Nou Cicle

Josep Oliver Alonso: De bombolles i de vertigen

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Una constant històrica del capitalisme és la contínua aparició de bombolles, en actius financers o d’un altre tipus (siguin tulipes, habitatges o matèries primeres). D’algunes d’elles, i de les seves conseqüències quan col·lapsen, n’hem tingut exemples els últims temps.

Les del crèdit,  preus de l’habitatge o ingressos públics ens van acompanyar fins al 2008 quan, brutalment, van esclatar. I han retornat de nou a Europa, EUA o el Japó en el sector immobiliari, la borsa o el deute públic a partir de la sortida de la crisi. El seu comú denominador és l’existència d’una àmplia liquiditat i, vinculada a ella, una baixa percepció dels riscos de la creixent sobrevaloració en els preus dels actius.

Avui voldria cridar l’atenció sobre un altre tipus de bombolles: les polítiques. Comparteixen amb les financeres la mateixa actitud psicològica de minimització de riscos i èmfasi en els beneficis, però en aquest cas, dels derivats de la conducta dels poders públics. Uns aspectes que, a Catalunya aquests darrers anys, es van traduir en un optimisme sense base sobre el futur econòmic després d’una declaració unilateral d’independència. Sempre vaig defensar l’erroni d’una posició que postulava, sense rubor, que una Catalunya segregada sense acord d’Espanya continuaria a la UE, es mantindria sota el paraigua del BCE i coberta pel fons de rescat de la Unió Europea (MEDE). Amb això, molts col·legues han confós, i han contribuït a confondre, la viabilitat econòmica de Catalunya en el mitjà i llarg termini amb la inevitable recessió que es produiria en la transició des de la situació actual a la independència.

Amb aquests vímets, s’ha anat teixint la narrativa que postulava que, l’endemà de la independència, no només no caldria preocupar-se pel finançament del nou país, o de la seva banca, sinó que tot ens aniria millor. Una irracional confiança sobre el futur, que reflecteix els processos psicològics que expliquen la generació de bombolles i que es percep després de l’empenta d’una banda, no menor, de l’independentisme.

Com totes les bombolles, aquesta ha començat a desinflar-se: des dels partidaris de la independència,  ara augmenten les veus que demanen aturar la DUI. Perquè, on ahir hi havia seguretat sense fonament, avui emergeix vertigen. Vertigen que reflecteix que, en pocs dies, CaixaBank i Banc de Sabadell hagin perdut 3.000 milions d’euros de capitalització i anunciïn plans per localitzar les seves seus fora de Catalunya; que la borsa tingui el major entrebanc des del Brexit del 2016; que la prima de risc pugi de nou (de 98 punts bàsics de finals de juliol a més de 130 punts bàsics); que les agències de ràting hagin posposat la millora del risc d’Espanya: o, finalment, que els pressupostos de l’Estat es retardin, amb els seus negatius efectes sobre la confiança. No és la catàstrofe, certament. Però sí els primers signes que el vertigen s’estén. Benvinguts de nou a la realitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: