Cada vegada resulta més clar que la crisi financera pot significar la destrucció del projecte d’unificació europea, perquè deixa al descobert les debilitats de l’eurozona i de la seva carcassa, que no són tant financeres o econòmiques com polítiques. El Tractat de Maastricht va crear una unió monetària, però la unió política mai es va concretar. I ara l’euro i els països que el van adoptar en pateixen les conseqüències. En l’actualitat, l’eurozona es recolza sobre pilars inestables: és una confederació d’estats que aspiren a tenir una unió monetària sense renunciar a la sobirania fiscal. I en èpoques de crisi, aquest esquema no pot funcionar.
El 2007 i 2008, en els albors de la crisi, estàvem a temps per corregir els defectes estructurals de l’eurozona. Però als funcionaris alemanys els va pesar més l’autonomia nacional i van optar per un model confederatiu.
Al llarg de la història, les confederacions mai van funcionar, perquè deixen en l’aire la qüestió de la sobirania. Estats Units n’és un bon exemple: obtinguda la independència, les colònies es van integrar en una unió, regida pels Articles de la Confederació, en la que conservaven certa autonomia. Però com va resultar un fracàs financer i econòmic, van haver d’adoptar un sistema federal. La situació que afronta en l’actualitat Europa és gairebé idèntica, excepte que les condicions històriques per a una major integració són molt més complexes i difícils.
Europa té tres alternatives. Una és seguir improvisant, com fins ara, el resultat serà agreujar i allargar la crisi. Una altra, eliminar la unió monetària, el que significaria la fi del projecte europeu i l’inici d’un caos ingovernable. La tercera opció seria que Europa avanci en la direcció d’una integració econòmica i política efectiva, però els líders actuals no s’atreveixen perquè no creuen que l’opinió pública interna els doni el suport necessari. De manera que tot indica que la resposta serà una combinació de les primeres dues opcions. Més tard, quan el projecte europeu estigui a mig naufragar, pot ser que arribi l’hora del federalisme. Però la paraula clau és “pot”: també pot passar que Europa s’enfonsi en l’abisme.
La inacció d’Europa davant la crisi ja va produir conseqüències negatives palpables. La passivitat dels funcionaris electes va atiar la desconfiança popular, que ara és una amenaça per al projecte europeu. De fet, la crisi comença a soscavar els fonaments en què es va basar l’ordre europeu de la postguerra: l’aliança franco-alemanya, d’una banda, i la transatlàntica, de l’altra, que van fer possible un període de pau i prosperitat sense precedents.
La pressió dels mercats financers ja està sobre França, i el perill tot just ha començat. Si França és incapaç de resistir i Alemanya no es decideix a jugar totes les seves cartes en defensa del seu soci, la catàstrofe europea serà completa. I pot succeir molt aviat: els francesos no poden deixar la regió de la Mediterrània abandonada a la seva sort, de manera que les fantasies que abriguen els europeus rics del nord (sobretot, els alemanys), respecte de que aquests països surtin de la zona, posen en risc el pilar franco-alemany del que depèn la pau europea.
De l’altre costat de l’Atlàntic, la crisi fiscal i l’insuficient creixement econòmic obligaran a EUA a reduir la seva presència militar al planeta. D’altra banda, la política exterior dels EUA s’orientarà cada vegada més cap al Pacífic. Per als europeus, que limita al sud i a l’est amb regions convulses, això significa un nou problema de seguretat per al qual no estem preparats, ni material ni intel·lectualment. La debilitat militar d’Europa encara actua en detriment de la relació transatlàntica.
Hi ha una altra amenaça més per l’aliança transatlàntica, i procedeix del nou ordre mundial que comença a aparèixer. Durant els propers anys, assistirem a un dualisme xinès-nord-americà que es tornarà cada vegada més agressiu. Si bé aquesta rivalitat tindrà un component militar, les principals manifestacions seran en l’àmbit de la influència econòmica, política i normativa.
Xina intentarà arrossegar a Europa a aquest nou joc global, i ja ho està fent. Va quedar claríssim després de les recents visites del primer ministre Wen Jiabao als països d’Europa assolits per la crisi, als que va oferir generosos préstecs i ajuts. Al mateix temps, hi ha altres tres factors (la debilitat dels EUA, la creixent dependència europea respecte del mercat xinès per posar les seves exportacions, els atractius de l’Extrem Orient) que afavoriran una promisoria perspectiva euroasiàtica a mesura que decaigui el Transatlàntic. Les esperances europees respecte d’Àsia estaran posades a la Xina, que entén molt bé la importància d’Europa en la seva incipient competència geopolítica amb (i contra) EUA.
El mateix que amb la relació franco-alemanya, en aquest context també cal que Europa surti en suport del seu soci transatlàntic. Si no ho fa es posarà ella mateixa en un gran perill. Els dos pilars de set dècades de pau europea es comencen a esquerdar, i l’única manera de reparar-los és avançar a favor d’una Europa forta i unida.
