Nou Cicle

Josep Maria Fradera: Estratègia i immoralitat

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Comença a ser fàcil carregar contra el procés pels resultats que es perceben. La societat catalana dividida com no ho havia estat mai, un partit nascut per impugnar el catalanisme convertit en majoritari a Catalunya i en gran força ascendent a Espanya, les institucions intervingudes per decisió del Govern central, un descrèdit general aquí i fora de la política catalana que necessitarà dècades per superar-se. A molts de nosaltres, d’aquells que havíem advertit de la futilitat de l’empresa, ens resultaria fàcil ara rabejar-nos en la derrota de la política oficial dels “irresponsables” –Jordi Amat els defineix així– que ens han governat quasi sense interrupció des del 1978. Però no caldria imitar l’adversari i cometre errors a l’alçada d’una política insolvent des dels mateixos fonaments. Ben al contrari, cal posar els punts sobra les is i restaurar alhora la pau civil al país.

L’empresa no és senzilla. El problema de fons que se’ns planteja no és només rectificar l’abast d’unes decisions polítiques que es retraten per resultats a la vista de tothom. El problema és fer entendre a dos milions de compatriotes que l’empresa partia d’uns fonaments erronis que la feien inviable i a la vegada immoral. Sobre el primer punt ja s’han dit moltes coses: la majoria exhibida al Parlament no era una majoria de ciutadania, que hauria de ser aclaparadora per desafiar la llei de la gravetat; el menysteniment de la força de l’Estat i de les garanties de seguretat amb què la Constitució espanyola es va blindar de bon començament; la força del sentiment nacional a la resta d’Espanya, que encaixa molt malament el solipsisme català de pretendre una solució als seus problemes al marge del conjunt. Sobre tot això s’ha rebut una ràpida lliçó pràctica que hauria de fer reflexionar el subsistema polític català i alhora tants i tants catalans i catalanes que han cregut de bona fe una narrativa que convertia els problemes de fons en consignes i en paraules de significat més que dubtós. “Dret a decidir”, “política de la gent”, “mandat democràtic” i tantes altres són, sense més precisions, expressions buides, potser útils per fer sortir la gent al carrer però de cap manera per orientar la solució als problemes del país, els que neguitegen tanta gent: de la sanitat i l’educació a la cultura i la llengua. Insisteixo en aquest darrer punt. No es pot caure en la trampa d’oposar allò social i de benestar als problemes d’identitat i cultura d’una societat petita emmarcada en complexos polítics més amplis. L’única política seriosa serà aquella que tracti de confrontar-los alhora i com una part d’un tot, encara que pugui, altre cop, ser qualificada de no nacionalista.

El problema essencial, malgrat tot, és el de la immoralitat dels objectius exhibits. I és aquí on el paper de la dita esquerra ha estat literalment patètic. Per entrar en matèria, sense més preàmbuls, ho resumiré en dues consideracions bàsiques i en una conclusió. La primera consideració és d’ordre històric. El secessionisme no ha estat mai una política majoritària per raons substantives. Ha estat una vaga mirada cap enrere i la sublimació d’una realitat sovint poc satisfactòria. Els historiadors més solvents, des de Jaume Vicens i Josep Fontana fins a la darrera gran aportació de Joan-Lluís Marfany sobre la Renaixença, han mostrat la profunda imbricació catalana no només en el mercat espanyol sinó en la construcció mateixa de l’Estat des de la revolució liberal. No hi ha Aribau i Rubió i Ors sense Balaguer i Prim, no hi ha Prat de la Riba sense Cambó, no hi ha Macià sense Companys i Coromines, no hi ha Negrín sense Tarradellas, no hi ha Pujol sense Roca Junyent. La història del catalanisme és la història d’aquesta complexa i sovint contradictòria síntesi entre construir el país i definir les seves aspiracions mentre es participa activament en el mercat polític, administratiu i econòmic espanyol. Segona consideració: les societats no són estàtiques. Un equip compacte de catalans (un exiliat republicà, el més brillant) va salvar in extremis l’economia espanyola amb el Pla d’Estabilització de l’any 1959, en ple franquisme. Una de les conseqüències en va ser la més formidable onada migratòria mai vista a la Península, molt per damunt dels fluxos immigratoris anteriors de valencians, aragonesos i baleàrics. Els gran beneficiaris en van ser, a banda d’Alemanya, França i Suïssa, les àrees industrials de Barcelona i Madrid. La societat catalana va canviar de dalt a baix. La d’avui és la suma de tot plegat, dels fills i nets dels que ja hi eren, dels fills i nets dels “nous catalans”. Els nexes amb la resta de l’Estat van augmentar el vessant humà i familiar on les connexions eren abans, tret parcialment del cas dels aragonesos, essencialment polítiques, administratives i culturals. L’enorme progrés de tot ordre que això va representar explica moltes coses d’allò que ha passat aquests darrers anys. Amagar aquestes dues qüestions, totes dues ben conegudes, discutides i explicades, és una immoralitat política (ara no parlem de les d’altres ordres: fer servir diner públic per causes de facció, per massives que fossin).

Una conclusió final, si se’m permet. Catalunya és moltes coses alhora: una regió vital per a l’estabilitat espanyola, que no l’hauria de tractar mai –per aquest motiu almenys– de manera arbitrària, i una nació en el sentit de disposar d’una cultura i una identitat distintiva que és la suma de molts components. El nacionalisme pujolista del ressentiment i el nacionalisme desimbolt dels nous creients no podran treure mai les lliçons de tot plegat. Seguir insistint en el mite de la nació sobirana impedeix registrar la lògica de les dinàmiques regionalitzadores que ser a Espanya i Europa ens imposen de manera imperativa; però abandonar, com se’ns demana, la centenària aportació del catalanisme a la cultura i al sentiment de pertinença de generacions de catalans seria pur derrotisme. No es tracta de tocar de peus a terra; es tracta d’encarar les realitats i els desafiaments de cara, amb criteri de veritat. Somniar despert es paga.

Josep M. Fradera és catedràtic d’Història de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: