Nou Cicle

Jordi Mercader: Pasqual Maragall

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Què diria Pasqual Maragall de seguir en política? Aquesta és una pregunta sense resposta, que no l’ha de tenir per no caure en la indecència, com deia Ernest Maragall l’endemà de ser nomenat conseller d’Acció Exterior del Govern de Quim Torra. Les posicions polítiques de Pasqual Maragall responen a un pensament ideològic divulgat a bastament, a una tradició familiar, a unes circumstàncies històriques determinades i a unes experiències de govern ben presents. Tothom pot saber què ha dit, què ha escrit i què ha fet Pasqual Maragall. La seva és una oda inacabada que es pot rellegir però no concloure.

«Només hi ha una cosa gran, i aquesta és l’ànima d’un poble petit i concret, amb el seu idioma, els seus vents i el seu horitzó. I només hi ha una cosa més gran encara: la unió d’aquest poble amb d’altres per formar un sentiment més poderós. I aquesta unió requereix, més enllà dels textos constitucionals, un esperit constitucional de lleialtat per part de tots». Això va dir a l’aeroport de Los Rodeos, Tenerife, el juny de 1992. Deu anys més tard, Els orígens del futur, rematava aquesta declaració de principis amb una advertència significativa: «Però cal unir-se per pròpia voluntat, no pas perquè t’uneixin».

Autèntic partisà de la unió en la pluralitat i del combat contra el nacionalisme esdevingut metàstasi estatista, no s’ha estat mai de proclamar-ho. «El que més ens preocupa als catalans és el seu nacionalisme (el de Madrid). La segona cosa que ens preocupa és el nostre. Per aquest ordre». La constatació de l’efecte perniciós de l’acció conjunta d’aquests dos nacionalismes sobre el país és permanent. El 1986, a Refent Barcelona, ja s’hi referia assegurant que «Catalunya és una realitat torturada des de fora i per nosaltres mateixos».

El catalanisme és el seu nacionalisme, però no pas un nacionalisme més sinó un nacionalisme determinat, tal com ho explica al pròleg del llibre del seu amic Xavier Rubert de Ventós titulat De la identitat a la independència. Un nacionalisme determinat que sempre procura denominar pel seu nom propi, catalanisme, i aquest «no es realitzarà més que en la perfecció del seu objectiu específic, que és transformar Espanya en un subjecte europeu, diguem-ne modèlic, de futur. Això és el que Europa espera de nosaltres, i no solament per comoditat. El ‘modelo catalano’ dels italians, el ‘Barcelona model’ dels anglesos, tant se val el nom. Catalanisme és per ells, sobretot, guanyar la llibertat en la unió, com volen els federalistes, més que no pas en la separació».

Un vespre de 2005 a Galicia, en un auditori a vessar, es preguntava en veu alta i de forma retòrica «És possible a la vegada el ple autogovern de Catalunya i formar part activament de l’Espanya democràtica i plural?». La resposta va ser sentenciosa: «És possible, i no només possible, sinó que únicament per aquesta via té sortida Catalunya. I crec sincerament que únicament per aquesta via té sortida Espanya». Maragall estava fent un tour per les Espanyes per intentar explicar allò que molta gent no volia entendre o pretenia confondre interessadament davant la proposta del nou Estatut. Els contraris a aquella operació amb sentit d’estat i sentit de les Espanyes, com va recordar en una sessió del Senat per desfer malentesos, proliferaven per al seu disgust, alineats en acusacions contradictòries, per defecte els uns i per excés els altres.

Al Club Segle XXI, la seu més nostrada de l’Espanya oficial, davant el socialisme governant, va descriure en un paràgraf de tres frases contundents la intencionalitat del nou text. «L’Estatut que pretenem no és una dissimulada declaració d’independència. Com tampoc és una acceptació vergonyant de vassallatge. L’Estatut que volem és, en tot cas, una lliure declaració d’interdependència». La lliure declaració d’interdependència era la seva fórmula habitual per referir-se a l’opció determinada que proposava que els catalans assumissin lliurement. Una formulació molt mesurada que amb el pas del temps guanya sentit. En el seu argumentari, la llibertat de decisió estava incorporada i reconeguda en el referèndum estatutari, tal vegada per això no ho explicitava com un dret a reclamar, sinó com la repetició d’un exercici ja practicat l’any 1980.

