «les formes més vils de l’enveja, de la crueltat i de la niciesa». 

No em sé estar de reproduir dues frases ben punyents: «La FAI està grogui, però no tenen més remei que fer la guerra, i com que no tenen ganes de fer-la [volen fer la revolució], això no té solució». L’altra: «Ara que tenim un exèrcit (200.000 homes armats i mig enquadrats), ara s’adonen que no hi ha esperit bèl·lic». 

Respecte al Pla Tarradellas, les col·lectivitzacions i les confiscacions monetàries, es plany de la pèrdua del valor del diner i dels valors tradicionals. Defineix els dirigents polítics i sindicals com uns ignorants i rebla el clau afirmant que «la ruïna del país és la guerra, clar, però molt més que la guerra és la revolució (…) la revolució és la fam». 

Denigra Companys, a qui retreu haver armat la FAI, no tenir autoritat i donar ordres que no es compleixen. Es dol de la «descatalanització» que troba, quan afirma que «la revolució l’han dirigit uns anarquistes, que considera clarament anticatalanistes» i que el dilema polític era «catalanitat o anarquia». Es queixa de l’actitud «espanyolitzadora» del govern Negrín, instal·lat a la Ciutat Comtal, i de les seves crides a la «unidad nacional». Tanmateix no estalvia retrets al seu propi partit, Acció Catalana, que troba desbordat pels esdeveniments, fa «olor d’intel·lectual» i pronuncia discursos «estèrils». 

Una frase seva és molt dura i il·lustrativa: «Els catalans tenim vocació de suïcides, no servim més que per a la rebentada, l’insult; això tots, de la Lliga a la FAI». Com tants altres, espera el final del malson de la guerra, però no és optimista pel que vindrà quan s’exclama: «Amb els que guanyin no m’hi podré entendre». Antimilitarista com és, ja tremola i deixa anar: «després de la FAI haurem de suportar la Falange Española. Tot contra l’home europeu lliure».  

Persones i llocs de la Barcelona viscuda

El barcelonisme profund de Reventós es fa patent a Barcelona viscuda. Un relat deliciós, on descriu la ciutat en els primers anys del segle, els de la seva infantesa i joventut, amb certa nostàlgia. Ens condueix, en una passejada, per carrers i cases de la “seva Barcelona” —la de Ciutat Vella, la Rambla i l’Eixample—, molt descriptiva fins i tot des del punt de vista arquitectònic.  

Recorda els locals, les institucions i les persones més relacionades amb ell.  Entre aquestes, la Llibreria Catalònia i l’editor López Llausàs, les penyes del Zurich i La Punyalada, les tertúlies del Cafè Continental (les de Cambó, Guimerà i Josep Carner, que era la seva, on coincidia amb Xammar, Riba, López-Picó i Obiols). Les biblioteques del Foment del Treball i de l’Ateneu, i d’aquest darrer centre la gran vitalitat intel·lectual. 

De les personalitats que havia tractat, en fa uns retrats directes i sense embuts. A Cambó el considera «el primer estadista català… superior al seu temps i al seu poble», però li retreu «l’escepticisme i una actitud sempre malfiada», que no hagués vist venir el triomf republicà de 1931 i la seva aliança amb l’anticatalà Lerroux. A Prat de la Riba, de qui havia estat a les ordres a la Mancomunitat, el defineix com un governant hàbil, pragmàtic i molt eficaç, que va deixar molta obra feta, però que trobava gasiu, venjatiu, «molt conservador i a qui li repugnava el liberalisme». Manuel Azaña és dels pocs a qui respecta, però li retreu el seu pessimisme. 

Tampoc salva els seus amics, companys de generació i de partit, com Bosch Gimpera, rector de la Universitat Autònoma i conseller de Justícia. De Nicolau d’Olwer, governador del Banc d’Espanya després de ser ministre d’Hisenda, en blasma una actitud política ambigua i acomodatícia els darrers temps. 

És el desengany, cru i definitiu, de l’home idealista que sent que el seu món s’ha enfonsat.

(Una versió abreujada d’aquest article s’ha publicat a la revista de la UGT de Catalunya “Les notícies de Llengua i Treball”, núm. 53 (desembre de 2021).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button