Nou Cicle

Josep Maria Bricall: Sobre Miquel Caminal

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Intervenció de Josep Maria Bricall en l’acte de presentació de l’antologia de textos de Miquel Caminal “Democràcia i plurinacionalitat“, el 23 de gener de 2018, al Paranimf de la Universitat de Barcelona

 

El llibre que avui es presenta en aquest paranimf és una esplèndida manifestació de l’itinerari intel·lectual de Miquel Caminal, identificable per una claredat de idees expressades de manera brillant i seductora. No és tan fàcil fer-ho, com dissortadament comprovem diàriament en dosis raonables de lectura.

Però no és això l’únic que destacaria del treball del professor que avui recordem. La seva obsessió ha estat ser clar certament , però també ser útil. No es va entretenir a esmolar uns ganivets que no pretenien tallar res (Herman Lotze) , sinó que sempre els va agusar per entendre millor el que tenia davant, fer-ho entendre i facilitar-ne el seu ús. Com d’altre part s’expressa adientment per l’editor del llibre en intitular la seva presentació com “Una ciència política per a la ciutadania”. Res, doncs, d’expressions inexpressives.

Aquest aspecte del seus estudis es deu probablement a que va tenir cura de fertilitzar la seva recerca amb el coneixement de la historia. Les ciències socials no disposen de més laboratori de les seves indagacions que el coneixement de la història i del que aprenen d’aquest contacte amb la realitat de la vida i la complexitat dels fets; això els és incalculable per frenar el vols de coloms. Correctora de la suficiència, la historia acaba sent una eficaç arma contra la ignorància, evidentment.

El coneixement per part de Caminal de la historia contemporània de Catalunya és tant vast com intencionadament selectiu. Encarar-se amb un personatge com Joan Comorera i amb una etapa tant significativa de la vida nacional com ha estat la guerra civil i , a més, superar-ho amb èxit li ha estat un element inapreciable. Un exemple de la influència dels elements temporals i històrics – finalment relativitzadors – expliquen el seu interès per Otto Bauer i la seva concepció historicocultural de la nació (183) . Com escriu el professor Digon Caminal planteja la secularització del demos i la laïcitat nacional dels poders públics , organitzats territorialment en esferes de govern interdependents, des de principis federalistes” (pag. 24).

Per això, Caminal valorarà especialment el punt de vist de Bauer sobre la correlació de forces que va provocar la recomposició, el 1918,  dels mapa europeu i mundial dels estats nacionals i va difondre, en conseqüència, el fenomen de l’autodeterminació . I afegeix “no se deberia confundir la autodeterminación de hecho con la autodeterminacion de derecho. Se autodetermina quien puede y no quien quiere. Esto no es ningun argumento por supuesto para negar la legitima aspiración de las naciones sin estado a ejercer un derecho democratico a la autodeterminacion. Lo único que digo es que el estado nacional, en este punto, es poco o nada democrático. Hay excepciones , pero la regla es un no sin paliativos”(pag. 273). He aportat aquest text no tant pel que diu com per descobrir el sistema de raonament de Caminal, on els diferents nivells d’anàlisi – conceptual, històric i polític – es combinen oportunament per assolir un diagnòstic inapel·lable i extreure’n les conseqüències.

******

 

Però no és aquest l’aspecte que voldria abordar preferentment en la meva contribució a aquesta presentació. Crec que altres dels intervinents ho han fet o ho faran millor proveïts que no pas jo. Voldria referir-me, en canvi, a un aspecte que em toca més directament, perquè em considero un amic de Miquel Caminal.

Hem atribuït a Josep Pla una divertida – i sàvia – distinció entre els saludats, els coneguts i els amics. La meva pràctica de la vida em fa pensar que no és per canvis quantitatius que s’accedeix a un grau superior en aquesta escala de relacions humanes. No per molt saludats esdevenim coneguts ni per molt coneguts esdevenim amics. Tot és una mica més complicat.

De l’amistat hi ha un text molt avinent d’ Etienne de la Boetie, extret –suposo – de la seva mateixa experiència. Per a ell: “L’amistat és un nom sagrat, és una cosa santa; només es dona entre bona gent, i només es manté gràcies a una estima mútua; no es nodreix pas de beneficis o d’avantatges sinó per una honestedat recíproca. El convenciment sobre la fidelitat d’un amic és la base de l’amistat. El que fa que es garanteixi l’amistat és el coneixement que es té de la seva integritat… No hi pot haver amistat on hi hagi crueltat, deslleialtat, o injustícia; …no és el mateix ser amics que ser còmplices”.

Per això, sempre s’ha valorat particularment l’ amistat que sorgeix a través del contacte o de la col·laboració descabdellada en compartir una empresa comuna, on ens fem complementaris i on les complicitats queden esborrades per l’amistat . Per bé que vaig conèixer Miquel Caminal en ocasió de l’elaboració i lectura de la seva tesi doctoral, l’amistat amb ell es va establir en el procés que havia de portar-nos a l’elecció del rectorat d’aquesta casa. Les reunions – ben a la vora d’on som ara – tots els divendres a la tarda amb els vicerectors, i les quinzenals dels dimecres amb aquells que eren presidents de divisió, aviat ens van fer sentir les seves contribucions aclaridores. Responsable de les relacions amb els estudiants, estalvià a aquesta universitat els incidents que sovintejaren en altres indrets, fent-los col·laborar en les activitats, dues de les quals – ben interessants – aporto a l’epíleg del llibre que avui es presenta.

L’amistat no protegeix dels desacords, àdhuc de les discrepàncies. Potser la franquesa que suposa l’amistat fins i tot els esperona. No ho sé!  Però el que es segur és que protegeix per a què els desacords no acabin en trencaments i, en canvi, esdevinguin una experiència racionalitzable mitjançant el respecte mutu i el reconeixement recíproc, el convenciment que tothom te raó i ningú no la té tota i, en fi, l’acceptació per tots costats de les normes de funcionament de les institucions.

Quants cops – potser menys dels que haguéssim desitjat – vàrem sopar junts en Miquel i l’Anna, en Quim Viaplana i la Isabel, la Maria i jo, alguna vegada acompanyats per en Ramon i la Mercè Valls ! . El motiu potser era una celebració; en d’altres, alleugerir unes situacions adverses; la majoria dels cops el motiu no tenia cap altre motiu que trobar-nos.

Aquestes sobretaules preparen una atmosfera on es trena la trama de l’amistat .Quan he citat una mica més amunt de la Boetie ja era de veure que el seu gran amic Michel de Montaigne aviat hi seria reclamat: “El mes fructuós i natural exercici del nostre esperit , és a parer meu, la conversació. Jo hi trobo la pràctica més dolça que en cap altre acció de la nostra vida …. L’estudi dels llibres és un moviment lànguid i feble que no escalfa; mentre que la conversació ensenya i exercita al mateix temps… I l’uníson és una qualitat completament enutjosa en la conversació“.

En aquestes converses endevinàvem alguns trets del seu caràcter i de la seva manera de raonar. I aquests trets es troben aquí palesos, en aquest volum, reblant-los. Permeteu-me d’escollir-ne tres.

Jo hi aprecio, en primer lloc, el seu gust per la ironia, producte de la seva agudesa. Responent a discutibles concepcions cosmogòniques – poc o molt disfressades – sobre el naixement del catalanisme, Miquel adverteix “En la historia, totes les dates fundacionals son arbitràries i … la historia desconeix cap déu fundador…. en la historia dels darrers 150 anys hi ha tants oblits inexplicables com apologies exagerades” ( pag.327) Una mica més endavant, sublima la finesa:  “Probablement molts nacionalistes catalans també en somnis volen la independència i quan desperten i s’adonen d’on viuen, miren de sobreviure en la millor autonomia possible”( pag.347)

Caminal orienta, a més, la seva audiència a l’exercici del rigor i de la serietat: l’esquerra ha de ser molt exigent en el rigor, cosa que a la dreta no li cal perquè el pla ja sol inclinar-se en favor seu. En definitiva, li preocupa la coherència entre mitjans i objectius. La política te unes lleis que no son les pròpies del dret, ni les dels jocs, ni les de l’economia. Tenen un camp propi encara que no apareguin superficialment. Per això li indignen les precipitacions sense brúixola que menystenen els cost de les decisions. Transcric:  “ Veig el catalanisme avançant-se cap un cul de sac. Si no es produeix un redreçament o una rectificació en els propers temps, hi haurà una gran frustració, que no se superarà en anys. No comparteixo la manera com s’està dirigint i liderant el procés cap l’estat propi. La confusió general que ja s’està produint amb tants documents, declaracions, vies alternatives per la consulta, comissions, consells de transició i el que s’hi vagi afegint, condueix a un ambient de desgovern i desorientació que només beneficia al nacionalisme espanyol i els interessos del govern espanyol” ( pag.571)

Alertant sobre el populisme que ja ensenyava la seva orella, s’adona – citant James Madison – dels riscos de l’exercici de la democràcia sense institucions ( pag. 604). Aquest ha passat a ser un tema interessant a causa de l’actual administració americana.

Finalment, a ningú el sorprendrà que repeteixi el seu elogi del dubte davant de tantes suficiències dogmàtiques que amaguen la ignorància. Com puc deixar de referir-me’n en aquesta casa que hauria de fer del dubte la força de la seva estabilitat? Escoltem-lo: “Sempre he pensat que la veritat es plural i antidogmàtica. Quan algú diu que ha descobert la veritat , ni que sigui revolucionària, em poso a tremolar. La història esta plena de dogmàtics i de dogmatismes. El dubte ens fa més lliures i no comprendrà mai les veritats dels que predicaven l’ulramarxisme i ara fan caldo gros de l’anticomunisme” ( pag.703).

******

Molts cops, arrel de la desaparició d’una persona, a la pregunta que ens solem fer nosaltres mateixos o que d’altres ens adrecen en torn de què pensaria sobre una determinada situació aquell que ja no hi és, solem respondre – crec que hipòcritament – que no ens sentim autoritzats a fer-los dir el que ells ja no poden expressar. Es cert i hi ha una base força honesta per a respondre així. Però això condemna els nostres autors a una segona mort: la mort de les seves idees i la dels seus capteniments. El recull d’aquests articles que avui presentem son una prova que podem jutjar el present a partir de les seves remarques que ara ja són passat.

                                                                                                                                     

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: