Nou Cicle

Jordi Ortega: Alemanya allarga la vida de les seves centrals nuclears: Necessita l’energia renovable un ‘pont nuclear’?

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

El passat 6 de setembre el govern alemany va culminar un canvi en la seva política energètica, amb la pròrroga de la vida de les centrals nuclears. Aquest canvi ha estat molt aplaudit en certs àmbits al nostre país, que afirmen que Alemanya ha tornat al club de països favorables a les nuclears.

Així, per exemple, el fòrum nuclear ha assenyalat que, d’aplicar la nova política nuclear alemanya a Espanya, Santa Maria de Garoña podria perfectament allargar la seva vida útil durant 12 anys en lloc de la decisió de tancament presa pel govern espanyol. No obstant això, l’acord d’Alemanya de prorrogar 14 anys les centrals nuclears més noves i segures, i 8 anys la resta de centrals, marca a les centrals construïdes el 1988 una data de tancament el 2035, i per tant una vida útil de 47 anys. Per tant, incloent la pròrroga recentment aprovada, les centrals alemanyes tindran solament: tres anys de vida útil més que Garoña!

Hi ha altres detalls de l’acord d’Alemanya que no agraden tant als defensors de l’energia nuclear, com la idea d’introduir un nou impost sobre l’urani. Per a la indústria afectada, la proposta inicial del govern alemany de fixar un tipus impositiu de 220 euros per gram d’urani es titlla de “desgavellada”. La pressió de la indústria va assolir que la càrrega tributària de l’impost de combustible nuclear sigui finalment molt més baixa del que s’havia anunciat en un principi: 145 euros/gram urani, la qual cosa equival a 9 euros/MW nuclear.

Com podem explicar el gir de la política nuclear alemanya? Fins al 6 de setembre el govern va mantenir la política aprovada el 1999 per Els Verds i el SPD. L’acord nuclear va ser un compromís per a escurçar la vida de les nuclears 8 anys, la qual cosa suposava posar com a data el 2022 per l’abandonament de l’energia nuclear, en situar la vida útil en 32 anys.

L’acord al qual s’ha arribat finalment ha estat el resultat d’una tensa negociació entre el govern alemany i la indústria. El sector nuclear amenaçava de reclamar indemnitzacions astronòmiques per perdre les llicències d’explotació, mentre que el govern tirava mà a una llei per prohibir el transport de residus radioactius, el que ofegava la capacitat d’emmagatzematge i de producció de les centrals. Finalment, es va acabar acceptant un sistema de transferència de volum de producció de les centrals més antigues a les més noves i segures.

El 20 i 21 d’agost RWE, E. ON, Vattenfall i EnBW van publicar a la premsa un manifest titulat: Valentia i realisme per al futur energètic d’Alemanya. Aquest anunci de premsa, recolzat per 40 personalitats, era tot un atac a la política del govern, al qual acusaven de bloquejar les “inversions necessàries” pel futur energètic, en una defensa de les energies renovables, però defensant el paper de “pont de l’energia nuclear “, encara que clarament el seu argument era reclamar que s’allargués aquest pont (per no caure al riu).

Entre els impulsors trobem vells coneguts. Wolfgang Clement, exministre d’Economia i Treball de l’SPD, que va ser expulsat en qualificar de “perill per a la indústria” a la candidata del SPD de Hesse. Un altre expert en política energètica del SPD, Herman Scheer no podia creure que un dirigent del SPD es mogués a les ordres del lobby nuclear. Però més interessant que conèixer el perfil d’aquestes 40 personalitats amb “corbata de seda”- com va titular el diari Handelsblatt-, és saber qui no va participar-hi, i destaca especialment l’absència de l’empresa Siemens.

Angela Merkel va qualificar aquest manifest de “xantatge intolerable per a un govern”. Sigmar Gabriel, president de l’SPD, va denunciar que s’estava produint una “onada de propaganda sense precedents en la democràcia alemanya”, i que la indústria pretenia “imposar els seus interessos particulars d’una manera brutal”.

El govern va encarregar un estudi per analitzar els beneficis que obtindrien les empreses propietàries de les centrals nuclears en el cas d’allargar la seva vida útil 4, 12, 20 i 30 anys. Segons Felix Matthes de Öko-Institut i Uwe Leprich de la Universitat de Sarre, a partir d’un cost mitjà de l’energia, marcada pel preu del gas, a 65 d’euros el MW, reportaria al sector nuclear beneficis de 127.000 milions de euros. No són càlculs complexos. En el cas d’una central de 1.345 MW amb 29 anys, els beneficis per cada hora són de 48.500 euros, els beneficis addicionals anuals són de 400 milions d’euros. La proposta de 9 euros el MW suposa reduir a 3.000 milions els beneficis. Com va assenyalar algú tan poc sospitós com Bloomberg, suposava 6.400 milions de “beneficis extraordinaris” (windfall profits) per a les nuclears, que en consumar l’acord van pujar en borsa.

Com considerar l’acord, a porta tancada, el diumenge 6 de setembre, entre Merkel, Röttgen i Westerwelle, per part del govern, amb els presidents dels quatre grups energètics? “És una clara violació de la llei” va dir Sigmar Gabriel, ja que “l’acord amb el govern és contrari al parlamentarisme, cosa que mai abans” havia passat en la història de la República Federal “. Al parlament, Gabriel va acusar Merkel de comportar-se com la consellera delegada de la indústria nuclear.

Com havia estat fins a aquest moment la política del govern de FDP i CDU? No sense contradiccions internes, el principi bàsic era considerar la tecnologia nuclear com una “energia pont” o “de transició” cap a un futur d’energies renovables. El FDP interpreta que parlar d’una “tecnologia pont” permet “estendre els venciments”. En canvi Norbert Röttgen, ministre de medi ambient (CDU), s’havia resistit a allargar el “pont”, i fins i tot, proposava una sortida més ràpida. El que s’havia anunciat com una “sortida a la sortida de la nuclear”, (és a dir, allargant els terminis de venciment), passava a ser una “sortida de la sortida a la sortida” com títol el diari Frankfurter Rundschau: “der Austieg vom Austieg vom Austieg “.

L’antic acord per posar fi a l’era nuclear considerava que la tecnologia nuclear contenia riscos inacceptables. En el programa de govern de CDU i FDP s’aborda una moratòria als magatzems de Gorleben, Asse II i Morsleben. En el cas de Asse II, Norbert Röttgen no va tenir inconvenients de criticar el SPD i Els Verds de covardia política per no abordar la catastròfica situació en què es trobaven 126.000 barrils de residus radioactius, a 450 metres de profunditat davant una amenaça d’ensorrament. El govern ha de buscar resposta a 3,3 milions de metres cúbics de residus de la mina de Asse II. Segons els mateixos responsables del ministeri no hi ha cap lloc segur.

Com, sense un destí pels actuals residus, es prorroga la vida d’unes centrals que generaran un terç més de residus? El govern ha fet marxa enrere a la moratòria de Gorleben, acordada fa deu anys, encara que els procediments de Gorleben segueixen oberts. El CDU espera que algú demostri que no és adequat, mentre és la porta per allargar la vida a les centrals nuclears. La política és evitar transport amb emmagatzematge a la central en sec.

El gran perdedor potser sigui Norbert Röttgen. Ha estat incapaç d’aconseguir que el CDU sigui el partit de la modernització ecològica d’Alemanya. Ha mostrat en la negociació manca d’orgull, i més quan havia defensat que assolir el 47% d’energies renovables suposava travessar el “pont nuclear”. De poc van servir els gestos de complicitat que Norbert Röttgen va fer als Verds ja que va permetre coalicions a Hamburg o a Sarre.

La proposta d’un impost a la nuclear va ser plantejada per l’SPD. El govern recaudarà més de 30.000 milions d’euros, una quantitat que no és més que una quarta part dels beneficis extraordinaris. Una part anirà a un fons per renovables, que tornarà a les empreses energètiques. Aquest impost permetrà a les empreses energètiques desgravar en l’impost de societats i renda, que recapten els governs regionals. Es calcula que aquests governs podrien perdre més de 700 milions d’euros anuals. ¿Obliden les energètiques que, a més, reben 5.000 milions d’euros per promoure la eòlica marina?

Ara s’ha descobert que l’informe de l’East West Institute va costar mig milió i que el mateix Institut rep milions de RWE i E.ON. Per Jürgen Trittin, portaveu dels Verds, “la revolució atòmica de la coalició no és un nou compromís, sinó milers de milions regalats a RWE, E. ON, Vattenfall i EnBW”.

El 18 de setembre a Berlin va tenir lloc una manifestació massiva que anuncia una tardor calenta. Mentrestant, es van coneixent la llarga sèrie d’avantatges que l’acord atorga a les nuclears. El President de Sarre, Peter Müller (CDU) a la coalició “Jamaicana” que inclou liberals, advertia en conèixer els continguts del pacte, de la possible inconstitucionalitat d’aquest. L’SPD considera que el canvi de llei no seria constitucional i, menys encara, segons l’article 87 de la constitució, que el govern vulgui evitar passar la llei pel Bundesrat que rebutja un canvi de terminis. Durant la multitudinària marxa que va rodejar el govern amb una cadena humana, Sigmar Gabriel assenyalà que “les energies renovables havien creat 300.000 llocs de treball, perquè la gent sabia que abandonaríem l’ energia nuclear”.

L’energia renovable, com ha dit Herman Scheer, no necessita ponts. Allargar els terminis de vida útil de les centrals nuclears suposa un fre al desenvolupament de les energies renovables. No hi ha motius per no abandonar l’energia nuclear. En la pròpia pàgina web del Ministeri d’Energia alemany encara es pot llegir que “es podria prescindir de les centrals nuclears sense problemes de seguretat en el subministrament energètic”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: