PortadaSocietat

José Luis López Bulla: Jo acuso

M’avergonyeixo de no haver tractat mai sobre les molt precàries condicions dels milers i milers i milers de persones grans que estan aparcats en el que impròpiament anomenem residències. Ni tan sols quan vaig llegir que la meitat dels morts pel coronavirus han estat, fins ara, aquestes persones aparcades. Mea culpa. Va haver de ser la repetida experiència dels meus viatges en ambulància a l’hospital de Can Ruti, que vaig explicar ahir, quan vaig prendre consciència real de el problema. Real, no retòrica.

Avui el principal problema que tenim és la dolentíssima situació de les condicions de vida dels nostres avis en aquests establiments, alguns d’ells autèntics camaranchones. És, a més, un problema moral.

Em nego a creure que el govern de la Generalitat no té prou informació sobre el particular; és impossible que els nostres alcaldes no sàpiguen què està passant al seu municipi. I, no obstant, tot això està submergit com la part oculta de l’iceberg. Només salta la cosa a la intempèrie quan passa alguna estridència que els mitjans consideren significativa. Però una cosa es pot donar per feta: ningú és responsable de la cosa. Es posa en marxa el ventilador burocràtic de la desresponsabilització per carregar-li la culpa a una altra administració. Els huns sempre li carreguen la culpa als haltres.

No recordo que en cap programa electoral aparegués la qüestió de les residències de gent gran. Tampoc recordo que el Parlament de Catalunya abordés el problema i prengués cartes en l’assumpte. Tot i el molt que aquest país ha de als nostres ancians.

Ells, en els seus dies mossos, van ser la peça angular de la reconstrucció econòmica i social. Van ser els braços del Pla d’Estabilització de 1959, que van aixecar la indústria i els serveis. Ells van treure el fortíssim olor de zotal que recorria el territori de punta a punta. No pocs d’ells es van organitzar en els moviments socials i democràtics construint illes de llibertat camí de l’arxipèlag democràtic de 1977.

Precisament perquè són els invisibles, perquè no tenen veu (ni tan sols llogada), perquè no tenen representació -social i política- no són tinguts en compte. Ploren, això sí, però no mamen.

Tenim una qüestió moral que està pendent de resoldre. De començar a resoldre, vull dir.

Es necessita un pla global, una mena d’operació de rastreig perquè les autoritats competents tinguin les dades reals de com està el problema. Un pla minuciós, gairebé d’acupuntura, amb objectius in itinere. Amb els seus terminis de verificació.

Senyors del governet català: si tot el temps que han passat en pla OK Corral entre vostès l’haguessin dedicat a la cosa, no estaríem parlant de tanta tragèdia.

Em dic que això no només passa a Catalunya. Pitjor encara, doncs.

Metiendo Bulla, 6 de gener de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button