Nou Cicle

Josep Maria Àlvarez: Dos anys i un dia

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Working-OfficeSona a condemna i potser ho és. En realitat és el temps transcorregut des de l’aprovació de la reforma laboral, una reforma que té més d’agressió als drets dels treballadors i les treballadores que no pas d’estímul per a la contractació. Us deixo unes quantes dades de l’informe que aquesta setmana hem presentat:  la població activa ha disminuït en un 2,6%; la població ocupada ha baixat un 5%; només un de cada 10 contractes nous és indefinit; els expedients de regulació d’ocupació han augmentat un 28,5%; la conflictivitat s’ha incrementat en un 22% més de procediments; el 78% de convenis d’empresa no són vigents i poden perdre l’aplicació de la ultraactivitat, i, per últim, els salaris han baixat en un 12% com a efecte directe de la reforma. I tot això en dos anys i un dia. Diria que és de rècord Guinness. És impossible fer-ho tan malament sense haver-s’ho proposat abans.

En tot cas, aquestes xifres tan reals com el drama que s’està vivint en aquest país posen en evidència que la reforma laboral que el govern del Partido Popular va imposar amb la seva eficaç majoria absoluta en realitat no pretenia estimular l’economia i la contractació, sinó aprofundir en un model, el seu model, de vassallatge en les relacions entre empresari i treballador.

El treballador, desprovist de drets, ha esdevingut pura mercaderia que es lloga i de la qual se’n prescindeix, a tal efecte que ni el salari ni les proteccions socials esdevinguin un problema per a una economia que ha decidit competir només en el terreny dels costos laborals i no en el de la innovació, la producció de qualitat i el treball digne. I aquest sí que és el veritable drama, perquè de mantenir aquesta estratègia l’economia en termes macro a la llarga es pot acabar reactivant, però ho farà amb uns costos socials inassumibles, amb un repartiment de la riquesa injust i insostenible i amb un afebliment del teixit productiu que serà l’anunci de futures crisis.

Mentrestant, i  coincidint amb l’efemèride, la Comissió d’Ocupació i Afers Socials del Parlament Europeu ha aprovat -amb el vot en contra del Grup Popular Europeu- unes demolidores conclusions en els que culpen la Troika (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) de l’agreujament de la crisi econòmica en el cas dels països intervinguts:  Grècia, Irlanda, Xipre i Portugal. Concretament acusa aquests organismes d’haver imposat unes receptes econòmiques que han fet incrementar l’atur, destruït petites i mitjanes empreses, rebaixat drets socials i laborals, en definitiva, han afeblit aquestes economies i els seus respectius marcs de benestar social.

És veritat que aquestes conclusions no prendran validesa fins que no s’aprovin en el ple que l’eurocambra celebrarà al mes de març, però no és menys cert que és un enorme toc d’atenció a les polítiques que des d’Europa s’han imposat als països del sud, i que en el cas d’Espanya han tingut un fidel reflex en la lluita obsessiva contra el dèficit públic, la reforma laboral i les retallades de les pensions, serveis socials, educació i sanitat.

Després de dos anys i un dia de condemna i més de cinc anys de crisi econòmica, és necessari que des del carrer, els centres de treball, el sindicalisme i la política es comenci a construir una alternativa econòmica i social a aquest pensament únic que ens ha portat fins aquí.

Bloc de Josep Maria Àlvarez

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: