Nou Cicle

José Montilla: El risc de la resignació

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

deguindosLa setmana passada vaig tenir, al Ple del Senat, un debat amb el ministre De Guindos, fruit d’una interpel·lació sobre la situació econòmica que patim. Portem moltes setmanes – i en la campanya electoral  per al Parlament Europeu especialment – en les que els portaveus del govern, començant pel propi president Rajoy i passant pel conjunt dels seus ministres, de manifestacions elogioses sobre la millora de l’economia espanyola. De fet, el govern va aprovar el mes d’abril l’actualització del “Programa d’Estabilitat” que es presenta a Brussel·les amb les previsions per als propers anys i amb la descripció de les dades macroeconòmiques que permeten afirmar que estem – diuen – sortint de la crisi.

Jo no sóc partidari de qualificar negativament tot el que fa el govern per sistema, ni de dibuixar un panorama apocalíptic on totes les dades a considerar siguin les negatives i desapareguin les positives. Que hi hagi dades que acrediten una millora de la situació econòmica general ha de ser rebut com una bona noticia, especialment si aquesta millora permet millorar les expectatives de les nostres famílies i de les nostres empreses.

Entenc, a més, que el govern – com tots els governs – utilitzin les estadístiques per avalar la seva política posant èmfasi en unes dades positives i deixant en un segon pla unes altres no tan favorables. Segur que ho fan, també, per transmetre optimisme i confiança: no hi ha cap mena de dubte que l’optimisme i la confiança són factors que ajuden al bon funcionament de les economies.

L’economia ha deixat de caure. És cert, i ens n’hem d’alegrar. Però, com vaig dir al Senat, “el necessari optimisme exigible a un govern i la certesa empírica d’alguns bons resultats no justifiquen la manca de realisme i, menys encara si hi fos, el propòsit de presentar les dades de manera que s’oculti la veritat en relació a la greu situació de l’economia espanyola”.

Per què vaig dir això? Doncs perquè hem sortit de la recessió, sí, però ni el crèdit, ni l’endeutament públic, ni les expectatives de recaptació fiscal (especialment si es fa referència a la Seguretat Social), ni la ocupació han millorat. I, en canvi, ha augmentat la desigualtat i la pobresa.

Hem conegut la darrera onada de la EPA. Davant les noves dades, el president del govern es va manifestar feliç. Com es pot dir que un està content quan es segueix destruint ocupació? Entre gener i març d’aquest any hi ha 184.600 ocupats menys. El president està content perquè en el mateix període hi ha 2.300 aturats menys!  Sí, sí, és cert que, en termes anuals hi ha 345.000 persones menys a les llistes de l’atur, … però alhora es redueix la població activa (quants joves han marxat del país per trobar feina a fora?) com a conseqüència dels moviments migratoris i, també, pel desànim instal·lat en moltes persones que ja han desistit de buscar feina. Puc acceptar que ens parlin d’una reducció de l’atur registrat, però expressar satisfacció per aquesta millora relativa quan tenim 5.9 milions de persones en atur em sembla un sarcasme. I encara ho és més si veiem les previsions del govern en el nou “Programa d’Estabilitat”: a finals de 2015 tindrem un 23.3% d’atur.

Aquest és l’horitzó que ens ofereixen. Un 23.3% de persones en atur al final de la legislatura, amb un mercat de treball que segueix perdent llocs de treball (estem ja per sota dels 17 milions de persones ocupades) i que substitueix contractes estables per contractes temporals i a precari, amb una severa reducció de les prestacions per desocupació, amb 2 milions de llars en les que cap persona treballa… No és, certament, un panorama per expressar satisfacció.

La clau, l’autèntica clau per fer evolucionar favorablement l’ocupació és l’augment de la demanda, del consum, de la inversió i del crèdit. No és la reforma laboral, com diuen. No negaré que cal millorar els mecanismes de negociació col·lectiva i simplificar els instruments de contractació. Però no amb aquesta reforma laboral. Sense consens social, s’ha trencat la dinàmica de la negociació entre patronals i sindicats i s’ha empitjorat la qualitat del treball, amb els efectes negatius que això te en termes de cotitzacions socials i sostenibilitat del sistema (durant el primer trimestre, el ingressos de la Tresoreria de la Seguretat Social han baixat el 5.04% i les despeses han augmentat un 5.37%).