Abans de dir-ho a Madrid ho havia declarat solemnement al Parlament en la sessió d’investidura amb aquestes paraules: «L’Estatut que volem és una lliure declaració d’interdependència des de la llibertat de decisió, interdependència, perquè som conscients que, avui més que mai, ciutats, nacions, continents sencers, participen activament en una mateixa història. Nosaltres hi som i volem ser-hi reconeguts». L’exercici d’aquesta decisió lliure sobre un text ambiciós, com el de l’Estatut aprovat pel Parlament al setembre de 2005, no seria un passeig de flors i violes.

Maragall no va haver d’esperar a palpar-ho la tardor d’aquell any per poder descriure amb antelació el viacrucis que hauria d’arribar més tard. Ho va fer el 2003, davant la cambra catalana. «Si Catalunya deixa de provocar recels, si Espanya deixa de tenir por de la seva riquesa i pluralitat, ah! aleshores ens en podem sortir; si el que impera és novament l’amenaça, el recel, el ressentiment, la visió reduccionista, unitarista i rígida, aleshores no anirem be», es pot llegir al diari de sessions del Parlament.

La transcripció del discurs d’investidura recull també, entre remors de veus dels presents, el seu pla davant una eventual reacció negativa al projecte. «Catalunya no es deixarà ensarronar més… en sabem un niu de menyspreus, de rodeigs, d’excuses burocràtiques, de la callada per resposta… mirin, si això ha de ser l’antecedent d’altres coses que vindran, el drama està servit», així va parlar als diputats abans de fixar la seva posició en el supòsit d’una repetició dels antecedents.

El seu pla B era aquest: «En cas de dilació indeguda en la tramitació, en cas de no presa en consideració, en cas d’impugnació o inadequació substantiva del resultat final en el bloqueig del procés, la ciutadania catalana serà cridada a pronunciar-se mitjançant un procediment de consulta general, el procediment de consulta general que s’estimi més adient en aquella circumstància, sempre dintre de la legalitat, sobre la seva adhesió al text estatutari aprovat pel Parlament».

El drama estava servit, atès que la seva presumpció es va complir gairebé fil per randa, inclosa una traca final del Tribunal Constitucional l’any 2010. Tanmateix, en aquells moments, la seva batalla principal era i és contra el general Eisenhower, àlies familiar d’un neuròleg alemany de nom maleït que sempre s’ha resistit a pronunciar. Ningú va fer seva l’opció de portar a referèndum l’Estatut original. ¿Què hauria fet Pasqual Maragall a partir de 2010?. La pregunta que no es pot respondre és políticament seductora, però malauradament impròpia. Només ens podem refiar del seu llegat i de les seves formulacions de futur, que, tot sigui dit, sovintejaven.

En una intervenció a Nueva Economía, l’any 2005, va resumir la seva visió constitucional del vell contenciós català: «Entenc que el 1978 l’essència del pacte constitucional va consistir en què Catalunya i el País Basc renunciaven a exercir el dret d’autodeterminació a canvi d’obtenir un nivell d’autonomia i autogovern a l’alçada del que s’havia aconseguit amb els estatuts de la Segona República». Feta aquesta interpretació del pacte, va concretar l’aspiració subsegüent: «Ara, el nucli del pacte constitucional renovat hauria de consistir en què les nacionalitats històriques acceptin la generalització autonòmica, la igualtat competencial i l’equilibri del model, al mateix temps que les altres comunitats reconeguin la diversitat plurinacional, pluricultural i plurilingüística d’Espanya i, en conseqüència, les expressions polítiques pràctiques i simbòliques dels fets diferencials». En d’altres paraules, el reconeixement com a nació, no citat en aquesta argumentació concreta, perquè les frases no poden ser infinites i ho citava a la següent.

Dos anys abans havia dit a Madrid, just a la vigília de la presentació de les bases del nou Estatut, «no passa res per reconèixer la fatiga dels materials constitucionals i estatutaris… nosaltres proposem el pacte permanent del catalanisme amb l’Espanya democràtica, el pacte federal que proporciona un horitzó estable als autogoverns; viable si a Catalunya es renova el pacte catalanista i aquest s’expressa de forma unitària, viable si es recupera i renova una idea plural d’Espanya».

Això era l’any 2003, però podria haver estat dit ahir, especialment pel que fa als condicionants d’unitat política del catalanisme i l’exigible recuperació de l’essa final de les Espanyes per fer possible cap avenç. No es va descuidar Maragall en aquella conferència del compromís de lleialtat federal a prendre per part de Catalunya, en el cas de ser acceptada la renovació constitucional que hauria de reconèixer-la com a nació amb autogovern ple en una Espanya plural, federal. Sempre ha tingut present la lleialtat.

«Si ho plantegem», va insistir un dia al Palau de la Música, «se’ns demanarà legítimament que Catalunya respecti les condicions d’estabilitat del sistema, és a dir, que no hi hagi el que en d’altres nacionalitats i regions del món federal, que consisteix en què, en cada contesa electoral, en funció dels resultats que puguin considerar-se medianament favorables per a les forces partidàries de la secessió o la independència, es plantegi l’autodeterminació i la consulta autodeterminista».

Maragall ha conjugat el seu propòsit catalanista i el seu esperit federal amb variacions diverses, provocant reaccions idèntiques, enervades, aquí i allà. Tant és que ho fes en prosa poètica o en discurs periodístic. «L’adéu Espanya s’ha de reconsiderar. La mare Espanya, també. Espanya serà la nostra filla o no serà», va deixar anar en una ocasió i es va obrir el cel en una inoblidable tempesta de crítiques. Molt poques ànimes acceptaven, i accepten, pacíficament la idea de situar Catalunya a la cabina de comandament d’Espanya, el que no va impedir que ho repetís moltes vegades.

El seu objectiu polític va ser formulat de forma impecable, blindant-lo d’interpretacions de part, en un article periodístic a La Vanguardia, titulat Sostiene Rubert o Això és un diàleg, continuació de la seva antiga polèmica arran del llibre ja citat de l’amic independentista. Aquesta és la descripció de la seva dèria: «Convèncer l’Espanya central i sobretot l’Espanya profunda dels nostres sentiments positius envers elles, però sense necessitat de recórrer realment a una construcció política virtual, com la seva, difícilment creïble i en realitat innecessària, excepte per la finalitat pedagògica d’una millor comprensió dels fets».

En el seu estira i arronsa amb l’estratègia independentista de Rubert, Maragall es reafirma en la fe en el seu posicionament i en els dubtes que li provoca l’altra via. «Atès que jo crec que aquestes coses hi ha molta gent a Espanya que les entén, tinc la confiança que més aviat o més tard s’imposarà la raó. És més, si m’imagino com arribar al mateix resultat des d’una Europa en la que les nacionalitats (Escòcia, Llombardia o Catalunya) puguin parlar com estats, no em surten els comptes de quan això podrà ser. Perquè aleshores a més de convèncer els espanyols, o al menys desarmar els seus arguments, haurem de convèncer els europeus, que no són uns angelets… els europeus no estan per bromes. El millor que poden fer per nosaltres és, en efecte, anar relaxant la contundència del principi de sobirania, anar reconeixent l’existència dels pobles d’Europa que no són estats. Anar-los donant canxa. Tots entenem que d’aquí a 20 anys Baviera no comptarà menys que Malta. El que no sabem és com».

L’any 2003, molt abans de la creuada contra l’Estatut i de les conseqüències del malbaratament d’aquest intent -probablement la darrera carta enviada des de Catalunya a l’Espanya plural- Maragall va fer un exercici de prospectiva del fenomen independentista davant una audiència poc amiga de cap reforma constitucional federal ni d’acceptar una relació bilateral entre Espanya i Catalunya. Hi ha una altra via, els va assegurar, la renúncia a Espanya, «la resposta independentista, basada en la convicció de la irreformabilitat d’Espanya, de la seva mentalitat col·lectiva i de les seves institucions. Seria la renúncia a gestionar la pluralitat per la insuficiència dels actuals instruments i, sobretot, per la percepció de que no és possible establir ponts si en una de les ribes no hi ha ningú disposat a avançar el tram que li correspon. És una proposta fàcil i contundent, però que es va desenvolupant amb creixent sofisticació. Es tracta d’una posició minoritària, l’atractiu de la qual pot anar creixent en un context d’hostilitat».

El 2005, quan hi havia més independentistes que el 2003 i menys que el 2018, el president Maragall afirmava a l’auditori de la Pedrera: «Mireu, la nostra independència real en el futur ha de ser la d’existir amb vida pròpia, la de tenir iniciativa, la de crear més oportunitats de les que tenim. Tot el demés són romanços». «La meva veritat», sostenia mentre defensava a capa i espasa l’Estatut que estava elaborant el Parlament, «és que Catalunya serà infinitament més forta conduint Espanya que soleta a Europa. Catalunya en una Espanya federal i tranquil·la pot molt més que anant per lliure».

Davant els romanços, ha reafirmat contínuament el seu axioma. «Partim del principi de que som diferents i volem anar junts. Aquesta és la realitat d’Espanya. Aquest, i no cap altre, és el sentiment de comunitat, la identitat compartida que ens defineix». Així de taxatiu es mostrava a Granada en aquella ronda de conferències abans esmentada, aquell tour per «convèncer Espanya de la seva miopia». El final, proposat una i mil vegades, del seu camí és conegut: Catalunya estat federat en una Espanya federal; mai va caure en la ingenuïtat de pensar que aquest camí seria planer. Podríem sospitar que gairebé sospirava que no ho fos, de senzill; preferia un camí sofisticat, ple de revolts i girs tàctics, segurament per poder-lo recórrer amb la seva passió habitual.

Paradoxalment, defensava que el seu final pel vell contenciós es podia beneficiar del camí proposat pel seu rival intel·lectual més apreciat, Rubert de Ventós, al qual li reconeixia «la ironia mortífera, tremendament efectiva», de suggerir justament la independència «per recrear una interdependència mai abjurada i no una sobirania ja inexistent (per sort?, per desgràcia?), en un món on ja no hi ha sobirania; és el camí racional i el company indefugible. Millor que el regateig nacionalista de curta volada, clònic del seu adversari. Millor per arribar, passant per la deconstrucció i alleujament de l’estat -així, en minúscula-, a la seva reconstrucció en les escales apropiades, que serien diverses per a cada funció. Millor per fi que el federalisme babau, exclusivament sentimental (oh, ajuntem-nos germans, perdonem-nos mútuament els pecats!) o pitjor encara el federalisme homogeneïtzador, que no buscaria unir llibertats sinó embolcallar-les amb una cotilla elegant».

No hi ha res fàcil en Maragall, el seu projecte polític està elaborat a partir de la il·lusió per damunt les recances històriques, sense atendre a l’adjectiu impossible, sense opció al defalliment en la persecució de la seva veritat, obviant exabruptes i estridències dels adversaris. «No ho han entès així aquells que no ho han volgut entendre mai. Però jo no penso perdre més temps ni amb aquells que m’han acusat i m’acusen, justament a mi, d’haver-me convertit en perillosament nacionalista o de voler dinamitar l’Estat espanyol, ni amb aquells que ens tracten de sucursalistes de Madrid». Així parlava Maragall, poques setmanes abans de deixar la Presidència de la Generalitat.

política&prosa

politicaprosa.com

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: