Portada

Jordi Ortega: Després de Rio plus 20: invertir les distorsions econòmiques, socials i ambientals

Mariano Rajoy va dir a la cimera de Rio +20 que “el medi ambient només pot preservar-se si incorporem el seu valor econòmic… el que no sigui viable des del punt de vista econòmic, no pot sostenir-se i, alhora, la cosa que no sigui sostenible ambientalment no ho serà econòmicament, no serà útil econòmicament”. I, per aclarir dubtes de la seva sinceritat, ha advocat per incentivar les energies renovables, protegir la biodiversitat, etc.

Els Serveis de la Comissió Europea van avaluar el programa nacional de reformes i el programa d’estabilitat pressupostaria reclamant una ràpida rectificació. “La política ambiental es passa per alt en el pla nacional de reformes… amb un retard respecte altres països en l’aplicació de la legislació ambiental”-assenyala l’informe. El govern sembla entestat a entendre el món al revés. Més que errors de comunicació sembla que a la Moncloa s’instal·la el lema de més Max Estrella (personatge de Valle Inclán) i menys Max Weber (o ètica protestant).

Resulta esperpèntic que el govern defensi a Rio més 20 les energies renovables, mentre declara una moratòria per aquestes. Els serveis de la comissió apunten que el dèficit de tarifa es deu a la insuficient competència en el sector, amb una compensació excessiva que obté l’energia nuclear i hidràulica, el govern s’aferra a reduir costos de generació frenant les energies renovables. Els serveis de la comissió adverteixen que aquesta política, a més d’impedir complir els objectius de 2020, incrementarà la dependència energètica fins al 79%, molt superior a la mitjana europea en un 54%.

¿Desequilibris o insostenibilitat? A la sala dels miralls còncaus.

El ministre d’Hisenda del Brasil, Guido Mantega, va dir: “l’expansió del comerç a la Xina pot ser infinita. Xina està creixent ràpidament i vol estimular el consum pel que seguirà comprant els nostres productes. No hi ha límits”. Unes declaracions en el marc d’un acord de la Xina i Brasil per utilitzar les seves respectives monedes en el comerç bilateral- i deixar de dependre exclusivament del dòlar i l’euro. Un pas cap a una major integració de BRIC que junts tenen 4 trilions de dòlars en reserva de divises.

Confirma el miratge del “model” exportador alemany. Europe creu que les exportacions a la Xina no tenen límit? Respectables empresaris i analistes treuen importància a una eventual fallida de la zona euro. La realitat, assenyalava Financial Times, és que Alemanya ven més a Holanda que a la Xina. Fins en països mediterranis s’imposa la sàtira exportadora. L’increment d’importacions a Xina en el primer trimestre de 2012 no compensa la caiguda d’importacions d’Itàlia. Brasil comença a patir els efectes de la disciplina i austeritat alemanya, per primera vegada en una dècada el seu PIB retrocedeix un 4%. El PIB de la Xina cau un 3%.

Obliden que Europa no ha passat de la recessió a la depressió gràcies als plans d’estímul de Barack Obama. Alemanya sembla entestada a imposar els mateixos errors que comet en la República de Weismar Heiner Brüning. Javier Solana reclamava acabar amb aquests jocs macabres, ser capaços d’arremangar-se amb un “mai més” a les baixeses i un “si” a la integració europea.

Wolfgang Schäuble -ministre d’economia alemany- adverteix del col·lapse a què Europa es veuria arrossegada, si l’euro s’enfonsa. Una rectificació incomoda, que a més d’enfrontar a l’opinió pública, té al davant el tribuna constitucional (BVG) que exigeix ​​un referèndum. En el seu decàleg “més Europa”-a pocs dies del Consell Europeu-apunta algunes de les coses que haurien de canviar: convertir la comissió en un autèntic govern europeu, elecció directa (o mitjançant el Parlament) del President de la Comissió, un Ministre Europeu de Hisenda, amb veto als pressupostos estatals amb capacitat d’aprovar major endeutament, si no és un fanal, per posar contra les cordes a François Hollande… la cosa promet.

Hi ha un veritable pla de descarbonització de l’energia?

Estem repetint la mateixa cerimònia de Rio fa vint anys? Nick Clegg -vice primer ministre Britànic, reconeixia en un article a Guardian que “fa vint anys els governs a la Cimera de la Terra van acordar que hem de viure dins les nostres possibilitats”. Avui  el “Regne Unit està compromès amb un PIB plus, que reflecteixi els actius ambientals en els comptes nacionals“. Jeffrey Sachs demanava un PIB plus per mesurar adequadament actius ambientals.

Hi ha un pla per aconseguir una electricitat baixa en carboni? La llei del canvi climàtic- aprovada per David Miliband– creava el Comitè de Canvi Climàtic que fixa els objectius en emissions de CO2 a llarg termini. El comitè instava el govern reduir un 28% les emissions de CO2, és a dir, rebaixar dels 540grCO2/kWh el 2008, fins a 300 grCO2/kWh el 2020 i el 2030 no superar els 50 grCO2/kWh.

Mentre les empreses adopten un canvi d’estratègia en les seves inversions els projectes del govern, a favor de 4,9 GW en centrals de gas, van amb el peu canviat. Segons Amics de la Terra les seves polítiques són incompatibles amb la llei del canvi climàtic. Tim Yeo, president del comitè del clima i diputat conservador refusa aquests plans amb el arguments que el 2045 el kWh tindria 415grCO2/kWh, molt lluny del que exigeix ​​el comitè.

Rio més o menys 20.

Les últimes hores de la cimera Rio + 20 es van transformar en un thriller d’intrigues i cops baixos. Tim Jackson -assessor de Gordon Brown i autor de Prosperitat sense creixement (editorial Icària) – retreu que els líders de Rio + 20 ni tan sols siguin capaços de dominar la terminologia bàsica de la “economia verda”.

No es tracta només d’un retrocés de dècada, amb una terminològica cada vegada més buida, quan el document del grup d’alt nivell cap a interessants diagnòstics i propostes, veiem al fons una desconnexió entre l’economia real, la riquesa proporcionada pels ecosistemes i una economia financera que arrasa tant l’economia real com el medi ambient.

Cristina Narbona, en l’edició de Huffington Post, reflexiona com alguns líders que van a Rio + 20 arriben de la reunió del G-20, però sense comprendre les soterrades vinculacions entre una i altra reunió; “segur que els que creguin que els dos debats no tenen molt a veure, i que, en qualsevol cas, avui resulta marginal això del “desenvolupament sostenible” i tots aquells convenis adoptats fa 20 anys”. La veritat és que encara molts dirigents no encerten a veure la crisi financera no és més que una de les dimensions de la crisi del paradigma dominant, d’aquesta versió miop i de curt termini, que ha promogut un sistema econòmic amb l’objectiu principal del creixement del PIB, sense suficient consideració dels efectes socials i ambientals associats”.

Incentius en direcció contrària.

L’OCDE està reclamant fa anys suprimir els subsidis perversos que obtenen els combustibles fòssils. En un capítol dedicat a Espanya calculava que entre extensions fiscals i desgravacions el 2010 es van deixar d’ingressar 1.957.000 d’euros. Sense comptar amb subsidis al carbó, entre ajudes a HUNOSA i subsidis al transport de carbó, es deixen d’ingressar 685 milions d’euros.

Una reforma fiscal ecològica i social -iniciada fa més d’una dècada a Europa-propugna augmentar impostos als “mals” (danys ambientals, energia…) i reduir impostos sobre “béns” (l’ocupació, innovació…). No és el lliure mercat el que provoca la insostenibilitat ecològica i econòmica. La bombolla immobiliària l’ha potenciat un règim fiscal favorable a l’especulació, amb incentius fiscals a la compra d’habitatge, en lloc d’apostar per altres sectors amb més valor afegit.

El sector aeri és paradigmàtic: les extensions fiscals el 2008 va permetre deixar de recaptar 7,230 milions d’euros; les extensions d’IVA van reduir la recaptació en 4.240 milions d’euros. Mentre els impactes ambientals del tren són de 6,20 euros i l’avió és de 46,20 euros. En el tràfic de mercaderies la diferència és més gran, 235 euros per tona en avió davant 3,20 euros amb tren (un estudi de la fundació de l’SPD).

El govern sembla no voler entendre els serveis de la comissió quan afirmen: “reorientar la pressió fiscal des de la feina cap al consum i les activitats perjudicials per al medi ambient”. Algú llegeix, en algun lloc, retallades socials i ambientals? Hi ha cap dilema entre economia i ecologia?

Espanya és el país de la Unió Europea que menys impostos ambientals recapta assenyala la comissió. En paraules dels serveis de la Comissió Europea son polítiques oposades a les que reclama Europa. Les reformes estructurals són això, un marc regulador que millori la competència, l’eficiència i que no sigui un obstacle per al creixement.

Alguna cosa va malament.

De la mateixa manera que l’energia nuclear es rebateja com a positiva en la lluita contra el canvi climàtic, la Generalitat acaba de rebatejar el projecte de “Eurovergas” com “economia verda” o, dins d’una política de geografia variable, es permetre rebatejar Las Vegas amb el nom de Massachussetts.

En què consisteix, arribat el segle XXI, la riquesa? Al segle XX era augmentar la productivitat. Valia fer trampes: comptar amb petroli abundant i barat. El 1973, poc abans de la crisi del petroli, un litre de gasolina costava 20 minuts de treball, avui sobra amb 3 minuts. En tres dècades l’eficiència energètica ha augmentat un 100% molt lluny de la productivitat del treball que ha augmentat un 800%. El resultat és desaprofitar capacitats humanes i malgastar energia. Les dues cares d’un mateix problema.

Comptem la riquesa amb un PIB incapaç de distingir entre producció i destrucció -o com assenyalava Manuel Sacristán entre forces productives i forces destructives. Fins i tot l’Agència Internacional de l’Energia reconeix, després de dècades d’autisme, l’inacceptable d’aquests 400.000 milions de dòlars dels subsidis que obtenen els combustibles fòssils. Mentre es posa objeccions al desenvolupament de projectes d’eòlica marina per detalls sense transcendència quan és una tecnologia de futur (esplèndid estudi de l’Institut Cerdà).

No és fàcil suprimir subsidis que estan vinculats a polítiques socials. Em refereixo als que obté el carbó. Al segle XXI ni són ressò ni són lògics. En lloc de subsidiar el carbó que s’extreu, subsidiar el que no s’extreu, mantenir les mines obertes però sense produir carbó. Avui podem lamentar els milers de milions mal invertits en conques mineres. Es tracta de suprimir incentius perversos, i deixar de castigar comportaments virtuosos.

Bloc de Jordi Ortega a La Vanguardia

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button