CatalunyaEspai socialistaEspanya

Josep Puig-Pla: 80 anys de l’entrada d’anarquistes al Govern de la Segona República.

peiro-logo-e1488210668372El 4 de novembre passat es va escaure el 80 aniversari del nomenament de  ministres anarquistes en el Govern de la Segona República. Era la primera vegada a la història que uns dirigents anarcosindicalistes i llibertaris formaven part d’un govern. Una qüestió  molt estudiada i considerada pels historiadors i especialistes per la significació que té i pel que va representar en aquell moment. L’anarcosindicalisme i l’anarquisme més pur –com és conegut- rebutjaven tota participació en les institucions de govern de tots els nivells.

Per quines raons es va produir? La Segona República havia iniciat un procés de canvis i de reversió d’unes estructures econòmiques i socials antigues i molt injustes. A finals de 1936 la República i les seves reformes estaven en greu perill, pel cop d’Estat d’una part dels militars, per la marxa de la guerra i per la situació internacional. En aquesta tessitura calia renunciar a uns principis molt arrelats i ferms, o calia renunciar a defensar una República –amb la qual els llibertaris eren molt crítics- i a la possibilitat que semblava real d’una revolució política, social i agrària endegada ja en diversos territoris de la península?

“¿Hay que hacer la revolución antes que hacer la guerra, o hay que hacer la guerra antes que la revolución? Las dos fórmulas son abstracciones que no tienen nada que ver con la realidad… Si se pierde la guerra se pierde todo, y para medio siglo o más tiempo ya no habrá ninguna discusión más sobre el problema de la revolución”. Així ho explicava en un informe l’alemany Helmut Rudiger, el delegat de la AIT (la Internacional anarquista) a Espanya.

Una decisió així feia temps que s’estava preparant. A l’òrgan confederal Solidaridad Obrera el 13 de setembre de 1936 es proposava crear unes Juntes Nacional i Regionals de Defensa Revolucionària, que era una forma de compromís o participació institucional per fer front a la guerra. Dos dies després, en un Ple Nacional de les Regionals es va discutir el paper de la CNT davant la imminent formació del Govern presidit pel socialista Largo Caballero.

Catalunya ja s’havia avançat i havia creat un precedent. Amb la dissolució del Comitè de Milícies Antifeixistes havien entrat al Govern de la Generalitat amb Companys de president i Tarradellas de conseller primer, tres representants de la CNT-FAI. Els escollits van ser Joan P. Fàbregas a la cartera d’Economia, Josep J. Domènech a la de  Proveïments i Antonio García Birlán a Sanitat i Assistència Social, que no n’eren pas els dirigents més destacats. La realitat de Catalunya, la força de la CNT, la situació de guerra i revolució ho explicarien.

De cara a incorporar-se al Govern espanyol es van produir importants discussions en els òrgans de la CNT, tot i que des de la seva premsa ja s’insinuava. L’entrada al Govern de dos ministres comunistes sota la presidència de Largo Caballero, líder del sindicat rival, la UGT, van precipitar la decisió. Julián Casanova, catedràtic de la Universitat de Saragossa, a la seva obra “De la calle al frente. El anarcosindicalismo en España”, considera que es tractava més aviat de no deixar els mecanismes de control de l’aparell estatal en mans de les altres organitzacions polítiques, “una vez quedó claro que aquello era una guerra y no una fiesta revolucionaria”.

Segons l’historiador Pere Gabriel (UAB), “El tradicional antiestisme experimentà una revisió força espectacular al final, en els anys de la Guerra Civil (…) la participació de la CNT i la FAI en les institucions de l’Estat republicà espanyol i de la Generalitat Catalana fou un fet difícil de digerir per a l’anarquisme més ortodox”. Peiró, que en fou dels més ferms defensors, escriví cap a 1938, justificant el fet: “Si la Historia no se pone de acuerdo con el anarquismo, que sea el anarquismo el que se ponga de acuerdo con la Historia”.

Les regionals catalana i valenciana discrepaven profundament respecte a la qüestió, mentre els primers no n’eren partidaris, els segons sí. En les negociacions els representants cenetistes esperaven “obtenir més avantatges i beneficis dels que Largo Caballero estava disposat a concedir”, també segons Julián Casanova. Largo a les seves memòries va escriure que li havien demanat sis carteres, que finalment van quedar en quatre.

Van entrar en aquell govern el cambrer reusenc Joan Garcia Oliver i l’escriptora Frederica Montseny per la FAI, i el valencià Juan López i Joan Peiró per la CNT. Garcia Oliver a Justícia, Montseny a Sanitat i Assistència Social –la primera dona ministre a Espanya-, López a Comerç i Peiró a Indústria, un terreny que prou coneixia, són les carteres que ocupen. El gabinet estava integrat pel PSOE, el Partit Comunista, els partits republicans espanyols,  el PNB i ERC.

Els ministres eren quatre dels principals dirigents i representaven distintes tendències de les organitzacions llibertàries. Garcia Oliver i Montseny s’hi van resistir molt. Sembla que Peiró i López no tant, si bé Peiró ens consta que va plantejar dubtes de caire personal. Tanmateix poc van poder fer des dels seus càrrecs en el lapse transcorregut del 4 de  novembre de 1936 a 17 de maig de 1937, després del tràgics Fets de Maig a Barcelona. Massa poc temps, la situació bèl·lica i tota mena de conflictes interns i externs no van permetre que la gestió des del Govern fos massa reeixida.

En deixar el càrrec, Peiró –com també ho va fer els altres tres companys seus- va explicar en sengles conferències a Badalona i València i en el seu llibre “De la fábrica del vidrio de Mataró al Ministerio de Industria” la seva experiència. De Joan Peiró el proper 24 de juliol s’escaurà el 75 anys del seu afusellament al cementiri de Paterna.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button