Nou Cicle

José María Maravall: Receptes ideològiques ràncies

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

retalladesLa crisi econòmica no ha produït idees noves. Es promouen receptes com si experiències anteriors no les haguessin qüestionat, com si disposessin d’un indiscutit suport intel·lectual i com si tinguessin validesa universal. Sabem que la recepta habitual de devaluacions internes basades en reduccions salarials i en retallades de la despesa pública, amb polítiques monetàries molt restrictives, pot ser necessària per evitar el col·lapse, però no és suficient per promoure el creixement. Sabem també que els seus efectes distributius poden variar: a Espanya, la desigualtat entre el 20% més ric i el 20% més pobre s’ha incrementat en un 27,8% des de 2008, enfront d’un 4,2% de mitjana per als països de l’euro (Eurostat 2013).

Les polítiques de reducció de l’Estat es basen en una vulgarització extrema de la tesi que el pes del públic “expulsa” recursos disponibles per al sector privat. Segons això, el necessari equilibri dels comptes públics s’ha de basar en dràstiques retallades de la despesa, no en pujades dels ingressos públics. Però la recaptació tributària varia molt a Europa. A Espanya suposa un 31,4% del PIB; a França, un 43,9% (Eurostat 2013). Les simples retallades poden conduir a un Estat inerme, incapaç de prevenir situacions de necessitat i d’assegurar expectatives racionals de mobilitat, és a dir, igualtat d’oportunitats. Incapaç també de promoure la competitivitat de la seva economia. L’equilibri macroeconòmic no pot tenir com a exemple a Portugal d’Antonio Oliveira Salazar, sí a la socialdemocràcia nòrdica.

És cert que Europa ha perdut competitivitat. Així i entre 2012 i 2013 les economies més competitives del món eren Finlàndia, Suècia, Noruega, Alemanya, Dinamarca, Holanda, Àustria i Regne Unit, a més de Suïssa, Estats Units i Canadà. Només Singapur i Hong Kong entren en aquest grup. L’economia francesa, situada en la posició 21, és més competitiva que la del país emergent més proper (Malàisia, que ocupa la posició 25). Xina es troba en el lloc 29, Brasil en el 48, Mèxic en el 53 (Global Competitiveness Index 2012-13, World Economic Forum). Espanya o Itàlia, situades respectivament en les posicions 36 i 42, tenen altres models als quals atendre diferents de l’oriental. La mida de l’Estat no condueix necessàriament a una competitivitat global baixa, depèn del que aquest Estat faci

Molts empresaris i mitjans de la dreta s’han tornat proxinesos. Un exemple el constitueix el propietari d’un gran supermercat, Mercadona. Segons la seva opinió, la crisi econòmica es resoldria si els treballadors espanyols fossin com els xinesos. Però els xinesos i els seus dirigents no somien amb un model de mà d’obra barata i explotada. La seva inversió en R + D representa una proporció del PIB superior a l’espanyola i augmenta a un ritme molt fort: en un 21,7% el 2010, per exemple.

Atenguem a un altre cas més interessant: Corea del Sud. Entre 2008 i 2012, el seu PIB per càpita va créixer des de 19.026$ fins a 22.590$.Companyies com Samsung o Hyundai són exemples de l’augment de la competitivitat coreana. A Espanya, per contra, el PIB per càpita va caure en aquest període des de 34.977$ fins a 29.195$. Hi ha una diferència clau entre els dos països: Corea dedica a l’R + D un 3,74% del seu PIB; Espanya, tan sols un 1,39% (Banc Mundial, 2013). El creixement econòmic i la competitivitat coreana no es basen en mà d’obra barata.

A Espanya la inversió en R + D s’ha reduït en un 40% entre 2009 i 2013.L’edat mitjana dels nostres investigadors en els organismes públics d’investigació, incloent el CSIC, és de 55 anys. Investigadors joves molt brillants estan sent expulsats d’Espanya en una sagnia incessant. És una pena que no segueixin molts exemples situats sempre fora d’Espanya: per posar-ne un, David Sainsbury, propietari també d’una cadena de supermercats, que finança centres d’excel·lència en ciència, enginyeria, neurociència, arts, polítiques públiques, a l’University College de Londres, la Universitat de Cambridge. Però, en general, els nostres empresaris, en nom de la competitivitat, reclamen sous miserables, no recolzen una investigació digna. La participació del sector privat en la despesa en R + D és la menor de la Unió Europea, amb l’excepció de Polònia: un 43% del total, enfront d’un 69% a Alemanya (Informe COTEC 2012).

Una recepta d’orientació semblant ha estat efectuada pel governador del Banc d’Espanya. Segons la seva opinió, si s’introduïssin minisous a Espanya augmentaria la competitivitat de l’economia i es reduiria la taxa d’atur. Una mà d’obra barata podria ser emprada a un menor cost i en major nombre: molts empresaris donen suport entusiasmats per aquesta proposta. El seu exemple és l’Agenda 2010 alemanya, per la qual 4,4 milions de persones perceben minisous i no figuren com a desocupats. Però la competitivitat alemanya no es basa en salaris baixos, sinó en formació i R + D, a més, les seves polítiques actives d’ocupació eviten que els minisous esdevinguin trampes de pobresa. Per contra, a Espanya aquestes polítiques es troben a la cua d’Europa: suposen una proporció del PIB nou vegades inferior a Holanda, set vegades inferior a Dinamarca. És més, en 2012 els seus recursos es van reduir en un 21%.

Una sòlida educació de base, de caràcter més polivalent, podria servir com a alternativa. La present política educativa segueix la direcció contrària: discrimina en contra dels estudiants de menor renda, presumiblement aquells que en major proporció percebrien els minisous. Mentre que a Dinamarca la despesa pública en educació arriba a un 7,8% del PIB i a Suècia el 7,0%, a Espanya se situa en un 4,7% i la reforma en curs preveu que es reduirà a un 3,9 % el 2015.

Els resultats de l’ensenyament no universitari a Espanya són semblants als d’Itàlia, Estats Units o França. Amb problemes importants, sens dubte. Un molt específic d’Espanya: les diferents taxes d’escolarització de pares i fills. Només un 18% dels espanyols entre 55 i 65 anys va cursar l’ensenyament secundari superior, davant d’un 41% de mitjana a l’OCDE (OCDE Skills Outlook 2013). Aquest és el llegat del passat: amb la democràcia les coses van començar a canviar . El 2010 l’esperança de vida escolar va passar a ser de 17,2 anys, superant les de França, Itàlia o el Regne Unit. I un 94% dels joves de 16 anys estava escolaritzat (dades del Ministeri d’Educació, Cultura i Esports, 2011). El desfasament educatiu entre generacions és molt superior al de qualsevol altre país de l’OCDE.

Les proves de competència educativa que realitza l’OCDE reflecteixen aquesta diferència i mostren la immensa influència de l’escolarització dels pares sobre el rendiment escolar dels fills. Un 69% dels estudiants procedeixen de famílies en què cap dels pares té ensenyament secundari superior, quan si la tenen, els resultats són millors que als Estats Units, Àustria, Itàlia o França. Per tant, lluitar contra el fracàs escolar requereix dedicar més recursos a estudiants procedents de famílies desfavorides i amb baix nivell educatiu. Per contra, s’estan reduint recursos i segregant els estudiants més necessitats d’atenció.

Amb la crisi econòmica, estem embarcats en un camí de creixent desigualtat, ingents taxes d’atur, un gran nombre de persones en situació de pobresa i amb escasses possibilitats de sortir-ne al llarg del cicle vital. Cal preveure que un “nou model productiu” no passarà per l’educació i per la investigació. Però no hi ha raó per resignar-se: menysprear la política condueix sols a patir-la.

 El País

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: