Nou Cicle

Josep Ma Vallès: La metàstasi del nacionalisme i l’armistici

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

catespLa metàstasi del nacionalisme és l’ànsia d’Estat. La metàfora no és meva. Pertany a un text de Pasqual Maragall publicat fa 15 anys. Però manté la seva vigència. Aquesta metàstasi patològica del nacionalisme es produeix quan s’equipara l’expressió d’una identitat col·lectiva -que n’hi ha, fins i tot en qui la rebutjada amb l’existència d’una organització estatal pròpia. Assimilar nació amb Estat ha conduït i condueix a conflictes irresolubles que no tenen altra sortida que la coacció més o menys violenta d’un grup sobre un altre. I en això estem.

Si en el Regne d’Espanya no hi ha més que una sola nació -tal com assenyala la Constitució actual- i si Catalunya només és pensable amb un Estat propi, la incompatibilitat de pretensions és insuperable. Els dos nacional-estatismes s’afirmen com a irrenunciables. Segons els convé, recorren a arguments de caràcter jurídic-constitucional  oa principis de legitimitat democràtica. Però no els suficients per convèncer a l’altra part perquè això suposaria la negació del seu projecte col·lectiu.

Contemplar la nova versió del contenciós entre Espanya i Catalunya com un conflicte de caràcter jurídic-constitucional o d’interessos econòmics és ignorar el terreny simbòlic que en gran mesura es ventila. Molt més superficial és encara tractar-lo com una baralla entre líders embogits o entre camarilles corporatives o de classe. És la superficialitat que observem cada dia en molts relats periodístics: en els seus editorials i en les seves caricatures troben còmoda per simplista la personalització del conflicte. Però ni una cosa ni l’altra -ni el plantejament dels juristes escrupolosos ni la reducció teatralitzada dels anomenats analistes- permet anar a l’arrel de l’assumpte. I, per tant, no contribueixen gens a definir -ni tan sols a explorar-vies de sortida al conflicte.

Per saber si hi ha aquestes vies efectives de sortida, seria bo preguntar-se ingènuament si hi ha nacionalistes que renuncien a l’Estat propi i exclusiu. Si hi ha nacionalistes espanyols que admeten la possibilitat d’un Estat que alberg més d’una nació i si hi ha nacionalistes catalans que poden compartir un Estat d’aquest tipus. La renúncia d’uns i altres hauria de ser ara una mica més senzilla a la vista que la supremacia de l’organització estatal està cedint davant organitzacions polítiques diverses, amb geometria variable segons la competència que s’ocupin o l’àmbit territorial que les alberg.

Però si la majoria dels nacionalistes espanyols i la majoria dels nacionalistes catalans es mantenen irreductibles en el dogma que comparteixen que “a cada Estat li correspon una sola nació” i “a cada nació li correspon el seu Estat”, les vies de sortida tranquil·la a l’enfrontament es fan molt més problemàtiques. Perquè ni la majoria catalana té recursos suficients per imposar la seva opció a l’espanyola, ni aquesta última pot doblegar la catalana i mantenir l’statu quo sense costos inassumibles per a ambdues parts.

El nacional-estatisme és encara massa potent. Ho és entre l’opinió pública espanyola i en els dos partits -PP i PSOE- que fins ara la representen majoritàriament. I ho ha arribat a ser -que no ho era- en el si de l’opinió pública catalana, on ERC i CiU conformen per ara una majoria política. És simptomàtic que els majors retrets de comentaristes i opinadors se’ls portin precisament els grups polítics que han intentat controlar amb poc èxit l’expansió de la metàstasi nacional-estatista, negant la fatalitat d’un indissoluble vincle Estat-nació. És el cas del PSC, IU, IC-EUIA i, més recentment, podem. Intenten fugir del dogma i reben pals, no només dels defensors explícits d’aquest dogma, sinó de bona part de l’opinió “il·lustrada” que veu com una “inconseqüència” l’intent d’aquests grups de fugir del cànon nacionalista majoritari, a Espanya i a Catalunya.

En aquestes condicions, costa imaginar una solució de la qüestió que sigui viable a curt o mitjà termini. Perquè reduir el volum de la metàstasi nacional-estatista que avui domina és possible, però requereix un tractament llarg i una voluntat determinada que no es percep avui amb intensitat suficient. Des de 1978 s’han perdut molts anys per avançar en aquest camí, ja fos per ignorància o per negligència. No només això. S’ha retrocedit amb un rearmament nacionalista, convenientment atiat mitjançant l’estratègia de la crispació, en uns casos, o mitjançant el desdeny i la ridiculització, en altres.

Per ara, l’únic esperable en aquest moment és la inevitabilitat d’una negociació. Però no per a un arranjament definitiu, sinó per aconseguir un armistici el més durador possible. Negociació inevitable perquè -com señalé- no crec que cap de les parts disposi de recursos suficients i adequats per a imposar-se sobre l’altra. La negociació es farà ineludible, una vegada transcorregut el cicle electoral que ens oferirà 2015 i que canviarà el paisatge polític a Espanya ia Catalunya.

Serà una negociació llarga i probablement accidentada que només pot aspirar a un armistici, no a una solució de caràcter definitiu, impossible sense canviar la cultura política dels nacionalismes estatalistes. Però aquest arranjament provisional requereix no poc talent polític i força imaginació jurídica, qualitats que semblen poc corrents. El seu horitzó temporal no pot anar més enllà d’un parell de dècades, tal com va passar amb els pactes politicoconstitucionals d’1978-1980. Mentre duri, potser es donen millors condicions internes i globals per establir alguna cosa més durador, un cop continguda o reduïda la metàstasi. Sempre que hi hagi voluntat per emprar en això.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: