Portada

Josep Duran: Pere, perestroika

Intervenció al Consell Nacional del PSC de 16 de desembre de 2012).

Bon dia, companys i companyes.
“Només espero que puguem debatre lliurement sobre el camí futur del PSC. El que sí que demano és que la discussió es faci en el Consell Nacional i no a fora”. Així s’expressava ahir el nostre Primer Secretari en una entrevista i, vencent la “por o la comoditat” que deia la Laia Bonet, he acceptat l’oferiment.
Aquests dies he estat xerrant amb companys i companyes, ens hem reunit a l’executiva de la meva Federació (Barcelonès Nord) i he llegit diversos articles i blocs de companys que han anat apareixent (Pere Navarro, Laia Bonet, Jordi Del Río, Jaume Collboni, Joaquim Nadal o Marina Geli, per citar-ne alguns) i crec que hi ha una coincidència gairebé total en els següents aspectes:
1. Mal resultat electoral de PSC, que la “patacada” convergent no pot amagar:
“Contundent derrota el 25N” (Collboni), “El PSC ha obtingut el pitjor resultat de la seva història” (Bonet), “[El 25N] la patacada més forta se l’ha endut el PSC” (Nadal) o “Des del primer moment he dit que és un resultat molt negatiu pel PSC” (Navarro).

2. Causes exògenes i endògenes. Entre les exògenes, precipitació d’unes eleccions innecessàries, polarització del debat entre unionistes i independentistes, context de crisi econòmica i retallades en serveis públics, campanya mediàtica sense precedents contra el PSC, i, entre les endògenes, nova direcció en rodatge, no celebració de primàries o crisi general de la socialdemocràcia.

3. Sobre el que cal fer: “Un debat obert per tal de recuperar sectors i persones que avui s’han situat fora del partit. Cal que el PSC prengui la iniciativa i proposi un front ampli de totes les esquerres i que l’articuli” (Nadal);

“Exploremos fórmulas generosas e innovadoras para construir el proyecto del futuro con personas que deben poder estar juntas” (Bonet);

“Cal anar a processos nous de concertació amb les forces de progrés, amb altres formacions polítiques, noves i velles, per construir l’alternativa d’esquerres, de centreesquerra, progressista, que permeti governar Catalunya la pròxima legislatura” (Geli);

“La reconstrucció del projecte socialista a Catalunya per posar-lo al servei de la refundació d’una nova esquerra federal catalana” (Collboni);

“Reconocimiento de la influencia ciudadana en las agendas políticas y de la demanda de un partido más horizontal, más permeable, menos jerárquico y de menos obediencias ocultas” (Del Río);

“Proposem uns estats generals perquè aquesta reflexió i aquest debat es puguin fer amb un debat molt més obert amb molts sectors de fora del partit” (Navarro)
I tot això què vol dir? Doncs que estem en una situació crítica en la que calen ganes i energies per:
– assumir amb encert, i a la praxi, el triple repte que tenim plantejat:
#15M, radicalitat democràtica
#11S, defensa de la catalanitat i l’autogovern
#14N, defensa de les polítiques socials i dels serveis públics
– posar en marxa estratègies d’obertura, no d’enrocament
– voluntat de sumar, no de restar
– ser molts i heterogenis i no pocs i ben avinguts; no perdre capital humà
– aprendre a escoltar el que no ens agrada com una forma d’acostar-nos a la realitat
– cal dissenyar processos més transparents i més democràtics que permetin la implicació i la capacitat d’influència de la militància i de la societat. (Incís: a mi tampoc m’ha agradat que els diputats i membres de l’executiva s’assabentin de propostes d’organització del grup per la premsa)
– desterrar vicis de funcionament en l’estructura de l’organització, que fa que semblem més un partit de “l’obediència deguda” que un partit que vol respondre adequadament al repte del #15M. No pot ser que el que sigui vàlid a nivell nacional no ho sigui per les federacions o a les agrupacions. Al Congrés Nacional vam escollir un primer secretari a través d’un sistema que després ens ha estat negat a Badalona i a alguna altra agrupació o federació. Aquí ens juguem la credibilitat: el partit és un tot que ha regir-se a tot arreu per les mateixes normes bàsiques.
– reclamo també un canvi de tarannà general, que no confongui opinió amb crítica, ni crítica amb censura.
– hem de fer unes agrupacions i federacions on tots ens puguem sentir còmodes, com a primer pas per a que se sentin còmodes els ciutadans.

Fem un procés de diàleg i debat OBERT a dins i a fora del partit i donem-nos un temps, però cal fer la refundació, la reconstrucció, el reagrupament, la “rinascità” – diguem-li com vulguem– del nostre projecte. D’acord, Pere, en la proposta que ens has fet, però cal concretar-la, en el què, el quan i el com. I coincideixo amb en Miquel Iceta, quan diu que cal que l’executiva presenti un full de ruta en un Consell Nacional el proper mes de gener.

Si no som creïbles davant la societat no la podrem representar correctament. Catalunya necessita un PSC fort (fruit de la unitat lleial i sincera dels socialistes), que sigui clau en la reconstrucció de l’esquerra catalana, en l’encaix adequat i just de Catalunya a Espanya i a Europa. Que segueixi fent el que ha fet des de la seva fundació: ser el partit de la cohesió, de la unitat civil de la societat catalana.

I respecte als companys del PSOE? Fem el que convingui a Catalunya, primer, i després ja ens seguiran els socialistes de tota Espanya.

Fa un any, en acabar el Congrés vaig enviar-te un missatge en que et deia “Pere, perestroika!”. Aquest missatge continua essent vigent, però cal actuar ja.

Per últim, porto hores mirant la foto del míting de la llibertat del 1977 penjada aquí a la sala Ernest Lluch i pensava, com canta Raimon, que “qui perd els seus orígens, per identitat”. Companys, tornem als orígens i construïm el futur!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button