Nou Cicle

Josep Maria Vallès: Aniversari d’una extravagància

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

maragallEn l’allau de commemoracions que ens aclapara, ha tingut escassíssima ressonància el desè aniversari de l’inici de la presidència de Pasqual Maragall a la Generalitat. En les setmanes del trànsit del 2003 al 2004, va arrencar el primer Govern català d’esquerres de la Generalitat restaurada. Segueix pendent una anàlisi imparcial i detallada de la seva actuació. Crec que no conclouria amb la esbiaixada desqualificació amb què l’ha jutjat el discurs política i mediàticament correcte. No estic legitimat per fer aquesta anàlisi detallada per raons personals. Però no em sembla útil ni sa per a la memòria col·lectiva del país ignorar aquesta etapa i esborrar-la dels seus anals històrics.

En aquesta desmemòria han col·laborat que des del seu inici van acollir aquell Govern amb hostilitat declarada, juntament amb altres que el van acompanyar amb feble convicció i limitat compromís. Per compensar aquesta amnèsia, recordaré tres objectius bàsics del programa de Maragall. Es plantejava corregir polítiques socials i econòmiques inadequades per a satisfer exigències irrenunciables d’igualtat, justícia i sostenibilitat en un món en el qual les regles de joc pactades després de la Segona Guerra Mundial estaven sent vulnerades per un rampant neoliberalisme. Es proposava a més sanejar les formes degradades de fer política per contrarestar la creixent desconfiança ciutadana cap a les institucions i en primer terme cap als partits. Finalment, es comprometia a remodelar les relacions entre Catalunya, Espanya i Europa, en constatar que el seu format no responia ja a la complexitat de nous desafiaments econòmics, socials i simbòlics.

Els tres objectius constituïen el catàleg bàsic de l’agenda Maragall, esbossada des de mitjans dels 90 del segle passat. Hi va haver qui la va titllar com extravagant i desmesurada. D’altres la temien com massa arriscada per a la política professional a l’ús. Però hi va haver també qui la va percebre com ajustada a necessitats urgents que podien convertir-se en greus conflictes si no rebien atenció prioritària. El van assumir així maragallistes d’origen divers que van recolzar el projecte més enllà de sectarismes partidistes o d’un altre tipus.

Deu anys després, i a la vista del que ens envolta, qui s’atreviria a negar la pertinència de l’agenda maragalliana? Els fets han confirmat la seva rellevància. Cap de les seves prioritats ha deixat de ser-ho. Els desequilibris socioeconòmics s’han aguditzat fins a extrems intolerables. Les relacions que impliquen com a subjectes polítics a Catalunya, Espanya i Europa han embarrancat en la incertesa i en la confrontació. La desafecció ciutadana cap a la política institucional i els seus actors ha arribat a intensitats sense precedents en els tres àmbits: català, espanyol, europeu.

El breu i el accidentat de l’experiència governamental de Maragall i del seu tripartit no el priven del mèrit d’haver detectat amb anticipació on se situaven els reptes essencials. Va saber identificar-los, tot i que la magnitud de la tasca era potser superior a les seves forces. Unes forces de les que no va obtenir tampoc tot el rendiment possible perquè els mateixos socis de Govern van entendre en ocasions que disposaven d’una oportunitat per reforçar el particular perfil partidista de cada un. En realitat, es tractava d’un projecte d’alè històric -si em permet la grandiloqüència- que no va ser plenament assumit per una part dels que ho havien de fer progressar.

Va perjudicar també l’incessant hostilitat dels qui no volien resituar les coordenades de la dinàmica política catalana en la seva dimensió social en lloc de reduir-se exclusivament a la dimensió nacional. Per a ells, l’única coalició “natural” de govern era la que havien de constituir CiU i ERC i així ho van proclamar de manera directa o indirecta. Des d’instàncies polítiques i mediàtiques, tant des de les públiques com des de les mercantils més influents. Diguem que el Govern de Maragall va néixer amb mala premsa, en sentit figurat i en sentit literal.

A l’hostilitat sense quarter dels seus adversaris, a Catalunya i a Espanya i a algunes resistències internes, més o menys organitzades, cal sumar errors propis, alguns d’embalum. Es van cometre per insuficient coneixement del terreny que es trepitjava, per mesurar malament les forces pròpies o per menysvalorar les contràries. L’obra de govern va ser desigual: més que notable en alguns àmbits, escassa en altres, però no totalment menyspreable com s’ha pretès. En tot cas, em sembla clar que el que Maragall va anotar en la seva agenda com a principals assumptes a resoldre segueix dominant l’agenda política d’avui. El fet és que tampoc els governs posteriors -monocolors o en coalició oberta o encoberta- han donat proves palpables de més efectivitat quan han afrontat els mateixos reptes que Maragall va identificar ja fa deu anys. En un comentari més detallat (Una agenda imperfecta. Barcelona, ​​2006), vaig comparar la trajectòria de   amb la d’altres líders polítics -Azaña, Mendès-France, Brandt- el breu pas pel poder no resta valor ni la clarividència del seu projecte ni a l’exemple del coratge emprat en l’intent d’executar. Tant una cosa com l’altre formen part d’un actiu indiscutible que van deixar als seus conciutadans i que mereix ser recordat.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: