Nou Cicle

Jordi Martí: Catalunya se’n va …

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

tinellAl rellevant article de Pasqual Maragall Madrid se’n va, publicat en aquestes pàgines al febrer de 2001, el llavors aspirant a la presidència de la Generalitat denunciava la maleïda pulsió centralista que concentrava infraestructures i una estructura radial de comunicacions a favor de Madrid. Reconeixia la descentralització política provocada per la Constitució, però, en canvi, carregava contra el llapis de Foment i el centralisme d’AENA que havien aconseguit, per aquesta ciutat, l’exclusivitat de la capitalitat econòmica de l’Estat.

L’article estava escrit camí entre l’alcaldia de Barcelona i la presidència de la Generalitat i, com assenyala Javier Pérez Royo en el pròleg del llibre Esperit federal, Maragall mai abandona un eix central en totes les seves intervencions: la constitució territorial. L’articulació del territori i les seves formes de govern recorren tota la seva actuació política: el territori és un puzle en el qual cada peça té sentit en si mateixa i inserida en el conjunt, les normes per encaixar-són un instrument de govern, mai lleis immutables.

 Aquesta obsessió territorial, que sempre persegueix modificar el terreny de joc del Govern que li toca liderar, no es basa en mandats històrics ni en concepcions romàntiques, sinó en el mitjà per disposar dels instruments que li permetin desenvolupar un projecte en clau social, de progrés econòmic i donar resposta a les ambicions dels ciutadans que representa. Aquesta és la raó per la qual va proposar una carta municipal o un Govern metropolità, la mateixa que el va impulsar a proposar un nou Estatut per a Catalunya. En definitiva, instruments de govern, per transformar Ciutat Vella i les perifèries urbanes o impulsar la Llei de Barris, per idear la ciutat educadora o donar forma al pacte nacional de l’educació, per a descentralitzar el govern municipal o per proposar una nova ordenació territorial de Catalunya, per a organitzar uns Jocs Olímpics o per rubricar el Pacte del Tinell. Una raó de govern que no acaba en l’administració dels serveis públics, sinó en la transformació de la realitat.

Aquesta és la raó de ser del socialisme, i Maragall, el seu màxim exponent durant més de tres dècades, no ha cedit davant els que prefereixen l’Administració tranquil·la de qualsevol statu quo preestablert, siguin alcaldes metropolitans, aparells orgànics, presidents rondinaires o dialogants. La gota malaia és una molèstia permanent per tal d’alterar la realitat i de dibuixar nous horitzons que permetin majors cotes de justícia social.

Avui fa 10 anys – tota una dècada! – D’aquell 20 de desembre de 2003, quan Pasqual Maragall accedia a la presidència de la Generalitat. Des de la decepció dels socialistes, després de la derrota de les primeres eleccions al Parlament de 1980, havien passat 23 anys de Governs Pujol. El PSC mai havia aconseguit la victòria fins que l’alcalde Maragall va acceptar el repte. “Ves per on, un conseller en cap del Consell de Cent, sis anys més tard, travessa la plaça de Sant Jaume, que havia estat una església i després plaça de la Constitució, i entra al palau de la Generalitat”. Van ser les seves primeres paraules, una manera subtil de situar-se en les antípodes del seu antecessor.

I sentenciava: “Vull que vegin en aquest pas de la plaça, la incorporació dels ciutadans de base, i dels partits que els representen, a la governació del país”. El nacionalisme conservador, hereu de la Lliga de Cambó, ensopegava, finalment, amb un catalanisme d’arrel republicana, més compromès amb el benestar dels ciutadans que amb les essències de la pàtria. Maragall intueix que el pacte de la Transició s’esgota i l’estratègia de Pujol -amb el caixa coure i el peix al cove com grans divises nacionals- es veu superada. “Pobre país!”, S’exclama, i afegia: “Cistells perforats i cobraments fallits per tot arreu. La relació de Catalunya amb l’Estat no pot seguir regida per refranys mercantils “.

Ara que a Madrid ja ni li queda la bogeria d’Eurovegas per anar enlloc, Catalunya amenaça amb anar-se’n. Quan Espanya entra en crisi s’aguditza el centralisme i Catalunya fa les maletes. En aquest paisatge, Barcelona desapareix engolida per la baralla entre nacions i un alcalde absent que segueix sense entendre-la. L’antiga tradició federal sempre es resistirà al doble sí perquè li és impossible desentendre de res ni de ningú, però la resposta espanyola a l’últim envit de Maragall està per construir. Ni la proposta de Granada ni el tancament popular serveixen: el referèndum frustrat de l’Estatut exigeix ​​tornar a preguntar per recompondre un fiasco democràtic. Catalunya exigeix ​​el seu ple reconeixement nacional i Barcelona poder jugar amb les eines de capital d’Estat. Deia Maragall: “Que els conservadors de les essències patriòtiques d’un costat i d’un altre de l’Ebre estiguin tranquils. No hem de trencar res. Però estirarem la corda que ens porta cap a Europa i cap a un nou patriotisme, el dels drets socials, el de la dignitat efectivament reconeguda allà on compta, al barri, a l’escola, en l’accés a l’habitatge, a l’envellir prop de casa “.

Desgraciadament, Maragall pateix el silenci dels records, però el seu envit segueix esperant resposta. Pocs el vam creure. Sense ell, avui, 10 anys més tard, Catalunya ha emprès el viatge.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: