Nou Cicle

Josep Maria Montaner: Catalunya, territori i paisatge

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

paisatgeUn país està definit per la seva llengua i la seva cultura, però també pel seu menjar, la seva arquitectura, el seu paisatge i el seu territori, la qualitat i diversitat haurien de cuidar-se tant com les paraules. En el període actual, de replantejament de la política territorial i mediambiental, el Departament de Territori i Sostenibilitat, encapçalat per Santi Vila, una persona dialogant, pragmàtica i progressista, ha creat un Comitè d’Experts per pensar la reforma de les polítiques d’ordenació territorial i d’urbanisme, i per implementar una nova Llei d’Arquitectura. No obstant això, per començar amb coneixement, el primer pas hauria de ser una valoració crítica de les estratègies territorials heretades del govern del tripartit, reconeixent les grans aportacions de la Llei de Barris, a la qual s’hauria d’haver donat continuïtat; ampliant l’encertat inici en la catalogació del paisatge, i admetent l’equivocació d’haver plantejat les ARE, nous barris residencials no realitzats, a partir d’unes previsions demogràfiques i econòmiques errònies.

Ara que les possibilitats de noves obres s’han reduït, és el moment d’elaborar un catàleg d’operacions estratègiques a realitzar, des de l’escala territorial i intermunicipal, en una Catalunya caracteritzada per una gran diversitat que ja s’havia començat a definir per àrees. Gran part de les terres de Lleida, amb una vella estructura agrària actualitzada i amb innovadores experiències de baluards de slow food (protecció de llavors i menjar sa) i d’arquitectura sostenible, enclavaments de la província de Tarragona, sud i traster nacional, on es situen centrals nuclears, refineries de petroli i magatzems de gas, un nord muntanyós, amb l’avidesa de la Cerdanya i la cura per les preexistències del parc natural de la Garrotxa, la vitalitat rural i industrial, des del Penedès fins al Priorat, amb les seves immenses catifes de vinyes i altres cultius, i tota la costa reblida, que va des de la intensitat de l’Empordà fins als arrossars i reserves ecològiques del Delta de l’Ebre.

I una Catalunya metropolitana articulada al voltant de la gran Barcelona, ​​amb la perspectiva de ciutat creativa que es projecta com a capital virtual d’una zona costanera d’influència sobre milions d’habitants, de límits difusos, temptejant Saragossa per l’oest, aproximant-se a València pel sud i arribant a Montpeller pel nord.

No obstant això, tot això conviu amb la contaminació i l’abús d’urbanitzacions. Ja és hora que deixem de mirar només les fites representatives del paisatge català i enfoquem els problemes en els límits i perifèries, amb el deliri de rotondes, centres comercials, polígons industrials insuficients i incomplets i, sobretot, els suburbis de baixa densitat i monofuncionals, que impliquen 300.000 famílies i en els quals viu el 10% dels catalans.

En aquest context, l’actual govern ha donat prioritat a la continuïtat de la xarxa infraestructural, cosa que ha d’organitzar-se des d’una visió holística i estratègica a favor del transport públic. A més de mantenir unes infraestructures que ja existeixen, les prioritats haurien d’anar en la direcció de reequilibrar el territori, defensar el patrimoni arquitectònic, social i paisatgístic, i reforçar una trama, alhora rural i metropolitana, que es basi en la compacitat i en la proximitat de les matèries primeres i els aliments, potenciant la mobilitat sostenible i l’estalvi d’energia.

Més que infraestructures necessitem millorar el metabolisme urbà; implementar les cooperatives agrícoles i l’agroecologia, protegir la petita i mitjana empresa, que desapareix dia a dia; defensar les energies renovables i afavorir l’autogeneració d’energia elèctrica. No obstant això, el que passa és que l’Estat espanyol cedeix a les pressions dels lobbies de l’energia i als interessos dels bancs, i alguns es deixen enlluernar per les smart cities, els casinos i els guanys de les grans empreses.

Promoure un territori català més reequilibrat i sostenible té a veure amb un canvi total d’òptica: passar d’un urbanisme de grans inversions, pensat des dels despatxos per a les màquines, a un urbanisme de les persones, de la realitat, de la quotidianitat, fet des d’una nova mentalitat en la qual la visió de gènere i de l’ecologia siguin determinants. Per a què ens servirà un territori ben comunicat i pretesament intel·ligent si gairebé el 50% dels nostres joves no tenen feina i el projecte dominant a Europa és que un 25% de persones actives tinguin treballs qualificats i un 75% sobrevisquin entre els treballs escombraries i la desesperació de la marginació? Una bona part dels llocs de treball haurien de sorgir de fomentar la cura del paisatge, els boscos i el medi ambient, del camp de les energies alternatives, dels processos de rehabilitació urbana i d’iniciatives d’emprenedoria i cooperació.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: