EuropaPortada

José Ignacio Torreblanca: Els socialistes i Europa

europa_socialistasEl 9 de maig és la data amb major càrrega simbòlica d’Europa. En aquest dia es celebra tant l’aniversari de la Declaració Schuman de 1950, que va posar els fonaments de l’actual Unió Europea, com la capitulació de l’Alemanya nazi. Però per als socialistes espanyols, la data del 9 de maig porta un record amarg. Va ser precisament aquest el dia, el 2010, en què Zapatero va donar un gir complet a la seva política econòmica i va adoptar un sever pla d’ajust per a l’economia espanyola. Zapatero va ser doblegat pels mercats, els ministres d’Economia europeus reunits d’emergència en diumenge a Brussel·les i fins pel mateix Obama, que per telèfon li va advertir que si queia Espanya, cauria Europa desencadenant una crisi econòmica global. Ironies de la història per als socialistes espanyols, tan profunds i sincerament europeistes, el dia d’Europa de 2010 va donar pas a un desastre electoral de primera magnitud.

Per Zapatero, aquest gir, a més d’un malson, va ser una sorpresa que no esperava. Però segur que no ho va ser per a Felipe González. Si alguna cosa va marcar l’arribada del PSOE el 1982 al poder i va condicionar les seves actuacions un cop al govern va ser l’anomenat “gir cap a l’austeritat” (le tournant de la rigueur) que els socialistes francesos es van veure obligats a adoptar poc després d’arribar al poder el 1981. Mitterrand havia optat per una política econòmica típicament d’esquerres: a la nacionalització d’indústries estratègiques, bancs i companyies d’assegurances va unir una expansió important de la despesa pública així com l’elevació del salari mínim. Però les polítiques expansives de Mitterrand aviat van xocar amb la realitat. Els mercats van reaccionar molt negativament i, anticipant pressions inflacionistes, van començar a retirar capitals de França, el que va desembocar en tres devaluacions consecutives del franc. Al final, desbordat per les pressions dels mercats i sotmès a una intensa pressió per part dels col·legues del G-7, reunits, per més humiliació, a Versalles, Mitterrand va haver de donar el seu braç a torçar, renunciar als seus programes socials i implantar un programa d’austeritat que tornés la confiança als mercats.

El paral·lelisme entre l’experiència de Mitterrand el 1981 i de Zapatero el 2010 és evident. Els socialistes francesos van ser els primers a patir en carn pròpia la humiliació d’intentar fer cas omís als mercats en una Europa econòmicament integrada. És clar que la (llavors) Comunitat Europea no tenia l’euro, però sí un sistema de tipus de canvis fixos amb una banda d’oscil·lacions basada en una cistella de monedes, el famós ECU, que limitava igualment la llibertat d’acció dels governs en matèria de política econòmica. El gir francès va obrir un debat sobre Europa i els mercats dins del socialisme francès que encara perviu, amb una ala esquerra que sospita de la integració europea, i que va cridar al no en el referèndum sobre la Constitució Europea del 2005, i una ala molt europeista però pragmàtica, hereva de Delors, el ministre d’Economia que va rescatar Mitterrand del marasme, que veu Europa com una oportunitat d’importar eficiència i competitivitat en l’economia.

I els socialistes espanyols? Quina és la seva lectura del 9 de maig del 2010? Per uns aquest sembla ser un dia nefast que obliga a repensar Europa, l’esquerra, la democràcia i la idea de sobirania nacional. Per primera vegada en la seva història, una part del PSOE se sent humiliada i incòmoda amb Europa. I encara més que el 9 de maig, el que lamenta és la decisió d’agost de 2011 de modificar la Constitució per la via d’urgència i gairebé sense debat per aplacar als mercats. La nostra Constitució, argumenten, símbol de l’Espanya democràtica, es mereixia alguna cosa millor que ser grapejada d’aquesta manera pels mercats financers.

Per altres, en canvi, el 9 de maig no seria tant el dia de la ira com el dia del sentit comú. El trauma de 1981 va modelar les polítiques econòmiques dels governs de Felipe González i del primer govern de Zapatero: des Miguel Boyer a Pedro Solbes, passant per Carlos Solchaga, aquests governs es van recolzar en els mercats per créixer i en l’Estat per redistribuir però, com va demostrar la vaga general de 1989, prioritzant sempre el primer i tenint sempre un ull posat en el dèficit i la inflació. El gir de 2010 no seria doncs una imposició sinó una correcció necessària que, en absència del coratge polític necessari a casa, va haver de venir des de fora. Qui tingui raó en aquest debat no és l’important ara, l’important és que els socialistes comencin a debatre internament sobre Europa, cosa que no han fet fins ara.

 

El País

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button