Nou Cicle

Josep Maria Carbonell: Núria Gispert, militant per la justícia

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Avui en la gran majoria de mitjans de comunicació sortiran notícies sobre la mort de la Núria. S’explicarà que fou mestra, militant del PSUC, activista veïnal a Sant Andreu, regidora del districte de Sant Andreu a l’Ajuntament -ja en el PSC com tants i tants del PSUC que deixaren el comunisme per abraçar el socialisme democràtic. En deixar la política institucional passaria com a directora de Caritas a Barcelona i després a Espanya. Ha rebut diversos reconeixements institucionals i crec poder afirmar que la Núria ha estat i serà un referent del catolicisme i el socialisme català.

He conegut la Núria durant els darrers quaranta anys i voldria centrar-me, més enllà del seu itinerari vital, en dos valors que han marcat la seva vida: el combat per la justícia social i la lleialtat amb les persones i institucions que l’han ajudat a dur a terme aquesta militància.

En primer lloc, el combat per la justícia. Crec poder dir que aquesta opció que marcaria tota la seva vida neix de les seves profundes conviccions cristianes. La fe, per la Núria, seria el nucli orientador de la seva militància. No seria una teòrica de les relacions entre el socialisme i el cristianisme, ella seria algú que les practicaria, que estaria amb les bases, en les comunitats de base, en el treball veïnal, sempre, al costat dels més pobres i marginats. La mediació d’aquest compromís amb els pobres començaria a través del PSUC, quan aquest partit en la clandestinitat representava una eina eficaç més enllà del model marxista-leninista que defensava. 

Després de la transició, i ja en la incipient democràcia, molts dels seus dirigents passarien al PSC. Des d’aleshores, ha estat militant del PSC. Sense fissures. Per la Núria, el PSC ha estat l’instrument més eficaç pel combat per la justícia. En deixar la política institucional i quan molts de nosaltres optaríem potser per una jubilació pacífica, ella passaria a dirigir Caritas de Barcelona i després Caritas Espanya, fent una feina notable de consolidació.

En segon lloc, la lleialtat. Sí, la lleialtat als seus ideals, a les seves opcions, a les seves institucions i a les persones. Recordo el seu suport, també sense fissures, a Pasqual Maragall quan era regidora, la seva lleialtat a Raimon Obiols durant els anys molt difícils del PSC quan el partit estava dividit i enfrontat en diferents grups i la seva total lleialtat al Cardenal Carles, ja com a directora de Caritas Barcelona, quan una bona part de sacerdots i laics s’apartaren per trobar-lo massa conservador, feble i, al final del seu mandat, autoritari. Ella es mantindria al seu costat en tot moment. 

La lleialtat també formava part del seu combat per la dignitat i justícia. Ens aquests anys difícils del PSC en els quals bastants companys deixarien el partit per abraçar la causa independentista, la Núria es mantindria lleial per convicció. No es convertiria, com molts haguessin volgut, al Procés. Va veure, de seguida, que la “revolta dels somriures” no era un projecte per lluitar contra les desigualtats, no era un projecte al servei de les classes populars, sinó molt probablement per mantenir els privilegis de determinats sectors socials. Tampoc va abraçar al “catolicisme del llacet groc” i no suportava la pretesa “veritat moral” d’aquests sectors. 

La Núria és, ha estat i serà un referent per a tots aquells que defensem la justícia social, que defensem els sectors populars i, també, per a tots aquells que com a cristians voldríem seguir les petjades del seu fundador, Jesús de Natzaret.

Catalunya Plural, 17 de setembre de 2020

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: