Nou Cicle

Jordi Mercader: Feliç any de plom

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

En l’estrena del 2019 no és desgavellat pensar que el pitjor per a Catalunya està per arribar. L’expectativa de fa un any es va frustrar ràpidament; desseguida es va veure clar que ningú havia après res, ni de l’error unilateral ni de l’extralimitació policial i judicial. A mig curs, un cop d’efecte parlamentari va obrir les portes a un govern central favorable al diàleg, amb l’única basa d’un president animós. Les circumstàncies són adverses per a qualsevol solució a curt termini del conflicte català: un Executiu oscil·lant a Madrid i el desgovern instal·lat a Catalunya, una oposició de dretes bel·ligerant contra el verb parlar i una veu a Brussel·les en ‘modus resistendi‘.

En algun moment de l’any perdut, els actors haurien d’haver acceptat que tan irreal es presenta la via unilateral com l’expectativa alliberadora de la caiguda d’Espanya, a la manera balcànica. No es va fer. Es va optar per institucionalitzar la impotència política, alimentant l’estratègia de les esgarrapades a l’Estat de dret, distraient-se amb hipotètiques comissions mediadores internacionals, ficcions de reunions entre governs d’igual a igual i la confiança en la justícia universal com aliada determinant.

No obstant això, l’Estat sembla estar en millors condicions per suportar la tensió institucional del que prediquen alguns independentistes. Aquest Estat i la Constitució presenten molts símptomes de desgast, des de la Corona al Poder Judicial; la cançó de l’enfadós de la secessió s’intueixcom  l’antídot més eficaç per relativitzar els seus mals estructurals, el que és un error, però no una garantia de ruïna total.

La impotència del Govern Torra podria fer realitat la metàfora del mirall trencat utilitzada per Quim Nadal en el seu recent llibre. Nadal proposa un pla raonable sense fer-se il·lusions, sabent que l’autocrítica oficial pels dos costats, la delimitació d’objectius realistes i l’aplicació de mecanismes democràtics per aprovar-los estan fora de l’abast dels actuals protagonistes. De tota manera, no tot segueix igual. L’Estat com a màquina de fer independentistes funciona al ralentí gràcies a l’oferta genèrica de diàleg; en canvi, la màquina de fer espanyolistes va al màxim, dopada per la demagògia de la dreta espanyola i el verbalisme d’una part del sobiranisme.

La convivència a Espanya no sembla que vagi a trencar-se per culpa del secessionisme, més aviat al contrari. Dialogants o intransigents, els uneix la unitat, en les diverses formulacions de la mateixa. A més, com més radicalitat s’acumuli a la societat espanyola, més improbable serà una solució acceptable per als catalans. Cal fer-se a la idea que el xoc polític i social només pot tenir com a escenari Catalunya. Amenaça un any de plom. Torra treballant a preu fet en una revolta contra la injustícia del judici per rebel·lió, un exorcisme per al cabreig emocional de l’independentisme que no conduirà a la república, però sí a torpedinar el diàleg; i la dreta, llepant-se els llavis amb el 155 definitiu.

El Periódico

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: