Nou Cicle

Josep M. Colomer: Reforma desconstitucional

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

La reforma constitucional ha aparegut com un remei gairebé màgic per resoldre molts problemes de l’actual règim democràtic espanyol. Però la reforma és molt difícil perquè requereix majories qualificades en les dues cambres (i la seva repetició després d’unes eleccions per temes de drets i la Corona), així com un referèndum. Una bona sortida seria des-constitucionalitzar alguns temes perquè poguessin ser objecte de canvis legislatius més assequibles.

Espanya és un dels països d’Europa amb menys reformes constitucionals: en 39 anys només hi ha hagut dues, ambdues derivades de la Unió Europea. En canvi, tots els països democràtics tendeixen a veure els teus constitucions periòdicament.

La més antiga i més curta de les constitucions actuals, la dels Estats Units, ha rebut 27 esmenes, una cada vuit anys de mitjana, inclòs sobre qüestions importants com els drets civils, l’esclavitud, els drets de vot, les regles electorals o el límit de mandats del president. El país europeu amb més canvis constitucionals és Portugal, on, a diferència del veí, les reformes només requereixen una decisió parlamentària per àmplia majoria; les reformes portugueses han inclòs temes majors com les restriccions a la política econòmica i la transformació del règim presidencial en un parlamentari. A Gran Bretanya, com la constitució no està codificada en un sol text, els canvis també són relativament fàcils: n’hi ha hagut 51 des de la Guerra Mundial, inclosos la Convenció de Drets Humans, la reducció de Lords hereditaris, la justícia o l’elecció dels alcaldes. A França hi ha hagut 17 reformes en menys de seixanta anys, les quals han afectat els tractats de la UE, la durada del mandat del president, les relacions parlamentàries, i ara Emmanuel Macron ha anunciat nous canvis en la grandària del Parlament, el sistema electoral i el procediment legislatiu. A Alemanya hi ha hagut 14 reformes des de la reunificació el 1990, incloses sobre la UE, la protecció ambiental, la discriminació positiva a les dones o el dret d’asil. A Itàlia, les barreres són més altes, ja que cal demanar un referèndum, però hi ha hagut 15 reformes, incloses les que han donat autonomia legislativa i competències exclusives a les regions.

En contrast, a Espanya no hi ha hagut prou feines alteracions del text constitucional. Però tampoc hi ha revisió a través de la legislació. Els canvis són efectuats, de fet, per les sentències del Tribunal Constitucional, a qui molts veuen com esbiaixat i partidista. Per facilitar els canvis sense canviar les regles, cal una reforma que des-constitucionalitzi alguns temes, és a dir, que els faci desaparèixer de la Constitució perquè puguin ser reformats mitjançant lleis. Una reforma d’aquest tipus podria fer-se d’una sola tacada al Parlament i eludir el referèndum, ja que no requeriria la introducció de nous textos alternatius, sinó només el traspàs del poder de reforma al Parlament.

Entre els candidats a la de-sconstitucionalització i una ulterior reforma legal cal identificar, entre altres, la província com a circumscripció electoral (per facilitar un sistema més proporcional), l’elecció directa o pels parlaments autonòmics dels senadors (perquè la cambra alta pogués representar als governs autonòmics), la investidura del president del Govern amb suport minoritari a la segona volta i la moció de censura constructiva (per impulsar la formació d’una majoria parlamentària), l’elecció de membres del Consell General del Poder Judicial pel Congrés i el Senat (per reduir el seu partidisme), o la llista de possibles competències de les comunitats autònomes (mantenint la llista de competències exclusives de l’Estat, per facilitar que cada comunitat pugui decidir el seu nivell de competències).

La des-constitucionalització d’una llista d’articles i apartats hauria de ser més fàcil que la negociació i aprovació d’un paquet de reformes de la Constitució, ja que no comprometria a cap canvi concret, sinó que només obriria la possibilitat de legislar per separat en els diferents temes . Aquest enfocament hauria de reduir la por a “obrir el meló” de la reforma constitucional, com solen dir els governants espanyols, i fer els canvis políticament viables.

Josep M. Colomer, autor de Ciència de la política (Ariel), és també autor del capítol ‘Comparative Constitutions‘ de l’Oxford Handbook of Political Science.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: