A l’Ada Colau li deuen d’haver dit moltes coses per la seva condició d’alcaldessa i per la seva anterior vida d’activista social, però, segurament, mai s’hagués pensat obtenir el títol d’emperadriu. Josep Borrell la va titllar d’emperadriu de l’ambigüitat durant la seva intervenció davant els concentrats a Barcelona en defensa de la unitat d’Espanya i l’aplicació de l’article 155. L’ex-ministre socialista va convertir una virtut, l’equidistància entre dues idees horribles, la DUI i el 155 preconitzada per Colau, en un defecte, simplement qualificant la posició de no alineament amb cap dels errors com una ambigüitat.

La fal·lera del frontisme s’ha accentuat amb la convocatòria de les eleccions autonòmiques del 21 de desembre. L’esquema dels bons i els dolents, sense que sapiguem ben bé qui són els bons i qui els dolents, contemplats com un absolut indestriable del que fan bé o malament cadascun dels dos blocs enfrontats i enardits, és un parany per fer inviable qualsevol acord de futur. I per negar la capacitat crítica. Ara s’ha accentuat en el conjunt del país, però a Barcelona fa mesos que aquesta dinàmica empeny amb força per instal·lar-se a l’Ajuntament. De moment sense èxit, atesa la resistència dels Comuns per trencar el seu pacte amb el PSC.

Aquest dies veiem com la predisposició a dividir la política en blanc i negre guanya posicions a diferents consistoris, com ara a Girona o Terrassa, on uns pactes de govern que funcionaven raonablement bé, s’han trencat per l’imperatiu del frontisme o en el nom de la pàtria, com si un ajuntament fos una casa quarter de la Guàrdia Civil. És difícil aventurar quines conseqüències electorals tindrà la negativa de Colau a escoltar les veus dels dos dofins independentistes de l’oposició municipal per acceptar el seu suport a canvi d’enviar Collboni i els seus companys al fons del mar. En tot cas, està fent un favor a la defensa de la pluralitat i del respecte a l’autonomia de l’administració local des de la capital de Catalunya.

L’equidistància o la no alineació amb cap dels dos pols responsables d’haver portat a Catalunya a viure una DUI innecessària i un 155 humiliant no només no és un defecte, com creuen Borrell i molta més gent, sinó un acte de responsabilitat i, sobretot, una aposta per poder construir ponts de diàleg en el futur Parlament. Dividir la cambra catalana en dos blocs irreconciliables seria la manera més segura de seguir vivint en un bucle creador d’alta tensió política i social, paralitzant de l’acció de govern i congelador de qualsevol negociació per trobar una sortida al conflicte nacional. L’equidistància és un valor, una exigència ètica, un exercici de prudència en plena voràgine d’excessos. Això, sí, comporta la crítica dels dos extrems.

Metrópoli abierta