Portada

Josep Ma Vallès: Els drets socials com a mercaderia

dretssocials“El G20 apenes ha aportat res a la lluita contra la desocupació i la desigualtat social”, afirmava el corresponsal d’EL PAÍS (edició 2013.09.06). Mala notícia per a l’economia i per a la democràcia. Per a l’economia, perquè -si no s’avança en aquest terreny- són poc creïbles els pronòstics precipitadament optimistes d’alguns experts econòmics i de certs dirigents polítics. Sense atacar de front la qüestió de la desocupació i sense reduir-lo a taxes suportables, costa reconèixer l’existència d’avenços positius en la superació de la crisi. Tant més com que se’ns adverteix per part dels experts que el capitalisme actual no permet esperar que les taxes de creixement econòmic relativament apreciables produeixin un augment significatiu de l’ocupació, a diferència del que passava en les recuperacions posteriors a altres crisis precedents.

Però la qüestió no és només greu per a l’economia. Ho és també per a la política democràtica. Si el dret al treball està cada vegada menys assegurat, es fragilitzen les bases imprescindibles per consolidar i perfeccionar el sistema democràtic. Reduir una part creixent de la població a la condició de treballador temporal i precari; condemnar a mort laboral prematura als aturats de llarga durada o retardar la incorporació dels més joves a una activitat laboral mínimament satisfactòria són receptes no només per a un desastre econòmic i social, sinó per l’erosió de la confiança ciutadana en un sistema polític que tindria com a objectiu convertir a tots els seus membres en protagonistes en la presa de decisions col·lectives, en lloc de condemnar-los a ser comparses passius i desil·lusionats de les decisions dels altres.

El que s’afirma del dret al treball val també per als altres drets socials inscrits en les constitucions de les democràcies contemporànies. Per exemple, el dret a l’educació, a la salut, a l’habitatge o a la pensió. Qualsevol retrocés en l’efectivitat de tals drets equival a una “desdemocratització” del sistema polític fins a posar en risc la seva mateixa continuïtat. Acceptats a contracor en el seu moment pels sectors dominants, els drets socials van ser relegats sovint a una posició subalterna en una jerarquia de drets on comptaven amb protecció molt més feble que els drets civils i polítics: així passa, per exemple, en la Constitució espanyola de 1978.

A aquesta visió subsidiària dels drets socials i dels béns que protegeixen se li afegeix ara la tendència més o menys confessada a convertir-los en producte mercantil. Des de la premissa que no hi ha recursos públics per assegurar-los, es tendeix a confiar la seva provisió a la iniciativa privada que els ofereix com a mercaderia. Portada a l’extrem, la deriva cap a una privatització de l’educació, de la salut o de les pensions condueix a una situació en què l’efectivitat dels drets socials només aconseguiria pels qui els poguessin pagar de la seva butxaca. La qual cosa significaria en últim terme que els ciutadans deixarien de ser titulars de drets per esdevenir consumidors de béns o serveis mercantils.

Aquesta deriva emparada en el pretext de la crisi té efectes deleteris per la mateixa democràcia. Perquè -segons s’ha afirmat amb justesa- els drets socials no poden ser contemplats com una conseqüència dels drets civils i polítics, sinó que constitueixen la condició de possibilitat de l’existència efectiva de tals drets civils i polítics i, amb ella, de la permanència mateixa de la democràcia.

És imaginable que treballadors precaris, aturats de llarga durada, joves instal·lats en els llimbs dels ni-ni o jubilats amb esquifides pensions de supervivència s’entestin confiadament en l’exercici i, si cal, en la reivindicació de les seves llibertats fonamentals i en la participació ciutadana? Excepte per a una minoria esforçada, és previsible que vagin situant al marge o en contra d’institucions democràtiques que no senten com a pròpies en comprovar que a ells els toca pagar els costos de molts errors i disbarats polítics, mentre que una minoria conserva o augmenta seus privilegis.

Sembla, doncs, un contrasentit lamentar l’escàs vigor de les nostres democràcies si al mateix temps es defensen polítiques socioeconòmiques que soscaven l’abast i l’efectivitat dels drets socials. I així passa en bona part de les democràcies del nostre entorn on l’alarma -sincera o hipòcrita- per la pèrdua de confiança democràtica es presenta com a compatible amb les anomenades “polítiques d’austeritat”, l’efecte immediat ha estat la laminació de drets socials i , amb ella, un creixement de la desigualtat certificat de manera fefaent per institucions internacionals com l’OCDE o l’FMI.

Als cinc anys d’aquesta crisi sense precedents, fracàs econòmic i retrocés democràtic no esz poden desvincular. Per aquesta raó, donar un salt endavant en qualitat democràtica exigeix ​​replantejar a fons el model econòmic dominant. Com alguns assenyalen des de fa temps, sembla arribada l’hora de revisar el dogma fracassat de “créixer primer per redistribuir després” i intentar una alternativa més equitativa: “redistribuir primer per créixer més i millor”. Una redistribució que comportaria el relatiu enfortiment dels drets socials i, amb ells, la garantia efectiva dels drets civils i polítics. Perquè les polítiques socioeconòmiques adoptades no poden ser indissociables del progrés democràtic que tant es reclama.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button