La principal preocupació del govern ha estat la reducció de l’endeutament. Comparteixo en part aquesta preocupació, tot i que seguiré recordant que l’endeutament ha estat  conseqüència de la crisi i del fortíssim apalancament privat . No és el nivell de deute públic el que ens ha portat la crisi, en absolut. I, per cert, quan parlen d’herència, que comença a ser ja un argument buit de contingut, no me’n puc estar de dir que avui hi ha més endeutament públic, més atur i més desigualtat que quan aquest govern va iniciar la seva singladura.

Però aquesta preocupació no sembla que doni els fruits adequats. De fet, les pròpies previsions del govern en relació al deute són molt preocupants. Al 2015 ja haurem superat el 100% de deute públic respecte del PIB. Fixem-nos en la xifra: 250.000 milions més de deute públic que a finals de 2011. I és que si no hi ha un canvi substancial de la política econòmica, que faciliti el creixement aquí i a Europa, és impossible fer front al nivell d’endeutament. Encara que la prima de risc millori – i és cert que ha millorat – i que el nivell de confiança en els mercats exteriors es restableixi. Com deia al Senat: “ només podrem rebaixar el volum del deute generant activitat econòmica, és a dir, produint i venent. I per a produir necessitem crèdit i per a vendre necessitem gent que compri”.

En relació al control del dèficit públic, l’altra gran mantra de la política econòmica ortodoxa aplicada, també hi ha dades a comentar amb tota la seva cruesa: hem reduït el dèficit públic a base de laminar els serveis públics de salut, d’educació, de recerca, de transport, d’atenció social… I, per cert, una reducció del dèficit que han assumit, de manera quasi exclusiva, les CCAA. Més enllà de les grans proclames sobre el rigor i l’austeritat pressupostària, el cert és que l’administració central i la seguretat social tenen avui, pràcticament, el mateix dèficit que l’any 2011, mentre que el conjunt de les administracions autonòmiques  en més de 2 punts i mig.

És ja una obvietat  que les nostres finances públiques pateixen els efectes d’un sistema fiscal que cal reformar, urgentment. Més enllà de fixar uns tipus molt elevats per a les diferents figures tributàries, el cert és que la nostra recaptació és molt baixa. La recaptació per impostos representa només el 37.8% del PIB, a la banda més baixa en el conjunt de la Unió Europea. I és per això sorprenent que les previsions del govern per a 2016 siguin millorar la recaptació,  només en 1 punt percentual!

I és encara més sorprenent que en aquestes circumstàncies el ministre d’hisenda anunciï rebaixes d’impostos sense presentar un reforma fiscal que asseguri l’augment significatiu de la recaptació i una actitud més ferma i efectiva de lluita contra el frau fiscal.

Tampoc no podem tirar coets respecte de la situació del crèdit: no arrenca. I en dos anys ha disminuït en 300.000 milions €.

Poden parlar insistentment d’herència rebuda, però cada cop amb menys fonament. El que necessitem és un rellançament de l’economia i no instal·lar-nos resignadament en un nivell d’atur i d’aplanament de la nostra activitat productiva que ens pot portar a un període llarg, massa llarg,  de crisi i a una dualització de la societat com mai no havíem vist. Podem sortir de la recessió, però l’horitzó que ens ofereix el govern és una evolució feble i del tot insuficient per a resoldre el gravíssim problema de l’ocupació. Instal·lar-nos en la resignació és el pitjor que ens pot passar.

Tanmateix, també podem pensar que no és resignació. Quan llegeixo i escolto la dreta espanyola i europea em pregunto si no és més aviat la convicció no explícita de que una societat dual, que permeti la millora de les dades macroeconòmiques, amb creixement petit però sostingut, no sigui el model desitjat. Encara que deixi moltes persones a la cuneta.

José Montilla

19/05/2014

Podeu trobar el vídeo en aquest enllaç :

VÍDEO ( 1a part)

Bloc del President José Montilla

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: