EuropaPortada

Josep Ma. Vallès: Catalunya i monsieur Queuille

rajoy-mas“No hi ha cap problema polític tan urgent que no pugui ser resolt mitjançant una indecisió”. S’ha atribuït la frase a Henri Queuille (1884-1970), polític radical amb importants responsabilitats de govern durant la III i la IV República francesa. Sigui o no certa la seva autoria, s’expressa amb ella un estil polític que ha tingut destacats practicants en altres latituds. Podria ser reconegut en l’estratègia -si cap anomenar-la- adoptada per l’actual Govern espanyol davant el que alguns solen anomenar el “desafiament sobiranista”. A hores d’ara de la peripècia, ha quedat força clar que aquesta estratègia immobilista està recolzada per l’actual majoria política al Congrés dels Diputats, per gran part de l’opinió pública espanyola i per un sector predominant dels seus mitjans de comunicació. Enfront d’ells, són minoria els que des de fa temps o de fa poc promouen la superació de l’esquema territorial vigent per donar alguna resposta als que es manifesten disconformes amb els seus resultats.

En altres circumstàncies, una actitud majoritària de fermesa inamovible i de defensa de l’existent podria ser garantia d’estabilitat i consolidació. Però aquesta actitud xoca des de fa anys amb un inconvenient no menyspreable: l’existència a Catalunya d’una majoria política, social i mediàtica que reivindica canvis en l’statu quo de les seves relacions amb l’Estat i els seus centres de decisió. Encara que sense coincidir en el contingut dels canvis, els seus partidaris superen clarament als immobilistes locals. I d’aquesta discrepància entre majories -a Catalunya i fora de Catalunya- neix el conflicte.

Abunden les interpretacions sobre les arrels d’aquesta persistent contraposició. En aquestes pàgines s’han prodigat arguments, paràboles i metàfores de variat enginy i valor. Però em pregunto si no ha passat el moment de les interpretacions o de refugiar-se en la complaent idea que aquesta discrepància neix d’una astúcia de classe o d’una maniobra partidista sense suport social. No seria més productiu explorar les opcions de sortida per a un contenciós polític que pocs s’atreveixen a negar? Examinar vies de sortida és ara més urgent perquè és improbable que les coses segueixin com estan. No cal invocar al cèlebre presocràtic per admetre que tot flueix i -donades les circumstàncies del cas- amb major velocitat que en altres temps. Com a exercici i amb ànim de provocar nous suggeriments, apuntaré de nou alternatives que m’ofereixen com pistes de desbloqueig. La primera consisteix en una recentralització gradual del sistema existent. En realitat, sembla estar ja en marxa un procés d’involució autonòmica si examinem un seguit de decisions recents del Govern estatal en matèries diverses: fiscal, municipal, educativa, laboral, mediambiental, etc. És una involució que satisfà bona part de l’opinió espanyola, fins i tot a governs i poblacions d’algunes comunitats autònomes que veuen reduïda la seva pròpia esfera d’autogovern. En canvi, en res afavoreix la possibilitat de convèncer l’opinió catalana majoritària perquè alteri el sentit de les seves aspiracions. Més aviat al contrari.

Una segona opció de sentit oposat apuntaria a incrementar el grau de descentralització sense variar massa les bases de l’esquema actual. Al meu parer, és un camí obert, però amb poc recorregut. Ho va revelar l’intent de reforma estatutària de 2006. Una eventual expansió de la descentralització sense transformacions de calat en el model no solucionaria alguns dels seus defectes capitals ni respondria al que es planteja des de Catalunya.

Una tercera pista apunta l’adopció d’un model federal. L’etiqueta federal admet matisos molt variats: des del federalisme a l’alemanya fins a un flexible federalisme asimètric, tan ridiculitzat fa anys per alguns que ho recuperen ara com a recurs d’última hora. La seva viabilitat depèn en tot cas que la proposta aporti precisions més grans que les subministrades fins ara pels seus promotors. D’altra banda, l’aclimatació d’aquest principi organitzatiu a la cultura política espanyola pot ser bastant problemàtica a la vista consolidades tradicions partidistes i administratives. Però això no hauria de ser obstacle per explorar de bona fe el que pugui donar de si aquesta alternativa.

Un quart escenari consistiria a ampliar l’accés a la “via navarresa” a l’autogovern. Es tractaria en realitat de replicar el discret confederalisme existent entre l’Estat i aquella comunitat. O entre el Regne d’Espanya i el Regne de Navarra, si es prefereix apel·lar a les seves arrels tradicionals. El qualifico com confederalisme discret per un doble motiu: perquè no és pròpiament la confederació dels manuals i perquè el seu caràcter excepcional i una mica extravagant passa discretament desapercebut per als acèrrims defensors de l’ortodòxia constitucional. Sigui com sigui, la relació establerta entre Estat i comunitat foral sembla acceptada i satisfactòria per a ambdues parts, tant en el simbòlic com en el competencial i en el fiscal. Algunes veus han suggerit recentment -amb o sense menció del precedent navarrès- la possibilitat d’una relació similar entre l’Estat i Catalunya, una relació que compta amb un exemple molt consolidat i que no sembla haver soscavat fatalment els fonaments d’aquest ordre constitucional.

Finalment, cal referir-se a la hipotètica separació entre Catalunya i Espanya per més que s’hi oposin importants obstacles legals, econòmics i sentimentals. Cal imaginar una separació amistosa o una separació agra i turbulenta. Amb costos elevats en ambdós casos i per a ambdues parts. Però menors potser a la primera que a la segona. Per desgràcia, no sembla que la separació amistosa sigui imaginable a la vista del clima que ens envolta. Caldria resignar-se, per tant, al fet que es donés la segona. Sabent que la seva naturalesa conflictiva tampoc exclouria una negociació per resoldre multitud de qüestions de dret i de fet.

He deixat de banda els aspectes jurídic-constitucionals de cada alternativa. No perquè siguin insignificants, sinó perquè -en desacord amb certes posicions immobilistes- considero que no són els únics ni sempre els més determinants per orientar el plantejament de la qüestió i les seves sortides alternatives. Aquí estan en joc altres recursos igualment importants que s’estudien en contenciosos d’aquest caràcter: valors simbòlics, disponibilitats economicofinanceres, dimensió geoestratègica, connexions internacionals, etcètera. Sense oblidar -com és natural- la intensitat de la mobilització ciutadana o la capacitat d’imposició coactiva de cada part. Tots els recursos -i no només un d’ells- han de ser provats per estimar la viabilitat de les diferents alternatives quan s’entauli la negociació a la qual indefectiblement s’arribarà més tard o més d’hora, amb o sense votacions o consultes prèvies.

Una única alternativa se’m presenta com totalment inútil per superar el bloqueig actual. És la del impàvid immobilisme del que presumia -segons diuen- l’home polític francès citat al principi d’aquest article: una forma de governar que consisteix a deixar passar el temps sense adoptar cap iniciativa. Convé recordar que aquest estil de govern atribuït a certs dirigents francesos de la segona postguerra mundial va desembocar finalment en una crisi institucional de caràcter terminal. Una crisi que va acabar amb el règim de la IV República, va portar al poder al general De Gaulle, va obligar a adoptar una nova Constitució i va donar pas a la independència d’Algèria i de totes les colònies africanes de França. Perquè quan els dirigents i les institucions existents no són capaços d’acomodar nous processos socials acaben de manera estrepitosa i són desbordades per la realitat dels fets. A curt o a mitjà termini.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Llegeix també
Close
Back to top button